Una vegada més els somnis dels polítics seran els nostres malsons.
Cap de les parts polítiques enfrontades vol parlar amb l’altre o amb ningú, en aquests moments l’únic que importa, l’únic que interessa és anar a eleccions el més aviat possible (aquí i allà). La màxima del príncep de Salina, la de canviar-ho tot per que tot continuï igual, sembla ser que és la que imperarà, menys en la qüestió presos, aquests -em temo- no els deixaran anar sense un càstig i unes humiliacions exemplars. Aquest problema l’arrossegarem i molt.
Pel que fa al bloc independentista, Convergència (perdó PDeCAT) i ERC sumaran menys vots junts que separats, però amb un detall molt significatiu, Convergència no sap com donar porta a tota la morralla que li queda. Els grans beneficiats? No ho crec amb una direcció bicèfala. ERC ja fa dies que ni està ni se l’espera.
Els no independentistes de Cs amb la seva catalanofòbia, tal com va fer Falange Espanyola en el seu dia, recollirà (al marge dels seus fidels) les desferres i restes diverses de partits com el PSC, el qual sempre ha volgut estar a tot arreu i mai ha sabut estar enlloc. Cs farà mal, molt de mal. El PP, aquesta no és la seva guerra -ells ja li posen ganes, però amb aquella tòtila al capdavant ho tenen fotut-, com a bons espanyolistes els importa una merda, a Catalunya no tenen ni el seu electorat ni els seus vots. El seu és salvar a Espanya.
Pul·lulant per allà el mig els de Junts per Catalunya (no sé si han tornat a canviar de nom) i la CUP, els primers des de fa temps paguen el preu de la seva ambigüitat i indefinició i, els segons si no es cabregen a l’últim moment i surten amb qualsevol ciri trencat, a l’igual ni es presenten, si ho fan tornaran a ser testimonials i molt compromesos amb ells mateixos i el seus principis.
Tota aquesta enderga exactament on ens portarà? Doncs molt senzill, on som ara, on sempre hem estat, en aquella mena de llimbs on s’haurà de parlar i negociar. Això és el que succeeix quan els polítics no fan els deures quan els han de fer, és llavors quan ens retornen els problemes a nosaltres els ciutadans per veure si així els podem resoldre. Conclusió? El mal és irreparable i es perd una quantitat de temps i energia indecents.
Per què la ciutadania somnia, en canvi els polítics només ronquen?
miquel mallafré, 17 de setembre de 2018
1 Comment
Eulalia Sancho
19 setembre 2018 - 18:51Miquel, com sempre encertant el diagnòstic.
No hi ha res de nou!