Ivan Miró presentant el llibre ‘Ciutats cooperatives’ a la llibreria Synusia. Foto MG
Pep Valenzuela
“La reivindicació del dret a la ciutat és el canvi central en la nova conjuntura», afirmà l’Ivan Miró en la presentació del seu darrer llibre, Ciutats cooperatives. Esbossos d’una altra economia urbana (Icaria Editorial). I això «clarament necessita propostes econòmiques alternatives».
Noves propostes perquè el model hegemònic fins ara, la dita concertació o partenariat públic-privat (PPP), «no és democràtic», emfasitzà, perquè en aquesta suposada col·laboració entre administracions públiques i capital privat en realitat «és el capital qui acaba decidint», tot disfressant amb més o menys gràcia els projectes.
Barcelona té una llarga experiència en aquest terreny. De fet, informà, els primers consorcis del país es van crear a la ciutat Comtal, i després va esdevenir el model per a la major part de projectes, tot «marcant el ritme econòmic de la ciutat». Les marques s’han apropiat de la ciutat i darrere de qualsevol activitat, celebració o festivitat apareixen com els veritables organitzadors i propietaris.
La dita «marca Barcelona» és la de les grans empreses anunciadores que el que volen és «vendre la ciutat en el mercat global, vendre la ciutat en la seva totalitat», destacà en Miró tot citant l’expresident del Barça i líder empresarial Gaspart.
En tot cas, un model de suposat creixement, que no desenvolupament, econòmic que mostrà el seu veritable rostre amb la crisi que esclatà el 2008. A 10 anys de l’inici d’aquesta crisi, com assenyalen amb un consens inaudit la majoria i més importants mitjans de comunicació de masses, lluny d’haver-se promogut canvis per regular i controlar els capitals financers i especulatius completament desenfrenats, els grans fons d’inversió ha reforçat el seu poder al planeta, les noves economies de plataforma i les noves formes de capitalisme han desregulat totalment el dit «mercat de treball», liquidant els drets laborals i, en conseqüència tots els altres, precaritzant el treball i la vida, «liquidant el pacte social keynesià del post-guerra, avançant amb les dites reformes estructurals que ja fa dècades que anaven imposant-se.
El «capitalisme de plataforma» apareix com un «nou actor post-crisi», en general, i a Barcelona i Catalunya, en particular, «l’aliança del capital immobiliari i el turístic s’està apropiant de la riquesa col·lectiva urbana», amb la promoció d’un «nou proletariat que ja no té cap dret, i que malgrat produir tot no té res», una situació que, de fet, ens remet a situacions del segle XIX.
Unes 50 persones assistiren el dissabte 29 a la presentació. Foto MG
Clar que, com llavors, també té lloc, paral·lelament, una «producció i apropiació popular de la ciutat, per via de cooperatives, iniciatives i projectes de suport mutu, sindicalisme alternatiu i formes d’economia social i solidària (ESS)», declarà l’autor, sociòleg i soci-treballador de la cooperativa La Ciutat Invisible.
I aquí és on l’ESS apareix com a una «eina molt útil per pensar la reapropiació de la ciutat mitjançant pràctiques de nova economia urbana», tot creant un àmbit socioeconòmic diferent, una xarxa d’intercooperació amb molts nodes, que tingui com a objectiu principal no el lucre sinó la solució de necessitats».
Hom parla d’ecosistemes, de teixit de sistemes cooperatius que, al temps, puguin establir concertacions amb les administracions, que puguin incorporar altres agents socials per desenvolupar projectes comunitaris, aprofundint la «democràcia econòmica amb la participació col·lectiva».
Com a expressions concretes de treball amb l’orientació que plantejà l’Ivan, la Rosa Guinot, de la cooperativa Alternativa 3, va presentar la Xarxa d’Economia Solidària, que té un nucli local a Terrassa; mentre que en Javi Domínguez informà del treball desenvolupat pels Ateneus Cooperatius, una experiència de treball conjunt d’entitats cooperatives amb la Generalitat i ajuntaments.
Deixa un comentari