Carmen Roca: “La lluita és permanent, s’ha d’estar sempre alerta”

1 Comment

Insubmisa sempre, la història personal de la Carmen Roca Salvador, nascuda a Rágol, Almeria, el 1943, és un relat molt gràfic del recorregut de les classes populars i de les dones durant les dècades de dictadura i la posterior transició. Militant, primer, a la Joventut Obrera Catòlica, participà en l’organització de diversos grups polítics, entre els quals la Lliga Comunista Revolucionària, i de lluita sindical, sempre amb una concepció assembleària i de base. Ha participat en el projecte de recuperació de memòria històrica local ‘Transició en femení. Les dones també hi eren’. Ara milita a la CUP.


La Carmen (dreta), present en totes les lluites

Pep Valenzuela

Arribà a Terrassa el 1959, amb 16 anys, per anar a viure a casa d’una tieta, germana de la mare. Feia algun temps que es plantejava el futur al poble, i en saber, per la tieta, que la seva cosina treballava i guanyava un salari, ho va veure clar de seguida. No va ser fàcil convèncer la mare, vídua i amb 3 filles i un fill, però finalment viatjà.

Als dos dies d’arribar començà a treballar en una empresa de mitges, Oriol i Escuder, al carrer Vinyals. En aquesta fàbrica, el va impressionar el fet que la gent parlava català, «al principi em va costar d’entendre, però preguntava i ho anava entenent». Després, cada vegada que canviava de feina, que van ser unes quantes, l’ambient que va anar trobant va ser predominantment de parla castellana.

Un any després, va anar a treballar a una altra fàbrica de mitges al carrer Baldrich, “on es guanyava una mica més”. Hom parla de 29 pessetes a la setmana, de dilluns a dissabte migdia, suficient per contribuir al manteniment a casa de la tieta, comprar algunes coses i estalviar, «dos o tres pessetes», per enviar a la mare. Encara va treballar a l’empresa Media Seda i, finalment a la coneguda Torredemer.

En el poc temps lliure que deixava la fàbrica, començà a sortir amb les cosines, participant en les activitats de la parròquia de la Sagrada Família: excursions, ball, cinema, teatre i sardanes; però també un ambient on va conèixer l’històric sindicalista Ramon Puiggrós i altres militants de la JOC. Van iniciar un grup de 6 dones. Va ser el temps de la creació del Centre Cultural Popular, en el si de la JOC, impulsat pel Puiggrós. Allà, recorda la Carmen, començaren a fer xerrades, cinefòrums, teatre, ball, cinema i lectures; i també a debatre sobre «temes socials»: el treball, la fàbrica, la política, història recent, «que no sabíem res, ni què era el franquisme. En aquest moment vam prendre molta consciència de la realitat i la nostra situació».

“A l’esquerra també hi havia masclisme, i les coses no han millorat massa”

A Ca n’Anglada conegué l’Agustí Daura i va participar en la constitució d’un grup de la JOC i de treball amb noies. «Treballàvem problemes familiars, d’empresa, sexualitat i, fins i tot de la neteja de les dents, que era desconeguda, tot el que a la vida et trobes, i un dels problemes que parlàvem molt era el de la dificultat de les noies teníem per arribar a casa a partir de certes hores, a no ser que vinguessis de treballar, que llavors no et deien res, però si venies de fer altres coses et fotien la bronca». També parlaven d’assetjament dels encarregats a les fàbriques.

Als 25 anys, en haver de deixar la JOC, cercà organitzacions des de les quals continuar activa social i políticament. Recorda la creació dels Comités de Huelga Obreros, en la qual participà, l’aparició de comissions obreres a algunes fàbriques, i converses amb gent del PCE-internacional, del PCE-PSUC, la USO.

En aquest context, les lluites grans de l’AEG van esdevenir un referent, relata, i a Terrassa es va crear tot un moviment de solidaritat, amb aturades parcials, baix rendiment i agitació i propaganda; a més d’animar lluites a d’altres empreses i sectors per reivindicacions pròpies. Com a activista de la JOC va participar en la logística per donar suport a la important manifestació de «Les Pedres», una fita per al moviment obrer i la lluita antifranquista al país i l’Estat. En aquest context, els abans citats Comités de Huelga, en aquest temps van decidir crear un partit, el Partido Comunista del Proletariado, «tot i que majoritàriament amb joves estudiants», comenta.

«Molt coneguda de la policia secreta», relata, decidí mudar-se a Barcelona. Allà va ser detinguda per pertinença al Partit Comunista Proletari, coincidint amb l’establiment d’un estat d’excepció, i passà 6 mesos a la presó de la Trinitat. En sortir i saber que hi havia feina a l’Hospital del Tòrax, decidí tornar a Terrassa, «hi havia motius per fer lluites perquè hi havia les pitjors condicions del món pels malalts, que passaven dos o tres anys sense aigua calent, menjar pèssim, condicions higièniques fatals». Hi treballà 9 mesos.

Al 1973 tornà a Barcelona. Treballà a la Philips, i fou acomiadada en descobrir la direcció que havia estat presa. Després entrà a la fàbrica de Simon, de material elèctric, on treballà durant 20 anys. Participà en la constitució d’una comissió clandestina, de 13 dones, per lluitar per les condicions socials i salarials, amb gent de diverses formacions polítiques, però totes «assembleàries, contra el revisionisme, que es deia abans», matisa. Amb la gent de la seva plataforma, unes 35 persones a Terrassa, decidiren entrar a la LCR, com a tendència. i vam començar a treballar. Aquest era temps de molta agitació i mobilitzacions, de l’inici de les grans vagues obreres abans i després de la mort del dictador, durant les quals naixeren les comissions d’empresa que més tard ens constituïren com a confederació sindical de les Comissions Obreres, de les quals va formar part la Carmen. Però que acabà abandonant en considerar que «s’havia perdut la democràcia de base i assembleària en favor de la direcció de les cúpules». Per raons similars, ella i bona part del seu grup van deixar també la LCR.

La lluita a la fàbrica la va tenir sempre, especialment des d’una perspectiva feminista, ja que a la Simon van a treballar més de 400 dones en aquells anys, i les reivindicacions no eren només per salari, també per drets com a dones.

En el 1993, després d’anys de reconversió a l’empresa i d’acomiadaments successius, formant part ella també d’un grup que feien el que es deia atur renovable, i davant l’anunci de deslocalització de l’empresa, aprofità el fet de tenir el temps necessari cotitzat per marxar de l’empresa amb un acord de prejubilació.

Com has passat aquest temps després de deixar la fàbrica i l’activitat sindical?

Durant anys he hagut de dedicar els esforços a buscar-me la vida i no he pogut militar. D’altra banda, el context general era de debilitat de la lluita de classes, per tots els pactes fets entre sindicats i governs, amb els quals ens va treure molts dels drets aconseguits abans. Tot una gran mentida. Després d’aquests anys, ara ja fa uns 4, vaig optar per militar a la CUP, per les propostes que fa i, molt important, per la seva forma de treball assembleari.

Com veus la situació i amb quina perspectiva?

Jo sempre he fet allò que creia i que veia coherent. Que calia lluitar i fer-ho d’aquella forma. En realitat, de totes maneres, la lluita és permanent, s’ha d’estar sempre alerta. Aquesta és la meva base, sempre. Ara, concretament, crec que és important i necessari reivindicar la independència, perquè tot poble té dret a decidir i té dret a decidir el seu futur i això necessita un referèndum i un procés constituent on puguem decidir de veritat.

Parles poc català, com has viscut i que n’opines de la qüestió?

Després de la primera fàbrica, on la majoria parlava català, i amb el canvi de barri i treball el català va anar desapareixent del meu entorn. Des de la meva experiència, crec que el català hauria de ser la llengua principal a Catalunya, perquè és l’única forma que la gent que ve de fora entengui i aprengui que aquí hi ha una llengua pròpia del país; i no que facin com amb nosaltres que érem guetos on només ens trobàvem els migrants, barris i fàbriques.

La teva vivència com a dona militant?

M’he dedicat principalment a la lluita. No he tingut fills, perquè també pensava que podia entrar de nou a la presó. He tingut companys, però sense dependre mai de ningú, quan no funcionava tallava i fora. Ara estic casada. Jo he tingut sempre molt clar la meva independència, i haig de dir que també en l’esquerra hi havia molt masclisme. Les coses han millorat, però encara queda molt per fer, ho veiem cada dia.

Related Articles

1 Comment

  1. Enriqueta Gelices Pérez

    Tota el meu respecte i admiració per la dona lluitadora i, LLIURE PENSADORA, Com ha demostrat ser-hi la Carme.
    Sempre, les dones, hem de unir-nos per a conquerir fites més justes per a tothom que vulgui una societat més justa i igualitària entre els dos sexes.

    Visca l´Estat de la República de Catalunya. !!*!!

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER