[Mario Soria] L’horitzó del sobiranisme. Terrassa entre la unitat d’acció o la repressió

No Comment

Fa uns dies vaig escriure unes idees que m’agradaria profunditzar, sobretot les vinculades a la nostra ciutat, lloc indiscutible des d’on construir polítiques pro república.

Afirmava que des de Terrassa podem fer tangibles els drets socials, civils i polítics de la ciutadania i que les properes municipals són una oportunitat per assumir el mandat dels vots i del carrer de la passada tardor.

Aquestes eleccions del maig del 2019, desperten una certa indiferència, desinterès i descrèdit dins una part del sobiranisme mobilitzat. Per alguns i algunes, no tenen sentit pensar en elles perquè és perdre energies quan hi ha qüestions de major importància – els drets de les nostres represaliades, per exemple -, per altres encara falta molt de temps per arribar-hi i no sabem que passarà fins llavors i, finalment, per altres és entrar en l’àmbit dels polítics i no els hi atorguen confiança. N’hi ha més, però tots tres exemples posen sobre la taula una distància discutible davant la responsabilitat de l’acció política.

Fer actes de sobirania és exercir el poder sobirà que -com a ciutadania- vam ser capaços de posseir fa un any. Intervenir en la política local dins la excepcionalitat que vivim, amb represaliats i represaliades o sense, amb previsibles esdeveniments a curt termini o amb un àmbit que ens mereix certa desconfiança, és en última instància una responsabilitat de cara a tota la societat. De la sobiranista i la no sobiranista.

Ho és perquè des del sobiranisme tenim un projecte polític ambiciós -la República- que és la nostra forma de construir un país més pròsper, amb menys pobresa, però sobretot més democràtic, perquè cal canviar la manera de governar-nos actual.

Perquè sigui viable aquella responsabilitat ens cal la voluntat de transitar tots plegats cap una ciutat millor, on els barris estiguin més integrats i la ciutadania millor protegida per les polítiques públiques locals.

L’èxit del sobiranisme català es basa en la transversalitat ideològica, social, d’origen, en la seva vocació de sumar i construir i en la gran capacitat d’ocupar els carrers per reivindicar el més bàsic d’una societat organitzada: la llibertat.

No podem perdre aquest capital ni renunciar als mandats perquè seria acceptar la perversitat dels adversaris que ens pressionen a pensar en clau autonòmica, a deixar de banda l’acció política, a abandonar el carrer, a perdre els valors democràtics que ells no tenen.

La recent privatització de la repressió expressada en la crida de partits polítics a netejar els espais públics, en la formació de brigades de carrers, en les creus gamades marcant portals independentistes, en la crida de l’alcalde a mantenir les opinions polítiques portes endins són expressió d’un autoritarisme i manca de democràcia que aquesta ciutat no ha de permetre.

Recordeu el poema de Martin Niemöller? […] quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar.

El perill democràtic és cada dia més evident. El feixisme -en forma de partit polític xenòfob, racista i nacionalista- creix perquè la societat i les institucions no sabem donar una resposta als problemes que pateix la ciutadania.

Ens podem permetre mirar cap a una altra banda i negar el compromís que ens cal a tots i totes?. Jo estic convençut que no.

Per això, crec que cal no deixar Terrassa en mans de la violència i la repressió; la qual cosa passa per aconseguir un espai de treball comú i sincer per enfortir el sobiranisme local i abordar les properes municipals amb propostes polítiques que resolguin les necessitats de tots els terrassencs i terrassenques.

Mario Soria Aguilar, Coordinador ANC-Terrassa per la Independència. 8 d’octubre de 2018

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER