Pep Pla: “La programació teatral d’aquesta tardor té un marcat accent femení”

Aquest mes d’octubre comença una nova temporada del CAET (Centre d’Arts Escèniques de Terrassa). Durant tota la tardor, fins al 16 desembre, s’han programat 8 espectacles, repartits entre el Teatre Principal, l’Alegria i la Sala Maria Plans, on trobem de tot: comèdies, drames o espectacles de creació.

En Pep Pla davant del Teatre Principal. Foto: Eloi Falguera

Eloi Falguera
Director i autor

Ens visitaran grans èxits de la temporada passada barcelonina que ens portaran actrius i actors de renom, com ara Emma Vilarasau, Clara Segura, Marta Marco, Roger Batalla o Imma Colomer, que és l’actual Premi Xirgu, guardó que es dóna a la millor actriu de la temporada barcelonina. Però també es podran veure espectacles més creatius, com els de la Carla Rovira o la Gemma i la Tessa Julià.

Els muntatges d’aquesta primera part de la temporada tenen dues característiques fonamentals: una gran presència de dones i un marcat accent terrassenc.

És la 13a temporada ja del CAET que es programa sota la direcció de Pep Pla. Aquesta vegada li hem demanat a ell mateix que ens l’expliqui i que faci balanç de certs aspectes de la temporada passada.

Com han anat les xifres d’ocupació de la temporada passada?

El públic ha baixat respecte a la temporada anterior, però no ha baixat tant com a Barcelona. A Barcelona, en aquest any tan complicat, els espectadors han baixat un 10%. Aquí ha estat menys, però s’ha notat. L’important és que en 12 anys de programació del CAET mai hem baixat del 85% d’ocupació. Les dades sempre han estat molt bones.

Com ha funcionat la incorporació dels audiòfons?

Aquesta millora era una cosa que tenia entre cella i cella. Ho vaig veure al National Theatre de Londres. Allí la gent gran i tothom que volia agafava amb normalitat els audiòfons. Vaig pensar que era fantàstic. Ha costat portar-ho a Terrassa, però aprofitant una subvenció europea, ho vam aconseguir. Tenim uns 25 aparells que es poden fer servir, de manera totalment gratuïta, tant al Principal com a l’Alegria. Cal que l’espectador s’hi acostumi. Hi ha gent que veus que s’ho mira, però no es decideix. Per això, sempre hi ha algú que els atén. Tots els que ho proven surten encantats. És una altra mesura per fer arribar el teatre a tothom.

Com definiries, a grans trets, la programació d’aquesta tardor?

Sobretot femenina. Tenim una gran presència de la veu femenina en els espectacles. Crec que és el tret més característic d’aquesta primera part de la temporada. També tenim una gran diversitat d’espectacles: comèdies, drames, espectacles multidisciplinars, creació contemporània… Però, sobretot, amb una gran presència de la dona.

Repassem la programació. Després del TNT, el 7 d’octubre comença amb “Tenors”. Què me’n pots dir?

Tenors és un divertimento. Són tres tenors que emulen una mica els tres grans coneguts: Carreras, Domingo i Pavarotti. Rere la seva aparent seriositat, amb la qual surten a cantar, comencen a passar coses. És comèdia. Són tres clowns que, a més, canten de meravella. Et van repassant tot un seguit d’àries conegudes i, al final, acabes cantant tu mateix quan surts del teatre. Tenors és per passar-ho bé. A més, hi participa un terrassenc, el pianista Dani Garcia.

A finals d’octubre arriba Llibres per cremar.

De la famosa autora Amélie Nothomb i dirigida per Blanca Bardagil. És un projecte d’un altre terrassenc, el Roger Batalla. Aquest espectacle es va estrenar la temporada passada al Maldà de Barcelona. L’obra és una metàfora. Ens situa en una ciutat en guerra, on fa molt de fred, i l’únic que tenen els protagonistes per escalfar-se és una llar de foc i llibres. Aquí hi ha el dilema: quins llibres cremen primer i quins intenten salvar. L’autora es planteja el valor del què tenim a nivell cultural i allò que podem anar perdent.

“En 12 anys de programació del CAET mai hem baixat del 85% d’ocupació”

Al novembre veurem Màtria al Teatre Alegria.

Carla Rovira, l’autora i directora, és una creadora que cal seguir de prop. A Màtria reflexiona a partir de la memòria històrica. En aquest cas, la memòria històrica de la seva pròpia família. Agafa la mare i la du a escena. I, a través de les vivències familiars, reflexionem sobre la nostra història, sobre la mania a tapar, a “oblidar” de la nostra societat. I així ens trobem: amb gent afusellada sense enterrar… La Carla Rovira ha fet un procés creatiu a partir d’un full en blanc. Quan va començar a assajar, es va començar a crear l’espectacle.

Després vindrà un dels plats forts: Un tret al cap.

Sí. Un text de Pau Miró, interpretat per Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo. Tres grans actrius. L’obra reflexiona sobre el món del periodisme. La protagonista, Emma Vilarasau, és una d’aquelles persones que té un reconeixement professional, un status social. Doncs a una d’aquestes periodistes, un bon dia, li ve una noia jove i li diu: “No ets sincera i això que fas no està bé”. La jove diu unes veritats a la cara de la veterana que tindran unes conseqüències i unes reaccions. Tot un thriller periodístic.

A finals de novembre arriba un espectacle especial: Amnèsia.

Sí. Per primer cop, dins de la programació, entra l’Institut del Teatre. Es tracta d’un taller dels postgraduats. És a dir, els alumnes que ja han fet els 4 cursos a l’Institut. Agafen un director europeu de primer nivell, en aquest cas un belga, i fan una obra de creació. Amnèsia investiga les amnèsies de la nostra societat, els silencis, les ocultacions col·lectives. L’espectacle es podrà veure també al Teatre Lliure i al Temporada Alta. A més, és gratuït. Per obtenir l’entrada cal fer tot el procés a ticketea.com, com si la compressis, però és gratuïta, fins a completar l’aforament.

El mateix cap de setmana d’Amnèsia tenim Equilibris, una proposta molt terrassenca.

És un espectacle escrit i dirigit per les terrassenques Gemma i Tessa Julià. Es tracta d’un monòleg, interpretat per la Gemma, que ens explica què és convertir-se en mare d’acollida. Tots els equilibris pels quals es passa: els tràmits, la burocràcia… tot el camí. A més, l’espectacle es complementa amb un taller per a dones, anomenat “De filla a mare. De mare a filla”, al qual s’hi pot participar inscrivint-se a caet@terrassa.cat. És interessant perquè qui ha fet acollides d’infants s’hi sent reflectida i pot compartir les experiències. L’escenografia del muntatge és molt eloqüent: és aquest filat que es va teixint, on l’actriu va quedant absolutament atrapada.

El desembre comença amb un altre gran èxit: Les noies de Mossbank Road.

És una obra molt femenina: autora, directora i intèrprets. Va ser el gran èxit del Teatre Villarroel de la temporada passada. Es va haver de prorrogar i tot. Tracta del descobriment de la vida de tres adolescents que van a viure juntes i tot el que els va passant fins a arribar a la maduresa. Les alegries i les dureses.

“Tenim un Teatre Principal molt bo. Al tenir aquesta boca tan ampla, fa que sentis el públic molt a prop”

Acabarem la primera part de la temporada amb un espectacle de Carmen Machi.

En aquest cas l’autoria i la direcció és de l’argentí Lautaro Perotti. L’obra tracta sobre la desaparició d’un fill que, 10 anys després, torna a aparèixer. Ens planteja tot el que ha passat i com ha gestionat la família aquesta pèrdua. De sobte, el fill torna i aquest retorn ho remourà tot. Cronología de las bestias és un drama que també ha programat el Teatre Lliure.

A més dels espectacles, tenim unes activitats complementàries.

Sí, són dues: el taller “De filla a mare. De mare a filla” del que hem parlat i, després, repetim l’activitat “Escenari secret”. Serà el 8 de novembre a les 20 h. L’espectador s’apunta, nosaltres el citem al teatre, però no sap què passarà. La darrera vegada van entrar per l’escenari del Principal i van poder veure un assaig, un procés, d’un espectacle que es va estrenar al TNT. Van acabar amb una actuació musical i una copa de cava. Aquest any serà una altra sorpresa. Totes les activitats són gratuïtes, però cal inscriure’s.

És exigent el públic terrassenc?

Crec que és molt bo. Les companyies que vénen em diuen que estan molt contentes. Però és que, sincerament, tenim un Teatre Principal molt bo. Al tenir aquesta boca tan ampla, fa que sentis el públic molt a prop, sents que t’acull, que està al teu voltant. Notes com reacciona. Això les companyies t’ho comenten: “Caram quin públic!” i jo sempre els faig la broma: “És que els paguem perquè aplaudeixin molt”. La veritat és que tenim un públic exigent, però no és res d’estrany amb la tradició teatral que tenim. Els terrassencs estan molt acostumats a veure i viure el teatre.