Domènec Carreras: Vivint el teatre, la militància i l’alliberament sexual

No Comment

Nascut a Terrassa, el 1944, en una família treballadora, l’avi cisteller, en Domènec Carreras, en Mènec, estudià als Escolapis i començà a treballar de botones en un banc als 13 anys. Apassionat pel teatre, protagonitzà nombroses obres, amb El Globus i el Grup de Teatre dels Amics de les Arts. Sindicalista i militant comunista des de la clandestinitat, assumí plenament la seva homosexualitat fa uns 20 anys. L’ictus sofert ara fa 5 anys l’obligà a deixar el teatre i limita altres activitats, però treballa amb força i entusiasme en la seva recuperació.


Mènec Carreras durant l’entrevista. PV

Quins són els records més vius de la teva infantesa?

Vaig estudiar als Escolapis, tot i que la meva família no era creient. Allò em van marcar, va ser entre els 6 i els 13 anys, llavors tenia moltes inquietuds que s’expressaven com era possible, o sigui religió. El meu avi era cisteller, vivíem al carrer Fontvella 39, davant del Social, on hi vaig anar molt d’infant. Després, l’aspirant d’Acció Catòlica i el moviment juvenil, llavors era com una mena d’esplai.

La cistelleria no funcionava massa, el meu pare va anar a treballar al tèxtil fins que es va jubilar. Jo vaig començar a treballar al Banc Comercial Transatlàntic, de botones. Als 16 o 17 anys vaig començar a participar en moviments juvenils al barri de Sant Llorenç, on anava a les tardes i ajudava a l’escola Moisès.

La política continua existint, sense política no podem fer res, sense organitzar-nos no podem fer res.

Aquí ja t’apropes a l’activitat política?

En aquest temps havia conegut la religió progressista i moviments de joves. Va ser amb 20 anys quan vaig començar amb el moviment sindical, en assemblees i comitès que esdevingueren més tard les CCOO. Amb la proposta d’ocupar espai en el sindicat vertical, aquesta organització va créixer molt. Jo vaig ser secretari general de Banca i Estalvi de Terrassa. CCOO treballava molt bé en aquella època [mentre ho comenta, en Mènec mostra els carnets de CCOO i del PSUC].

Al barri de Sant Llorenç vaig conèixer l’Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT), que es definia com a maoista, i em vaig afiliar. Em va ajudar molt, perquè aquest partit donava molta importància a la formació, vaig fer molts cursets sobre marxisme. Paral·lelament em vaig anar apartant de la religió.

Després d’uns pocs anys vaig anar al PSUC, perquè l’ORT era molt radical, i no miraven bé els treballadors de banca, només els dels sectors «productius». El PSUC era més ampli, però no es preocupava tant per la formació. Ja era el temps de l’eurocomunisme, la crítica del comunisme soviètic. En aquest partit vaig ser membre del comitè local de Terrassa, era responsable de finances. Mentrestant, continuava fent sindicalisme, de fet fins a la jubilació.

En tot cas, després de la Transició i quan el PSUC esdevingué Iniciativa per Catalunya, tot i que em vaig afiliar, vaig anar deixant la militància activa.

Quines eren les noves preocupacions o motius?

En aquest entremig, em vaig plantejar la meva qüestió personal. Sóc homosexual, i gràcies a la política i sensibilització del marxisme vaig anar agafant consciència que havia d’assumir-ho plenament. De fet, des dels 8 més o menys ja ho sentia, però no podia fer-ho, perquè la meva religió i el context social… Em vaig casar per allò de què ets home, que havies de tenir fills, en vaig tenir els tres fills, perquè si no podia ser, no podia ser jo…
Fins que vaig veure que ja no podia ser. La dona me l’estimava, els meus fills me’ls estimo molt, però vaig trencar. Ens vam separar quan els fills encara eren criatures. I encara van passar alguns anys fins que vaig sortir de l’armari.

Un canvi de vida traumàtic en assumir l’homosexualitat?

Abans de «sortir de l’armari» em vaig casar una altra vegada, però ja sabíem els dos que jo estava en aquest procés. Més tard ens vam separar, però sempre hem estat molt bons amics, de fet vivim encara a la mateixa casa. Ella em va ajudar molt, gràcies a la seva atenció, anava molt amb compte perquè a mi em costava molt fer el pas.

Després, em vaig sentir molt alliberat, vaig estar molt content; el problema va ser abans, fins que vaig dir prou. En aquell temps jo havia begut bastant alcohol, i gràcies a la nova llibertat vaig deixar de beure d’aquella forma radical, encara bec però no d’aquella manera compulsiva, gràcies a aquest alliberament, em va tranquil·litzar, em va deixar molt content.

Portada del fulletó de l’obra L’Hotel dels Gemecs, l’última que en Mènec va protagonitzar als Amics de les Arts.

Has comentat també la importància del teatre a la teva vida.

El 1988 vaig fer la primera obra amb els Amics de les Arts, però abans ja havia treballat amb El Globus, des dels últims anys 70, un grup de teatre independent i professional, em va anar bastant bé. Quan es va unir amb la Companyia Dramàtic del Vallès, jo no hi vaig participar, perquè de fet, com que treballava al banc, tenia uns horaris molt complicats per poder continuar fent-ho professional.

Als Amics, com amateur, els horaris i ritme eren millors. He fet moltes obres, unes 30, les he fetes amb El Globus, unes 10, entre les quals El Casament del Bertold Brecht. Després, vaig fer també durant sis anys, al Centre Cultural, uns pastorets musicals, jo feia de dimoni, Satanàs. Recordo també, als Amics, el Frank V, que ser una obra molt important.

Vaig fer teatre fins que vaig patir l’ictus fa 5 anys. L’última obra va ser L’Hotel dels Gemecs, el 2012. Ara no puc parlar bé. Ha estat una època molt dolenta, que per sort ha durat poc; em vaig angoixar molt per no poder fer teatre. Havia fet teatre contínuament, va ser una putada, al cap d’un any vaig pensar: què haig de fer? Trencar-me o dir prou? I vaig concloure que de teatre ja n’havia fet molt, ara que el facin els altres. Si no pots fer més, cal fer un pensament, però em vaig angoixar molt, perquè quan tens una feina tan bonica per vocació que es talla, i has de dir prou, no pot ser… Ara, però, ja està, cal posar els peus a terra, però no és resignació, sinó realisme i mirar endavant.

Què en penses ara, amb una certa distància de la militància, de la política avui?

La política continua existint, sense política no podem fer res, sense organitzar-nos no podem fer res. Però hi ha coses que cal anar amb cura, cal ser molt responsables, la democràcia és molt important, però no de paraula sinó de fets. El cert és que de la mateixa manera que en el teatre hi ha alegria, en la política vivim temps en què en tenim poques, personalment no em dóna cap alegria. Procuro centrar-me sense caure en un gueto, sense ser sectari.
Clar que cal estar alerta, perquè tenim el feixisme a sobre, a Europa creix i aquí també, perquè el franquisme mai no va morir. Els partits de dreta i extrema dreta encara són franquistes, el règim és viu amb noms diferents però és el mateix.

I la teva vida ara, què estàs fent?

Faig rehabilitació, vull fer una bona recuperació. He anat a la Mútua diverses vegades i estic a la llista, però no em criden. Però, no m’angoixo, és igual, ja ho vaig fent pel meu compte. Llegeixo, escriure que em costa molt, però ho haig de fer, dibuixo, camino, m’obligo, haig de treballar mentalment. El diari el llegeixo bé, els llibres em costen molt. Escriure no puc, no tinc força a la mà, em costa, però vaig fent algunes cosetes, amb un retolador en un cartró faig traços gruixuts a poc a poc, però costa molt.

He oblidat coses. Però, molt important a la meva vida continua sent la companya Maria Mercè, m’ha ajudat molt, m’ha ajudat a pensar i reflexionar-me, la seva manera de fer, la seva amistat han estat molt importants.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER