No sé per què aquests dies de difunts, de morts vivents, de zombis, d’espectres, de castanyes i moniatos, m’ha vingut al cap aquest personatge. Don Rodolfo Martín Villa, el franquista immune que encara viu entre nosaltres, que va començar la seva carrera política dins del SEU, una organització universitària franquista que tenia com a missió controlar i reprimir els moviments d’estudiants independents.
Després va seguir com a governador civil de Barcelona, utilitzava sistemàticament els seus “pretorians” per fer les més grans bestieses (fins i tot morts) a mans de les “Fuerzas del Orden Público”, va saber utilitzar sempre i segons els seus interessos a l’extrema dreta. Quan va ser Ministre de la Governació (actual Interior) molts membres de les forces de seguretat d’aquells anys es van veure implicats en l’organització de diferents atemptats terroristes contra determinats moviments socials.
El Cas Scala contra la CNT, o l’intent d’assassinat d’Antonio Cubillo, el líder independentista canari, són els exemples. Va tenir sota les seves ordres al supercomissari Roberto Conesa, conegut com “el verdugo de las 13 Rosas Rojas”, entre d’altres aquest xarcuter va instruir els “escuadrones de la muerte” del dictador Trujillo a la República Dominicana, va ser cap de la Brigada Político Social (policia política), president del Consejo de Justícia Militar, implicat en els crims de Montejurra i famós per les seves pràctiques de tortura amb els detinguts (l’ajudava “Billy el Niño”).
La viva mostra de la Transició i de la nul·la depuració en la policia del franquisme. Aquest “perla” al que van anomenar “heroi de la democràcia”, va ser durant bastant de temps la mà ultradreta de Don Rodolfo. “No me preocupa ETA, quienes de verdad me preocupan son los anarquistas y el movimiento libertario”. “Los nuestros son errores, los suyos crímenes” (1978). Aquests eren els seus principis.
Don Rodolfo Martín Villa era capaç de deixar anar les més grans mentides sense bellugar un múscul de la cara. Ha estat el més gran exponent del cinisme que governa: “En el franquismo todos ‘fuimos’ víctimas”. Va dir sense que li tremolés la veu ni un segon.
Aquest país i des del cop d’Estat de l’any 1936 ja no distingeix entre “corrupte i honest”, entre “dictadura i democràcia”, entre “víctimes i torturadors”. Dir: “fuimos”, és posar-se entre les seves víctimes, la síndrome “Valle de los Caídos”. Membre del Sindicat Vertical, la Falange, Cap del Movimiento Nacional, Ministre de Relacions Sindicals, defensor de la pena de mort, Vicepresident primer del Govern amb Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, Senador reial, quan desapareix la UCD l’any 1989 i com era d’esperar entra al PP fins a l’últim govern d’Aznar i així fins el dia d’avui.
Aquest personatge tenebrós el podem considerar en si mateix com el resum de què és l’Espanya d’avui en dia (el país ho ha permès), un país que no ha canviat massa des que aquest individu va arribar al seu primer consell de ministres al costat de Franco (“Paca la culona” i Arias Navarro “carnicerito de Málaga”).
Martín Villa va ser un “aperturista” comparat amb Carrero Blanco, però això no treu que la democràcia hagués estat més forta i legítima si l’haguessin obtingut arrancant-la al règim, amb la qual cosa tota aquesta gent hauria quedat penjada d’una corda.
Popularment a Don Rodolfo, se’l coneixia com “la porra de la Transición”, degut a l’excessiva duresa que utilitzava reprimint les manifestacions obreres i d’estudiants. España arrossega el problema que arrossega amb la democràcia precisament perquè es va tolerar que els mateixos homes del règim que reciclessin la dictadura en una democràcia vigilada i tutelada, on tots els peixos grossos del feixisme (Movimiento) van tenir la seva quota de poder, la seva retirada daurada i van poder deixar col·locats a tots els seus fills i néts al capdavant del “negoci”.
Mai no ha estat jutjat perquè ell mateix es va indultar junt amb tots els franquistes en la famosa Llei d’Amnistia. Això va ser la Transició per a gent com ell: una autoamnistia, no passar per la presó i seguir amb totes les seves corrupcions. Quan la gent parla del GAL, aquest ja existia sent ell ministre, tothom sap de la gran crema de documents que va fer (arxius de la Falange inclosos), va ser el “señor X” molt abans que Barrionuevo i Felipe González.
Va estar al capdavant de les primeres eleccions després de la mort de Franco l’any 1977, aquestes no van ser ni lliures ni democràtiques. Cap dels partits republicans tradicionals (exceptuant el PC), ni els seus hereus (Izquierda Republicana – Acció Republicana Democrática Española – ERC) van poder participar en aquestes eleccions, la seva legalitat la van concedir mesos més tard, i molt després de les eleccions.
El PSOE i el PC, van acceptar la corona, la bandera i l’exèrcit, no fos cas que el “atado y bien atado” junt amb l’hereu posat per Franco se n’anés tot plegat a la merda. Penso que la forma de govern que es va crear no s’havia d’haver anomenat Monarquia Parlamentària, el nom que millor li anava era el de Franquisme Hereditari. Així doncs i sense tallar-se un pèl, els van prohibir presentar-se a les eleccions sent ell ministre de l’interior.
L’última cosa en la qual se li coneix una gestió és que va comissionar el desastre del Prestige. Des de llavors continua mamant de bancs, elèctriques, telefòniques i continua sent el President de no se sap quantes societats. Un altre que morirà al llit i amb tots els honors.
miquel mallafré, 31 d’octubre de 2018
Deixa un comentari