[Miquel Mallafré] Espanya, pitjor que ahir però menys que demà

No Comment

Des del moment que s’han de dedicar articles per explicar una obvietat com que els presos no són colpistes (són ostatges), només vol dir una cosa: Espanya és un país amb una malaltia crònica. Tot és un enorme disbarat.

És increïble, mentre a Catalunya les peticions de presó de l’Advocacia de l’Estat són una humiliació i un insult a tots els presos i a tota la societat catalana, a la resta de l’Estat la notícia per tots els mitjans afins a la menjadora és que l’Advocacia de l’Estat no inclou el delicte de rebel·lió. Hola? Com si acusar de sedició i no de rebel·lió fos un gran gest. Com si el delicte de sedició fos la xocolata del lloro.

La judicatura d’aquest país no toca ni quarts ni hores, millor dit quan ho fa sempre és fora d’hores. Desitjo que a les pròximes eleccions la primera força progressista sigui un altre, estic fart d’un PSOE que es va abstenir i va posar a Rajoy; és l’encobridor d’una monarquia corrupta; va signar el 155; va canviar el 135 junt amb el PP instaurant la precarietat i la misèria a molta gent. Ja n’hi ha prou d’arribisme.

Aniré al gra. Amb això de la demanda de sentències als presos, s’han violat totes les lleis espanyoles començant per la inamovible Constitució. En primer lloc, dret a un jutge natural art. 24.2 de la Constitució, violat. Als presos els havia d’haver jutjat el Tribunal Superior de Catalunya, però com el fiscal superior de Catalunya no estava disposat a acusar-los de rebel·lió se’ls van emportar cap a Madrid que allà sí que ho fan bé.

En segon lloc, els presos no van donar cap Cop d’Estat perquè això implica canviar l’ordre constitucional establert, ells el que volien és que Espanya seguís com li donés la gana, i fotre el camp, marxar o sigui de canviar, res de res. En tercer lloc, un Cop d’Estat implica violència, cosa que mai es va produir, que em parlin de violència perquè van abonyegar dos 4×4 de la GC és riure per no plorar. Això és tan cert com que Espanya té seriosos problemes a l’estranger per poder justificar el que és injustificable. Em sona a allò de les campanyes “judeo-masónicas” i d’altres que deia un assassí que volen traure d’una vall.

I quart, m’agradaria saber si quan el Tribunal de Drets Humans tombi tot aquest festival i les sentències, les pèrdues i despeses que tot aquest circ generarà, qui les pagarà? Les dues puntes de llança del PP, els jutges LLarena i Marchena? O haurem de pagar-ho entre tots? Ho dic perquè, si els tomben la sentència, haurem d’entendre o que són uns prevaricadors o uns incompetents (les dues gràcies són compatibles) i qualsevol d’ells són motiu suficient per no estar al Tribunal Suprem. Algú demanarà responsabilitats? Quedaran immunes?

De ben segur que no hi haurà independència per ara, potser durant molt de temps, o mai, no ho sé a hores d’ara. El que no hi haurà és oblit mai. Emocionalment una part molt important de Catalunya s’ha desconnectat per sempre d’Espanya, cada cop està més lluny d’un país malalt i que no té cura. Qui ho negui menteix o torna a negar una altra obvietat.

miquel mallafré, 3 de novembre de 2018

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER