[Àngel Carbonell] L’ordre del dia d’Éric Vuillard

No Comment
Fitxa bibliogràfica

L’ordre del dia

Éric Vuillard

Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, Barcelona, 2018
144 pàgines

L’escriptor i cineasta lionès Éric Vuillard, que ja tenia en el seu haver dues pel·lícules i vuit llibres – un de poemes i set de narrativa -, i havia guanyat quatre premis literaris, va aconseguir el Prix Goncourt de 2017 amb L’ordre del dia. Ara ens ha arribat en català gràcies a Edicions 62, de la mà del també premiat traductor Jordi Martín Lloret.

Si fem un repàs a la bibliografia de Vuillard veiem que la seva narrativa està bastida sobre diversos esdeveniments històrics. L’ordre del dia també segueix aquest camí i està construït sobre episodis relacionats amb l’ascens al poder de Hitler i amb l’annexió d’Àustria per part de l’Alemanya nazi. Aquesta mena d’episodis històrics entre bastidors normalment no són esmentats als llibres d’història, tot i que són els esquitxos més o menys imprevisibles del mar de fons de la història.

La narració comença amb l’arribada, el 12 de febrer de 1933, a la residència de Göring, de les berlines de 24 capitostos de la indústria alemanya. Aquesta mena d’ibex 35 alemany del 1933 ha estat convocat perquè hi ha unes noves eleccions el 5 de març i el partit nazi necessita els seus diners per poder guanyar-les, a canvi se’ls promet estabilitat política. Els grans industrials alemanys, amb els seus rituals, les seves levites, els seus barrets forts i els seus cigars de gran calibre, són presentats com a sacerdots i executors de la gran indústria, pràcticament sense relleu humà.

En relació a l’annexió d’Àustria a Alemanya, el llibre ens narra, per exemple, la visita de lord Halifax a Göring el novembre de 1937. Lord Halifax és presentat com un ruc classista i com un exemple notori de la manca de vista amb què la classe política de les potències democràtiques va entomar el repte del nazisme els anys 30. Aquesta classe política rep altres esgarrapades, com en l’episodi del President de la República francesa, Albert Lebrun, signant paperassa al seu despatx i pensant en banalitats, cosa que sembla més greu quan alhora se’t diu que Àustria està a punt de ser envaïda.

Vuillard pesca els polítics amb la guàrdia baixa i en condemna irònicament la bona educació que els impedeix respondre amb contundència als actes de la banda de criminals que és el partit nazi, com els presenta de forma recurrent l’autor. En podem veure l’exemple més esplèndid en la narració del dinar ofert a Joachim von Ribbentrop el 12 de març de 1938 al número 10 de Downing Street. Durant el dinar es presenta un oficial del Foreign Office amb una nota escrita que anuncia la invasió d’Àustria, i llavors la festa es converteix en una comèdia en què els britànics miren d’aconseguir educadament que Ribbentrop i la seva dona se’n vagin per a poder ocupar-se d’aquell afer tan greu, mentre la parella alemanya fa veure que no se n’adona i allarga la reunió amb la intenció d’endarrerir el màxim possible la resposta britànica a l’Anschluss.

L’episodi del dinar a Downing Street ens mostra, de pas, una faceta important del modus operandi dels moviments antidemocràtics, que solen servir-se cínicament de la legalitat o de les constitucions, de l’etiqueta o del protocol per assolir els seus objectius.

El llibre en conjunt, amb el seu enfilall d’episodis i detalls curiosos, és enormement suggeridor, i jo només he esmentat algunes de les possibilitats que permet la seva lectura, ara m’excuso si he parlat massa, no penso robar-li a ningú el plaer de descobrir-ho personalment.

Ángel Carbonell

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER