Fa molts dies que li dono voltes a un tema que em sembla d’una gravetat tan extrema que necessito endreçar tot allò que veig i que em ve al cap, per fer una crida d’atenció que considero absolutament necessària.
Fa un parell de setmanes 158 nens i nenes van ser expulsats, a la meva ciutat, del servei de menjador escolar per impagament de la quota del mes en curs. Es va trucar les seves famílies a les portes del menjador perquè anessin a buscar-los, i els petits els pares dels quals no van poder, van menjar un entrepà i aigua a la biblioteca o a secretaria, separats dels seus companys, de l’entorn segur de les monitores, i sense entendre res. Alguns d’aquests tenien 3 i 4 anys.
De seguida em vaig retrotraure a la meva pròpia infantesa i vaig pensar en la vergonya, en la humiliació, en el desemparament. Crec que mai vaig patir una discriminació semblant, ho recordaria. Però sí que hi va haver qui la visqué davant meu. No s’obliden.
Casos hi va haver diferents: errors administratius, avisos que no van arribar, impossibilitat de pagament, esperar per a poder completar beques (del 50% al 100%), despiste, oblit… Entre totes aquestes raons cap és imputable als infants. Cap. Si això fos una guerra, dirien els periodistes que aquests són els inevitables efectes col·laterals. L’empresa té dret a cobrar, clar, clar. Està en risc la seva viabilitat econòmica (perdó, segur?).
Immediatament penso en les famílies que amb molt d’esforç sí que paguen en temps; en el cas de tenir tres fills, més de tres-cents euros. Són obligades a fer-ho perquè treballen i no tenen a disposició els avis. Darrere també hi ha històries, renúncies, i això els porta a reflexionar: si no paguen, està bé que els facin fora.
És dur escoltar, llegir aquestes opinions, quan sota aquests treballadors pobres hi ha encara milers de persones més pobres, i en concret, el 28% de la població infantil. El 28%. Pot algú negar la gravetat d’això?
Les evidències no s’acaben amb aquest capítol tan trist i tan gris d’un protocol d’expulsió sostingut i amb suport de l’Ajuntament de la meva ciutat. A les escoles passen més coses, cada dia, que tenen a veure amb els impagaments de quotes i amb la realitat socioeconòmica de vulnerabilitat extrema d’algunes famílies en algunes escoles d’alguns barris de la ciutat.
En algunes ocasions, la directora de la meva es transforma en senyor de negre per reclamar: “La seva filla no podrà anar d’excursió si no paga”.
La gran injustícia, la gran contradicció d’aquesta demanda em posa els pèls de punta. No són les excursions obligatòries, perquè formen part del currículum? A veure, no és l’ensenyament de Primària obligatori? Gratuït i universal? Per què llavors hem de pagar quotes en l’escola pública, fins i tot en la concertada? Per què no hi ha beques? I, per últim, per què es discrimina els infants? Jo he vist una mare donar la volta davant la negativa de la mestra, la seva filla no pot anar d’excursió; em consta que la mare no té recursos, que suplica, que no pot… No culpo la mestra, ni la directora; culpo Ensenyament, uns reglaments i legislació i una societat que fa oïdes sordes davant la pobresa.
Mentrestant, quines són les conseqüències de tot això? L’escola que s’ha de preocupar tot el temps per la recerca de recursos dels quals, vista la situació, no pot prescindir, és l’escola que no pot respondre als nens i nenes que no disposen de la famosa “motxilla”; aquesta motxilla porta dintre un entorn socioeconòmic favorable, famílies amb estudis, llibres a casa, visites culturals, suport a l’hora de fer els deures, accés a extraescolars… L’èxit acadèmic es deu en bona part a tot això.
Jo miro les estadístiques del Departament d’Ensenyament sobre la meva escola i interpreto el que deuen tenir en els seus caps: la igualtat d’oportunitats, millor la deixem per demà.
I així fan, de reducció en reducció de pressupost. Cada vegada deixem més coses pel camí. Jo sé que hi ha moltes escoles a la meva ciutat que viuen d’esquena a aquesta realitat que estic descrivint. I pares i mares que miraran d’esbrinar a quina escola van els meus fills per no matricular els seus en aquesta. Greu error, perquè la nostra és una bona escola, amb excel·lents mestres que treballen de valent per intentar superar tot aquest panorama tan poc amable. Jo ho qualificaria d’esforç titànic.
I per a totes aquelles persones que pensen que tot això no va amb elles, una reflexió: aquests nens i nenes que anem deixant a la cuneta, els adults de demà, quin futur els espera? I si és negre el futur que els espera a ells, no succeirà el mateix amb la nostra societat? Una societat amb gent estigmatitzada, des de petita, que té davant seu l’estat inassolible de la prosperitat. No n’hi ha dret a això. No n’hi ha dret.
Pamela Navarrete és mare i periodista (http://terrassacanvis.blogspot.com)
Deixa un comentari