Anna Carpena
Pep Valenzuela
“L’escola era educar, o sigui, no només transmetre coneixements, sinó pensar que el desenvolupament de la persona, va més enllà.”
“La manera com els adults tractem la vida, està modelant les criatures, estem promovent que ells responguin d’una manera o altra”
«Acostumo a presentar-me com a mare, àvia i mestre. És un marc que em defineix com a educadora en els tres àmbits, i és el fil transversal de tota la meva vida, el tema de l’educació», explica l’Anna Carpena Casajuana, nascuda l’any 1950 a Terrassa, on ha treballat sempre, tret els 7 anys en què ho va fer al Departament d’Educació, «que ara es diu d’Ensenyament, que no és el mateix, és una altra concepció, a la meva manera de veure». Treballà a La Roda (1978), una de les escoles puntera en aquell moment, i valora molt l’experiència a Acció Educativa Preferent, amb alumnat d’alta complexitat. Avui jubilada, ha estat formadora de professorat. El seu focus: educació emocional, en valors i de l’empatia.”
Com és això del canvi d’Educació a Ensenyament?
En el moment en què va entrar el Tripartit es va considerar que el que es feia a l’escola era educar, o sigui, no només una acció de transmetre coneixements, sinó que es plantaven unes llavors per al desenvolupament de la persona, anava més enllà. Es va fer una aposta per la formació del professorat en aquest sentit, és el paper que jo tenia en el departament: preparar, fer formació emocional pel professorat. Això va desaparèixer després, perquè es va plantejar que educar era cosa de la família.
Això, amb el temps, ha anat canviant també, s’han anat incorporant elements de tipus més personal, més d’educació de la persona, no només transmetre coneixements. A més, hi ha la demanda del professorat que vol formació d’aquest tipus, perquè es troba amb aquest buit, i el Departament hi ha hagut de donar resposta. Hi ha, d’altra banda, tot un moviment, com el Consell Escolar de Catalunya, que és qui va promoure un debat obert amb el títol “Ara és Demà”, i associacions que plantegen exigències i propostes per l’educació de la nova república, que giren entorn de l’educació emocional, de l’educació en valors. Lamentablement, costa que s’accepti, s’incorporen poques coses.
Què és aquesta educació emocional o de l’empatia?
Educació emocional i en valors és pel que jo aposto. Sempre m’he sentit educadora, interessada en estar a prop de les criatures i amb un compromís pel seu benestar i la seva felicitat. La canalla del present és l’adult del demà, i els adults que els acompanyem influïm de tal manera que ja som els seus adults del demà, en el present, en el moment que els acompanyem. Segons com, ja estem tan compromesos que som, d’alguna manera, els adults que les criatures seran demà.
Això és, al temps, un compromís social. Pensant en la influència que tindrà en la col·lectivitat la manera en què es treballa amb les criatures, la manera que puja, com es construeix la seva personalitat.
L’educació emocional és aquella educació que té com a objectiu proporcionar estratègies als nens i les noies fins a l’institut, donar recursos, proporcionar elements que els permetin l’autoregulació emocional, no només en el present, que és molt important, perquè allà on es dóna les relacions milloren, sinó que a més serveixen per a tota la vida, per al futur. Són aprenentatges que permeten que hom tregui el millor d’ell mateix, tenint en compte que les emocions són sempre presents, no existeix la no emoció, i les emocions acompanyem tota presa de decisió, tota construcció cognitiva, tot el raonament humà va acompanyat d’emocions.
Això, de fet, ho necessitem totes…
Sí, perquè si no en tenim consciència, ens governen, i si en tenim consciència, els podem regular de tal manera que ens ajudi a fer allò que volem. Això va molt lligat a l’educació en valors. Però si no està lligat a les emocions, perquè els valors no només han de ser pensats, han de ser sentits. I passen a ser part de la persona quan a més de ser pensats, raonats, se senten. I s’accepten les emocions que acompanyen o es regulen.
L’educació en valors s’ha de treballar com una assignatura o ha de ser transversal?
Defenso que ha de ser transversal, perquè contínuament estem treballant valors i emocions, des del primer bon dia de curs fins a l’últim. Més que treballar, diria que les estem modelant i vivint, perquè moltes vegades la gent que no s’ho creu, pensa que no creient-ho no tenen impacte, però sempre hi ha un impacte en el cervell de les criatures, sigui per acció o omissió.
La manera que els adults tenim de tractar la vida, està modelant les criatures i estem promovent que ells mateixos responguin d’una manera o altra. Per tant, és transversal.
Però a més de la transversalitat, jo defenso i demano que tingui un espai en la programació perquè les criatures puguin adquirir coneixements concrets sobre les emocions i com es regulen, i per poder entrenar. Per practicar. Hi ha tècniques de respiració, de conversió de pensament negatiu a positiu, de connectar amb les emocions i transformar les emocions negatives en positives, regular la intensitat, de manera que les negatives minvin i les positives engrandeixin en intensitat i freqüència. Per aquest entrenament cal un espai i, perquè realment serveixi, ha de ser fixe.
Per això la importància de la formació del professorat?
Sí. Moltes vegades això no funciona perquè el professorat no està format, no ha viscut aquesta autoregulació de les emocions, ni dintre ni fora, per tant no saben què fer amb les criatures. El món de l’ensenyament és dur, tant a la família com a l’escola, i l’adult pot patir molt i pot tenir reaccions que si s’ho mira bé no les hauria de tenir, perquè està donant un model i no corregeix allò que voldria, la situació se’t menja.
Al departament d’Educació es va posar el focus en formar professorat. Hi havia molt professorat que tenia aquesta demanda i se l’atenia. Perquè la majoria d’adults, tu i jo, no hem rebut aquesta formació, no hem après a fer-ho això, i tenim molts dèficits, anem a peu coix. Sense aquesta formació l’educació no va.
Quins continguts destaquen?
Cal començar pel benestar del professorat. És a dir, un dels efectes de l’educació emocional és la salut i el benestar, en l’adult, benestar en el món laboral, familiar, amb un mateix, amb la vida, és un aprenentatge de vida. S’enfocava molt cap al benestar del professorat i a partir d’aquí el professorat ho aplicava també amb les criatures.
Aquí quin paper juga l’empatia?
En l’educació té un paper central, perquè, o comprens a la persona que eduques, o no li donaràs la resposta adequada, perquè no la coneixes, no la sents, no atens les seves emocions. Les criatures expressen sovint les seves emocions de manera diferent a l’adult, si l’adult no sap què li passa en aquell moment a la criatura li pot donar respostes molt equivocades. I alhora està donant un model de mala atenció.
El que passa és que, perquè per comprendre o sentir una altra persona, primer s’ha d’haver comprès, entès i sentit una mateixa, si tens ignorància de tu mateixa, difícilment comprendràs una altra persona. I, evidentment, t’has de comprendre tu mateix, t’has de sentir, t’has de cuidar.
Cal aprendre la intel·ligència interpersonal o social, la capacitat de mirar endins, i treballar-te endins, aquesta et prepara per a la interpersonal, que és l’entesa amb l’altre.
Quina base científica té aquesta formació?
Em baso molt en la neurociència, les aportacions, des de la psicologia recolzat en la neurociència. No són hipòtesis, està comprovat, amb tècniques de la imatge es veu com funciona el cervell. La meva base és aquesta, la neurociència, que ens aporta tanta informació sobre el funcionament de les persones, agafem la informació, fem-la servir per nosaltres i els que vénen.
Amb l’educació del professorat, però, no s’acaba l’educació…
Les meves propostes es concreten en aquest model d’interrelació entre qui educa i l’educat, i a partir d’aquí que es vagi modificant el currículum, cosa que fa força por, perquè moltes vegades hi ha les famílies que demanen que justifiquis i compleixis aquest currículum. Però també he estat participant en escoles de pares. I hi ha moltes escoles que tenen aquesta intencionalitat d’anar junts, professorat i famílies que volen que sigui coherent el camí.
També l’administració educativa que diu que respecta l’autonomia de centre, però obliga a complir amb les avaluacions i omplir tota una paperassa administrativa que t’encalla. De manera que l’autonomia de centre no funciona, a menys que siguis molt valent, amb un equip molt cohesionat, molt treballador i faci una inversió de vida, com aquell que diu, per tirar l’escola endavant.
Després, hi ha també la societat, perquè en l’educació intervé tota la tribu. L’escola de pares ha funcionat en centres amb un nivell sociocultural alt, on participen moltes famílies. Però a les escoles en què hi hauria famílies que ho necessitarien més o molt, la participació sol ser menor.
Però amb societat vols dir el conjunt, el context general?
Sí, les condicions econòmiques i socials. Però hi ha un tema, i crec que d’aquí a uns anys la societat es tirarà dels cabells de no haver-ho vist abans, que és el poder que tenen els mitjans de comunicació de masses, fent que la població s’hagi insensibilitzat davant l’horror i el patiment.
Després hi ha els videojocs violents, dels quals estan dient els neuròlegs que tenen un impacte en el cervell de les criatures. Hi ha estudis que demostren que s’activen molt més les zones cerebrals corresponents a l’agressivitat i a la impulsivitat. És un model segons el qual està bé jugar a matar. A les escoles es fa un dia per la pau, però els infants passen hores jugant a matar, a destruir. Això modifica els cervells en formació. Darrere, a més, hi ha la indústria armamentista, que ens fa entendre que les armes són bones. Això s’ha normalitzat.
Deixa un comentari