Racó del cinèfil: Roma

No Comment

Dirigida per Alfonso Cuarón

Realitzador, guionista, director de fotografia i co-productor del film.

Nacionalitat: MÈXIC-EEUU. any: 2018.

El primer que ens hem de preguntar és: de què estan fetes les grans pel·lícules? Jo particularment crec que de moltes coses i detalls, depèn de cadascú, però algunes d’aquestes coses, són les que envolten tres probables grans factors o condicions, que són: memòria, sentiments i lucidesa. I aquests són precisament els principals materials amb què Alfonso Cuarón ha fet fins ara, a parer meu, el seu millor i més sorprenent film, Roma.

De l’equilibri d’aquests tres factors esmentats neix la potència d’aquesta obra, que parteix de la memòria personal i sense caure en la nostàlgia. Alfonso Cuarón ens recorda que: “Som la nostra memòria/som aquest quimèric museu de formes i records inconstant/com un grapat de miralls trencats”. Però mirant de no caure en el sentimentalisme, i tot amb la lucidesa que dóna la distància en el temps i la capacitat de comprendre les raons d’uns personatges vius, i plens de contradiccions, subjectes tant al moment històric com a les condicions de classe.

Aquesta conjunció que plana en el film, és capaç d’elevar allò que és particular de la seva pròpia experiència viscuda en la seva infància, cap a on hi ha una mirada d’allò general d’una societat classista i masclista, que es manifesta tant en les relacions entre amos i serfs, com entre homes i dones. D’aquí que el film de Cuarón ens pot commoure perquè ressona més enllà de la concreció espai-temps, perquè des de qualsevol lloc del món, no deixa d’evocar sentiments i records que cadascú és capaç d’ajustar a la seva pròpia experiència rememorada.

Si el gran Jean Renoir ens havia demostrat en La regla del joc, per exemple, quan ens diu que les passions i les mesquineses no coneixen de classes socials, però sí les seves conseqüències, Cuarón ho reafirma: tant la protagonista Cleo, la nana indígena interpretada per l’esplèndida Yalitza Aparicio (una ‘no actriu’ professional), així com la senyora de la casa ‘Doña Sofia’, són en certa forma víctimes de la supremacia masculina. Però aquest doble estatus –ètnic i de classe- implica una sensible diferència en la solució dels seus respectius problemes.

La mirada, la vivència, la fisicitat i el comportament d’aquesta dona indígena que condueix i es converteix en la protagonista del film, s’integren així, amb plena harmonia, i són el rerefons sociohistòric d’un país, una ciutat, un barri i una classe social radiografiades per Cuarón de manera implacable, però sense recórrer mai a l’histrionisme ni a la superposició dels personatges. El cineasta contempla la seva protagonista, però també a la família burgesa que la té contractada, de manera frontal i sense col·locar-se mai en una posició de superioritat com a director del film: sense paternalisme de cap mena cap a Cleo i sense cap retret explícit cap als senyors de la casa, deixant que les valoracions les faci cada espectador i per tant sense adjectivar mai els comportaments.

El fet rellevant de la denúncia de Cuarón –també hi ha denúncia en aquest film- és no caure en un esquematisme simplista i maniqueu, dona que se centra en la naturalitat narrativa d’unes formes de vida sòlidament assentades, on sembla que cada protagonista assumeix les conseqüències de la seva condició social, per injusta que aquesta ho sigui en el fons. El cineasta inscriu la història íntima d’aquesta família de la burgesia urbana de Ciutat de Mèxic i de les seves innocentment paternalistes relacions amb el servei domèstic de la casa, quasi integrades en ella, en un marc històric precís.

En definitiva, Cuarón és capaç de conjugar allò particular (la crònica familiar autobiogràfica) amb allò general (la societat mexicana del moment) anys 1970/1971. Aquest fet és un altre dels molts mèrits de Roma.

Emili Diaz

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER