Entrevista Jordi Graupera: “Primàries ha esdevingut alternativa”

No Comment

Jordi Graupera i Garcia Milà, va ser elegit candidat del moviment Primàries Barcelona a l’alcaldia de Barcelona, una proposta de moviment per “teixir una sola candidatura independentista” que ell mateix plantejà el 20 de març de 2018, i que ja fa camí en altres ciutats dels país, també a Terrassa. Periodista i doctor en Filosofia, ha viscut i exercit als Estats Units en els darrers anys, però sempre connectat amb la realitat del país, es mostra decidit a canviar el mapa polític del país tot planetejant nous horitzons per a l’independentisme.

“Si els partits independentistes s’hi sumessin, en ciutats com Terrassa segur que en el procés de Primàries ja es triaria l’alcalde”

Pep Valenzuela

La proposta Primàries Catalunya s’ha estrenat, pràcticament, a Barcelona el passat desembre. Com valores aquest primer pas?

És un resultat espectacular, rotund. Mai hi havia hagut un procés de primàries amb tanta participació, 10.000 persones votant. El PSC, l’any 2015, va portar 7.500 persones a votar, sent un partit amb presència als mitjans de comunicació, fins i tot hi va haver debats entre candidats a les ràdios més escoltades del país, és a dir, va ser un moviment en el qual una part del sistema en promocionava la seva existència i participació. Els Comuns, per triar cap de llista a l’alcaldia, van aconseguir que votessin 4.500 persones.

Nosaltres hem superat amplament aquestes xifres. Un moviment sorgit des de la base, autoorganitzat, autoconvocat, amb els partits independentistes en contra; sense visibilitat als mitjans, posant en pràctica un canvi cultural en la manera de fer política amb la manera de fer primàries, amb més de 50 candidats que han fet més de 80 actes a la ciutat durant 40 dies.

Quines conclusions en traieu d’aquest primer pas?

Demostra que hi ha molta gent que, si bé és partidària de la unitat, només vol aprofitar dels partits el bo i necessari, no allò que té a veure amb la creació de xarxes clientelars, amb la supervivència de les estructures, amb les negociacions sota taula, amb les subhastes en el casino il·legal de la política catalana i amb l’incompliment del mandat popular. Els partits podrien haver entrat en aquest procediment i, per tant, refer la seva autoritat, que en l’últim any ha quedat totalment esmicolada.

En aquest context, assenyalant de manera clara quina és la fallida del nostre sistema polític, sobretot del moviment independentista, hem demostrat que si a la gent li poses les urnes per prendre aquestes decisions, la gent surt i vota, més que quan els convoquen els partits polítics o quan el sistema pretén blanquejar-se amb falses primàries com han fet els dos grans partits de Barcelona aquest últim any. Primàries funciona.

Aquest èxit ha produït ja reaccions?

L’èxit no se l’esperaven els que van menysprear Primàries des del començament. La primera aproximació ha estat mirar de silenciar-nos. Però l’èxit l’ha vist tothom; el moviment té unes potencialitats infinites. Aleshores, s’han generat reaccions internes en cada un dels grups. S’han hagut de reposicionar i pensar amb quin discurs poden mirar de competir amb nosaltres.

Això està bé. S’obliga als candidats dels altres partits a millorar perquè de sobte, els vots estan en disputa. Això ens beneficia a tots perquè obliga a fer un discurs de ciutat més potent, cosa que no s’havia fet. Els obliga a aclarir quines són les seves posicions respecte al conflicte nacional de fons.

Els efectes s’aniran notant a mesura que passin els mesos, però ens hem convertit en una alternativa amb les virtuts que les bases estan demanant i els partits no estan oferint, i està canviant el mapa polític català.

Pot haver-hi replantejament dels partits independentistes i encara participar en les Primàries d’altres ciutats?

Les bases dels partits han vist que el discurs de Primàries és de veritat i que si els partits acceptessin sumar-s’hi, en ciutats com Terrassa per descomptat, això significaria la victòria inapel·lable. En el procés de Primàries es triaria l’alcalde de Terrassa. Això és una novetat històrica. I connecta amb gent dels partits al territori, que no és el mateix que els «crupiers» del casino de Barcelona que s’estan disputant les administracions de la Generalitat. Si no que és gent que té un compromís molt lligat al municipi i a una experiència de base en l’activisme pels afers públics.

Al mateix temps, les Primàries funcionen per arrossegament. Si molta gent s’hi suma, els partits sentiran la necessitat d’anar a buscar aquesta gent. En el cas de Barcelona han arribat tard, però a la resta del territori hi pot haver-hi un efecte de dir: el país és aquí, no dins dels despatxos.

Dialogueu amb forces socials, i sindicals?

Perquè aquest moviment sigui de veritat ha de ser un moviment en què la gent de cada municipi decideixi si és necessari i que s’organitzi a la seva manera en cadascun dels territoris. Donarem suport, informació, formació, el que calgui i jo mateix aniré a Terrassa a fer un acte, a Granollers i a Sabadell.

Però no podia ser un moviment on anéssim nosaltres a buscar la gent, a veure si trobàvem algú. Cal que la gent es mogui. Quan ho han fet, hem parlat amb molta gent, de col·legis professionals, sindicats… però amb gent, no amb la direcció.

Pots avançar quelcom del programa?

-D’entrada tenim el programa que acabem de defensar a Barcelona. El programa amb el que jo em vaig presentar ha quedat refrendat, pràcticament per un 80% dels vots. Formarà part del procés que ve ara després de l’elecció de la llista. La premissa de Primàries és que tota aportació de gent amb talent, tant a la llista com al moviment mateix, voluntaris, votants, és una aportació necessàra, perquè els projectes sòlids es fan amb la suma de sensibilitats i perspectives i no amb les idees genials d’una sola persona o un grup de persones.

Diem que Barcelona és essencial perquè el país surti de l’atzucac en el qual es troba i que és una capital per la qual volem un renaixement cultural, econòmic, urbanístic; un mode de vida més humà. Això forma de la centralitat de la seva forma de veure el món, més lliure, més justa, més pròspera, on la gent pugui operar, comerciar i crear en llibertat, que és el que fan les ciutats pròsperes.

Finalment, què en penses en relació a l’anomenat Mandat de l’1-O?

L’1-O va ser molt important perquè la gent, davant la policia, no es va retirar i va demostrar una cosa molt senzilla: que som normals, que si tu tens la disjuntiva de protegir o no la teva llibertat i tu has entès que a l’interior d’aquella urna és on rau la teva llibertat, aleshores plantes cara, que és el que fa tothom al món.

Dit això, crec que l’1-O tot sol no serveix per articular la visió del país que necessitem. En part perquè l’han pervertit i l’han prostituït, però també perquè les idees que fan possible l’1-O i que fan possible resistir, per si soles no són suficient.

Per això insisteixo tant en la xarxa de ciutats, la necessitat d’una comprensió del país, de les ciutats, de la revolució tecnològica, del futur, de l’economia, la geografia… sense tot això no aconseguirem bastir un projecte prou sòlid per a poder aprofitar el moment històric que com a generació tots plegats ens ha tocat de viure.

Terrassa i la xarxa de ciutats

Quin paper per a les altres ciutats del país, Terrassa per exemple?

El debat, en realitat, i crec que això és important per Terrassa, si ampliem el focus i mirem el món, és que veiem una deriva dels estats, una reacció davant la preeminència de les ciutats, que és una deriva que tendeix a l’autoritarisme, al control social, al xantatge, a la por, al control de la vida més petita per tenir-nos a tots adotzenats i addictes a actituds passives de la vida pública.

Davant d’això, el model català és un model de xarxa de ciutats, que desafia justament aquest intent dels estats d’arreplegar-se en una deriva autoritària. Barcelona no pot ser el centre d’un territori que replica els errors de l’autoritarisme europeu, no pot ser la ciutat que intenta deslligar-se del seu territori pensant que una ciutat global és un núvol penjat al cel, ni tampoc pot ser la ciutat que vol menjar-se tot el seu entorn.

Estem veient al món una deriva cap als centres i un buidatge cultural, econòmic, industrial i educatiu de les ciutats mitjanes. Això a Terrassa no ha passat encara, i aquí tenim una oportunitat. Curiosament, de les 15 ciutats més grans de Catalunya 10 estan dins del moviment Primàries. No és casualitat, és la xarxa de ciutats que està a la base del país, la que el fa possible, exitós i competitiu; i emergeix quan se li ha donat l’oportunitat. L’aliança Barcelona-Terrassa és fonamental.

En relació amb els Països Catalans, hi ha propostes?

El cercle de xarxes de ciutats que hem de treballar, com si fos una unitat neuronal, se’n va fora del Principat, a les capitals de parla catalana. La importància de Perpinyà és cada cop més visible; o de l’eix Barcelona-València. Però també fora de la parla catalana: Marsella, Gènova, Torí, Nàpols i fins a l’Alger, és un radi, la Mediterrània Occidental, del qual Barcelona és un centre.

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER