El 2018 serà recordat per les moltes accions de rebuig dels col·lectius feministes contra el sistema heteropatriarcal imperant. La manifestació mundial del 8 de març va mostrar la força que tenen les dones com a col·lectiu, però no podem oblidar que la feina es fa cada dia, en cada barri i en cada col·lectiu arreu.
La manifestació del passat 15 de gener aplegà diversos col·lectius feministes de la ciutat. Foto Ana Mesa
La denúncia pública de la violència de gènere, les agressions sexuals, les violacions o els micromasclismes van agafar una nova empenta a partir del mes de març. Per posar alguns exemples, les dones del món de l’art es van revelar amb el hashtag viral #MeToo per denunciar abusos que havien patit a la feina (a Espanya va arribar sota el nom de #Cuéntalo), hi va haver manifestacions massives en contra de la sentència de La Manada amb el lema #Yositecreo i #NoesNo, el col·lectiu de les Kellys, format per dones que netegen en hotels amb sous més que precaris va reivindicar els seus drets arribant fins La Moncloa, el col·lectiu de treballadores domèstiques Sindillar va reclamar uns sous dignes i les temporeres migrants de Huelva van denunciar els abusos sexuals que patien i quedaven impunes.
El 2018 ha estat, sense cap mena de dubte, un any de conscienciació, reivindicació i treball encapçalats pels col·lectius feministes. Malgrat tot, aquest mes de gener de 2019 ja han assassinat 8 dones al nostre país. Tot això augmenta la lacra masclista que afecta a les dones i fa palesa la necessitat de no deixar de treballar ni un sol instant.
Diversos col·lectius feministes es van ajuntar per lluitar plegats pels objectius, deixant de banda les seves diferències. També és cert, però, que el mateix sistema capitalista s’ha encarregat de generar una espècie de “moda del feminisme”, l’ha posat a l’ordre del dia i n’ha acabat creant un “producte”. En aquest sentit, el feminisme és una espasa de doble fil: està a primera línia de debat als mitjans de comunicació però corre el perill que els seus missatges i els seus conceptes es dilueixin a favor d’un discurs institucional i allunyat de les lluites feministes.
Més enllà de les llengües, les nacionalitats o les banderes, el pes del gènere recau en totes i això representa un 49,6% de tota la població mundial, segons dades de Nacions Unides de l’any 2017. Si més no, tot apuntava a un gran canvi i es plantejava un moment on es podrien dur a terme grans avenços, però a finals de 2018 i després del l’inici amb l’ascens de Donald Trump al poder, el sistema patriarcal va contraatacar. A l’Estat Espanyol, les decisions judicials en casos com el de La Manada van posar en peu de guerra a les dones de tot l’Estat que van haver de sortir contínuament al carrer a protestar. Es van fer diversos comunicats i concentracions assenyalant directament la justícia patriarcal, sobretot posant damunt la taula el terme “cultura de la violació”. A més de demanar justícia, els lemes i comunicats van posar l’atenció en el “yo si te creo” i “aquí està tu manada”, dues mostres de suport que anaven dirigides exclusivament a la noia supervivent de la violació múltiple de La Manada. En el cas de les treballadores temporeres de Huelva es van repetir les mateixes mostres de suport.
Tal i com ens ha mostrat la Història, la part més conservadora del patriarcat reneix de manera agressiva i homòfoba per tornar a reconduir cap a les seves urpes tot allò que s’escapa del seu control. En el cas espanyol, els partits de dretes i d’extrema dreta han mostrat les seves cartes amb total impunitat i han fet palès (cap novetat) que un estat corrupte fa servir qualsevol eina perversa per mantenir-se en el seu tron de poder.
Davant de tot això, el mes de gener ha començat amb molta feina per fer i les agendes dels col·lectius feministes estan plenes de propostes. A més a més, però, han de treballar amb les seves pròpies lluites que no poden deixar de posar el focus en els temes proposat per les forces patriarcals, com la desigualtat de salaris entre homes i dones o la invisibilització de les cures, entre moltes altres deficiències i desigualtats que patim només pel fet de ser dones.
Pel que fa a nivell local, el passat 14 de gener hi va haver una assemblea oberta i no mixta on hi estaven convidades totes les ciutadanes que volguessin participar en l’organització d’aquest proper 8 de març, independentment de si formaven part de col·lectius feministes o no. El dia següent i sota el lema #NiUnPasEnrere, la Comissió 8 de Març Terrassa, que agrupa les 18 associacions i entitats de dones feministes de la ciutat, el col·lectiu Las Periodistas Paramos 8M Terrassa i les Federalistes d’Esquerra de Terrassa, van convocar una concentració per recolzar les dones i noies andaluses a favor d’enderrocar els discursos feixistes i masclistes de VOX, que recentment ha donat suport a la investidura del govern de PP i Ciutadans a Andalusia. D’aquesta manera, la ciutat es va sumar a les més de 100 concentracions que hi va haver simultàniament arreu del territori espanyol. L’Atri de l’Ajuntament de Terrassa es va omplir de paraules i càntics reclamant la necessitat urgent de seguir lluitant sota el lema “El Feminisme serà la tomba del feixisme”.
Anarquisme i feminisme, avui
Xerrada Història en femení: dones anarquistes (1870-1980), el passat 17 de gener a l’Arxiu Històric.
La setmana es va completar amb la taula rodona Anarquisme i feminisme, avui, una activitat programada al voltant de l’exposició Les dones a l’Anarquisme espanyol, organitzada per la CGT de Terrassa. La conferència i el debat van girar entorn de tres punts de vista que trobaven camins comuns, malgrat algunes diferències en el discurs. L’acte va fer palès el moment delicat en què es troben els feminismes i altres lluites sobre els nostres drets davant un estat polític i econòmic opressor. Alhora, però, es va fer èmfasi en una mirada encoratjadora cap a la lluita latent que s’està organitzant a escala mundial i que està creant una gran xarxa de sororitat entre les dones d’arreu del món.
Amb aquesta agenda frenètica d’accions a escala global i a sis setmanes del 8 de març, està clar que serà una cita cabdal però no única en l’agenda del feminisme, que té lluita per estona.
Ana Belén Mesa
Deixa un comentari