Annuar, en un local de Terrassa, durant l’entrevista. Foto PV
MENA, menors d’edat no acompanyats, un nou rostre de les migracions
Dades de la Generalitat: més de 1.000 menors faran els 18 anys i es quedaran al carrer, sense feina ni suports
Pep Valenzuela
“Es honra de los hombres proteger lo que crece,
cuidar que no haya infancia dispersa por las calles,
evitar que naufrague su corazón de barco,
su increíble aventura de pan y chocolate poniéndole una estrella en el sitio del hambre.
De otro modo es inútil,
de otro modo es absurdo ensayar en la tierra la alegría y el canto,
porque de nada vale si hay un niño en la calle.”
Armando Tejada Gómez (“Hay un niño en la calle”)
Després de passar una curta temporada al Centre de Menors No Acompanyats de Subirats, l’Annuar (nom simulat) i 4 joves més es van veure al carrer per haver fet la majoria d’edat. El grup es dispersà, ell decidí venir a Terrassa, n’havia sentit a parlar de l’existència d’una gran comunitat marroquina, i creia que li podrien ajudar. Viu en un pis ocupat, amb un grup de gent més gran que algú li havia recomanat. L’acolliren en un primer moment perquè estava dormint al carrer, però ja fa dies que li han dit que no pot quedar-se indefinidament. De moment compta amb algun suport de dos membres de la sectorial de migracions de l’ANC Terrassa.
Fa poc més de 6 mesos que arribà en pastera a la Península. Eren 32 persones les que s’embarcaren a Asila (Tànger), previ pagament de 3.000 euros, totes menors. «He vist la mort molt a prop», explica a Malarrassa, «ens havien detingut abans de sortir, quasi ens maten». En arribar a Tarifa, van ser detinguts per la policia espanyola i portats a un centre a Cadis on van passar tres mesos esperant papers, sense fer res, amb un dinar molt dolent.
Finalment, amb altres van fugir i agafar un bus amb direcció Barcelona, on els van detenir els Mossos. Van passar una setmana en una comissaria i després 2 mesos en el citat centre de menors a Subirats, on ara està empadronat.
«No hi ha cap futur al Marroc», assegura l’Annuar, «ni en els estudis ni en el treball, tampoc no es respecten de cap manera els drets humans». Per això, com tanta altra gent, decidí marxar, creient que a Europa això podria canviar, «prefereixo arriscar la vida i ajudar la família des d’aquí».
Vol demanar asil polític, però no té confiança que li donin. Després de 21 dies a la ciutat no sap què pot fer. A Serveis Socials els han informat de les condicions d’utilització de l’alberg al Condicionament, de fet s’hi va quedar alguna nit. Però no va poder dormir, relata, «hi havia mal ambient, a més feia fred, em va fer por». Voldria continuar estudiant el batxillerat que va deixar a mig fer al Marroc i trobar feina, «sé que és difícil aquí sol, molta gent s’ha quedat pel camí».
Els companys de la sectorial de migrants l’ajuden en la cerca de solucions o recursos, però la situació és complicada. En Mario, indignat, comenta que fins a fer els 18 anys, encara que amb molts problemes i dificultats, prevalen els drets dels infants, «però un dia després ja no tens cap dret. Expulsats del centre no se’ls dóna cap recurs, només les dates per anar a arreglar papers, cap acompanyament social, res».
A més, afegeix l’altre company, en Mouad, que ha fet de voluntari amb entitats i amb la Generalitat, ara té com a mínim 3 anys pel davant per anar arreglant papers i, després, començar la sol·licitud de residència. «El Marroc utilitza les persones migrants com a moneda de canvi amb els països de la UE», afirma en Mouad, ell també d’origen marroquí. D’altra banda, afegeix, «la gent que ve creu que els hi seran respectats els drets humans, després veuen que no ho són».
Mentrestant, l’Annuar confia que si altres han pogut tirar endavant ell també podrà, «espero fer aquí el que no he pogut fer allà, tinc totes les ganes d’estudiar i treballar».
41 milions d’infants necessiten ajuda urgent
Uns 41 milions d’infants al món necessitarien ajuda urgent d’acord amb dades i conclusions de l’informe Acció Humanitària per a la Infància 2019, presentat per l’Unicef a finals del mes de gener. L’informe, però, es centra en els països on hi ha conflictes armats, els quals són més que mai en els darrers 30 anys, que coincideix amb el temps de vigència de la Convenció sobre els Drets del Nen. No sembla exagerat ni sobrer, de totes maneres, ampliar l’espectre per poder incloure infants de països on, sense conflicte armat, la pobresa fa estralls.
La creixent arribada de menors sense família (menors no acompanyats, MENA) al nostre país, majorment marroquins (més de 3.600 el 2018, es preveuen 5.400 el 2019), n’és una evidència i denuncia aquesta situació. Si en els països en conflicte molts infants i joves són reclutats per la força per fer la guerra, molts dels menors que travessen l’estret de Gibraltar ho fan en mans de màfies que extorqueixen les famílies, tal com es feia públic el mes de juny després de la detenció de diverses persones implicades en aquest tràfic a diferents ciutats de l’Estat, entre les quals Lleida i Barcelona.
El transport de Marroc a Cadis pot costar entre 1.500 i 8.000 euros depenent de les condicions, sempre precàries, per dir-ho d’alguna manera, quan no porten directament a la mort. Els problemes d’aquests menors no acaben, però, en arribar a l’Estat espanyol. De seguida descobriran que aquí tampoc es garanteixen el dret a la protecció per part de l’Administració, com estableix el Conveni dels Drets del Nen de l’ONU.
Primer són portats a la Fiscalia de Menors per demostrar l’edat, quan la llei d’estrangeria diu que quan es detecta un estranger indocumentat que pot ser menor ha de ser portat primer a un centre de protecció, i només després comunicar a Fiscalia el cas. Mentrestant, són tractats com a delinqüents. La gravetat de la situació va fer actuar el Síndic de Greuges tot demanant canviar el protocol de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DEGAIA) que obliga els educadors de carrer a anar a Fiscalia quan detecten un menor sol.
Aquest problema, que ve de lluny, esclatà el passat estiu en fer-se públic que desenes de menors no acompanyats dormien a les comissaries de policia i acampaven a Montjuïc; en principi, per manca de centres d’acollida davant el gran increment d’arribades. A finals de setembre, en una trobada del Govern amb entitats com la Taula del Tercer Sector i la Confederació Empresarial de Tercer Sector es decidí crear una coordinació per monitorar diàriament la situació, tot convocant també la taula d’atenció integral dels menors sense referents familiars, amb representants de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Associació Catalana de Municipis, Federació Catalana de municipis, col·legis professionals i entitats del sector. El problema, però, està lluny d’haver-se solucionat. I menors i no menors veuen sistemàticament vulnerats els drets més bàsics com a infants, joves i persones.
En una entrevista publicada l’1 de febrer, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat Chakir El Homrani, responsable d’aquest tema, es limitava a garantir inversió per llocs d’acollida, però no deia res de la preparació per sortir dels centres, dels quals són expulsats en arribar a la majoria d’edat, i a partir d’aquí queden sols al carrer.
Quan els mitjans s’obliden de protegir els menors
L’arribada de menors d’edat estrangers no acompanyats (MENA) ha estat un dels grans temes polítics i mediàtics dels darrers mesos a Catalunya. Segons les dades de la DGAIA, el 2015 van arribar al Principat 377, i 1.489 el 2017. L’increment ha estat de més del doble durant el 2018. El creixement, sense previsions, ha provocat tensions en el sistema d’acollida públic, amb infants i adolescents que han dormit a la Ciutat de la Justícia o en comissaries dels Mossos d’Esquadra, i amb l’obertura de nous centres per part de la DGAIA.
«A les redaccions (dels mitjans de comunicació) s’ha normalitzat la pèrdua de drets dels MENA», afirma en Marc Font en un article publicat a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils de periodistes amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. «S’ha fet un tractament deshumanitzador dels adolescents i, en el pitjor dels casos, s’ha alimentat un discurs marcat de tints xenòfobs, maximitzant presumptes agressions, i s’ha estès un tractament criminalitzador dels joves», afegeix.
Tot reconeixent que «afortunadament, també hi ha hagut exemples de bones pràctiques, en què l’interès superior dels joves s’ha posat al centre i, sobretot, se’ls ha donat veu per ser tractats com a subjectes actius de la informació», en Font destaca el tractament de La Vanguardia, amb «connotacions negatives», com ara en parlar de «la virulència del fenomen». També apunta els titulars de La Sexta que «manipulava la realitat» quan, en relació a una agressió sexual a Santa Coloma de Gramenet, afirmava que «els 15 detinguts per agressió sexual són MENA sense residència fixa», quan en realitat només dos d’aquests eren menors i van quedar en llibertat al cap de pocs dies, posats sota tutela de la Generalitat.
Alarmista i estigmatitzadora, afegeix en Font, la informació apareguda a diaris del País Valencià setmanes després de l’acollida de l’Aquarius, el vaixell en què viatjaven 630 persones migrades. El Diario Información alertava que “Una trentena dels menors de l’Aquarius acollits a Alacant es fuguen de l’alberg”, tot havent d’aclarir al subtítol que “agents de la Policia Nacional de la Generalitat han aconseguit ja localitzar la majoria dels joves, en concret 25 dels 28 fugats.”
Bones pràctiques
En sentit contrari, en Marc Font destaca el reportatge “Menors lluny de casa”, que el programa 30 minuts va dedicar als MENA, en el qual es va donar veu als protagonistes i es van abordar algunes de les vulneracions de drets que pateixen.
I destaca com a bona pràctica del tractament mediàtic l’article d’opinió de la directora de SOS Racisme, Alba Cuevas, publicat a El Periódico, on denunciava “la construcció estigmatitzada i racista i del col·lectiu ‘mena’, amb la qual s’adopta una lògica penal i no de protecció.” “Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per si, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància”.
Deixa un comentari