Vicenta i Maria Gallardo Redondo, Ramon Santana Catalan: Tres vides de militància i lluita per la llibertat i els drets de totes les persones

No Comment
Maria Gallardo Redondo, Ramon Santana Catalan i Vicenta Gallardo Redondo. Foto PV

La divisió de l’esquerra: Vicenta:“És un cop cada notícia de divisió. A nosaltres, a l’organització i a la nostra història”

Molt conegudes a la ciutat per la seva trajectòria de lluita, les germanes Vicenta i Maria Gallardo Redondo i en Ramon Santana Catalan van rebre l’homenatge del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de CCOO del Vallès Occidental i Catalunya Central, el passat 17 de gener, junt amb un grup d’afiliades des de la creació i els inicis de la confederació sindical. Arribades de Conca les dues germanes i de Madrid en Ramon, van militar a CCOO i al PSUC en la clandestinitat, a finals dels anys 60, i continuen actives, tan sindical com políticament.

Què en destacaríeu de la vostra vida?

Vicenta G.R.: Els protagonistes de veritat són el pare i la mare. Nascuda a Las Pedroñeras, el 1943, sóc de la gent que vam sortir per patitas. Al pare la policia el tenia matxucat, cada quinze dies s’havia de presentar i tornava amb una pallissa. La mare, la Francisca, que va ser regidora pel PSUC aquí a Terrassa, era molt guerrera, la força de tota la família. Va dir de marxar per no acabar a la cuneta.

Vam anar primer a València, on la Guàrdia Civil va continuar assetjant el pare i la mare. I vam venir a Terrassa, perquè ens van dir que Catalunya era més oberta, que tindríem menys problemes. De seguida els pares van contactar amb gent organitzada, casualment el germà de la mare estava pres a Burgos amb el Cipriano de Terrassa i això va facilitar els contactes. Un dia, passejant pel carrer Sant Pere, ens vam creuar amb el policia que torturava el pare a Las Pedroñeras, i ens vam haver de presentar a la Guardia Civil. Per sort, ja va ser diferent, després de presentar-se ja no ens van molestar més.

Ramon: Nascut a Batres, el 1945, vaig estudiar a Còrdova, i amb 17 anys arribava a Terrassa i entrava a l’empresa tèxtil Laniseda, on vaig entrar a CCOO. L’empresa va tancar pel pla de reestructuració del cotó i la llana, com la majoria d’empreses del sector a Terrassa i al país. Com a president del comitè d’empresa vaig haver de negociar aquest tancament. Després em van donar responsabilitat a la Federació Tèxtil, vaig estar alguns anys amb el company Ramon Puiggròs, anàvem amb cotxe a les localitats que calia, sempre per expedients de reestructuració. En aquell temps al país es va viure aquella fase en què es van cremar moltes empreses tèxtils, eren focs provocats, clar.

Paral·lelament, em vaig aficionar a la feina d’impressor i propagandista. Amb el López Bulla com a secretari general, la impremta va créixer molt, abastíem l’organització de materials a tot el territori. Després, encara vaig agafar la càmera fotogràfica i durant anys vaig treballar per la revista Lluita Obrera.

Recordo especialment les jornades del cop d’estat, el 23F. Vam estar dos dies i dues nits imprimint papers i octavetes sense parar. Eren moments que alguna gent fins i tot va decidir córrer cap a França, va ser una gran moguda. Altre moment molt colpidor va ser la gran manifestació de les Pedres, en plena Dictadura encara.

Tu, Maria, vas ser detinguda en aquesta manifestació, no?

Maria: Sí, després de córrer davant dels Grisos. Vam acabar amb les pedres de la via del tren. Em van detenir a mi i al meu marit. A ell li van caure 5 anys de presó en un consell de guerra. Jo vaig estar detinguda a la presó de dones de Barcelona i després jutjada en el TOP a Madrid, vaig passar-m’hi 3 mesos.

CCOO i el PSUC van ser forces decisives pels canvis?

V.: Molt. Jo treballava a Mútua, de llevadora. Recordo que el 1984 vam fer una vaga molt forta. Vam tancar Mútua, respectant els serveis mínims, plantàrem tendes de campanya fora, al jardí. Els grisos van intervenir com sempre, però vam aconseguir el conveni propi.

R.: El problema va ser l’escissió del partit, de la qual va néixer el PCC, després es va constituir Iniciativa per Catalunya. Dintre de CCOO això va tenir repercusió, però aquests problemes ja s’han superat. Jo vaig ser un dels crítics en aquella època, i veig que ara la pau ha arribat, no hi ha separació, tothom està pel sindicat.

V.: Recordo que quan l’escissió, la mare era regidora a l’Ajuntament i va patir molt, fins i tot de la salut. Tal com pensem, que a la gent d’esquerres ens passi sempre el que està passant, com que hem patit tant, no ho entens, no ho podem comprendre. I ara ho veus també en la manca de lluita, jo ho dic per Mútua que és la que més conec. Els hi dic a les companyes: Què passa? Esteu mortes, què passa? Hi ha molts problemes a Mútua, laborals, assistencials, falta de gent, llistes d’espera, urgències… i que no poden fer diagnòstics correctes, és normal, allà hi ha moltes equivocacions, ho has viscut. I els dic: com podeu estar tan quietes? No hi ha aquí res que es mogui, què passa amb el comitè d’empresa? L’esperit de rebel·lia que nosaltres teníem ja no el trobo, i ens està passant en tots els àmbits.

Amb la perspectiva dels anys, com a fundadores, creieu que CCOO està jugant el paper que li pertoca?

R.: Jo he vist que després del darrer congrés, a les direccions territorials hi ha hagut una gran moguda per la unificació. Jo vinc de l’oposició, i ara estic veient el canvi, ha arribat i estem intentant confluir tots en harmonia. En el congrés de la Federació Pensionistes i Jubilats em vam proposar portar el tema a Terrassa, amb la direcció local. Ens hem posat a fons en el Moviment per Pensions Dignes, amb UGT i altres forces, ens plantem cada dilluns davant l’Ajuntament.

V.: A la reunió de l’altre dia aquí, amb la gent veterana, em vaig sentir molt contenta de tot el que se’ns va dir que faria el sindicat, sempre de cara al carrer. Estic contenta, perquè ens han de veure, cal que ens vegin al carrer fent coses.

R.: Aquest any tenim un ambiciós pla de treball, i el Primer de Maig serà molt parlat a Terrassa, serà molt sonat, no ho puc dir perquè no em correspon… Sortirem al carrer.

Sembla, però, ben complicada la situació de l’esquerra, tant a Catalunya com a l’Estat.

V.: Tu saps com ens fa sentir a la gent com nosaltres? És un cop cada una d’aquestes notícies, a nosaltres, a l’organització, a la nostra historia… fa mal, serà possible? Ja sé que la dreta és molt diferent, els seus objectius són altres, i són potents perquè són el poder i els cèntims i tal… Però nosaltres no, hem de ser coherents, la unió fa la força.

L’aparició de Podem i Comuns va ajudar l’esquerra?

R.: En principi ho vèiem positiu, inclús podríem unificar criteris cara a les municipals, a les generals, anar en grup. Però amb les mogudes ja no sabem… Cadascú pensa per on pot anar. Però crec que serem capaces d’unificar-nos i anar junts.

V.: Encara que sigui atea, que Déu t’escolti. No hi ha dret. Em dóna la impressió que és una traïció a les nostres idees, una manera de jugar amb tanta gent i tant sacrifici, tant des d’un canto com de l’altre.

R.: Cert que a nivell polític està més difícil, però a nivell sindical no hi ha cap problema.

Creieu que els motius per estar units eren més abans?

M.: En aquell temps fèiem la mani per pa i treball. En el tèxtil era una sagnia, la mani de les pedres va ser la més gran de Catalunya i d’Espanya tota.

V.: Llavors era més necessitat, ara que tenim més cultura, els ulls més oberts, llegim més, no sé… hauríem d’estar més preparats i distingir les coses. Per això no ho entens. Jo veig i sento comentaris cada dia al Raval amb els Cants per la Llibertat, i penso: aquest home no té ni idea de què estem fent aquí, barreja coses. Així no anem enlloc, no som capaces de col·locar les coses en el seu lloc. Crec que el temps, les bofetades, no ens han format, no ens han fet més preparats, no sabem qui som, què vol dir ser d’esquerres.

La dreta és el teu enemic, el meu enemic. Recordo a Mútua una lluita directa amb la direcció, jo els deia: vostè m’està demanant que jo el voti a vostè? Com vol que el voti si vostè és qui m’està explotant, com podria? Ho tinc molt clar. Aquesta força l’hem perduda, l’hem perduda. Jo ho he fet, i no sóc única, clar, però ara ha desaparegut. Parlem, parlem, parlem, però…

Related Articles

Deixa un comentari