[Miquel Mallafré] Li diem “auto de fe”? (o Consell de Guerra?)

No Comment

El problema espanyol més greu i sense embuts és la justícia. Durant massa anys els polítics han anat modificant les lleis a mida i posant al capdavant dels tribunals a jutges afins i partícips d’aquest sistema absolutament parcial. A hores d’ara estem veient que a la classe política corrupta no els passa res, ni a cap capellà pederasta ni a cap banquer lladre ni els que falsifiquen títols, ni a la Manada… En canvi, per pensar diferent del règim, sí. Aquesta és la justícia de l’embut que tenim a Espanya.

El judici als presos catalans és una vergonya per a qualsevol país que es consideri democràtic. El problema és que Espanya ja ho suporta tot i una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans favorable als presos del Procés i contra la judicatura espanyola per vulnerar drets fonamentals dels acusats ja no envermelleix a ningú. Ni a l’esquerra i encara menys a la dreta, ja que la dignitat i l’ètica fa temps que s’han perdut.

El desprestigi internacional d’Espanya va en augment i no cal dir que amb uns líders polítics com els actuals, la cosa anirà encara més pel pedregar. Si en un judici, veiem que a la porta del mateix apareixen bramant els feixistes de FE, els que van deixar aquest país ple de fosses comunes i neonazis, i a més deixen en mans de Vox (agafant el testimoni de Manos Límpias) l’acusació particular, més d’un es preguntarà cap a on condueix tota aquesta deriva.

Ha arribat el moment humit per a molts nostàlgics de l’antic règim. “El macro judici al Procés”. Els criminals independentistes que volen trencar la sacrosanta “Unidad de España”, patrimoni de quatre degenerats feixistes que es consideren dipositaris del genoma autèntic espanyol i “muy español”.

Tot allò que surti d’aquest revelador diagnòstic unitari espanyol ha de ser perseguit, extingit i exposat com a escarni mundial. Cal recordar que els dos intents de República a Espanya van fracassar en essència per les mateixes raons i interessos oligàrquics de les elits i poders fàctics econòmics.

És més que probable que d’haver prosperat la II República no estaríem ara amb problemes de bandera, discursos patriòtics a lo Blas de Leza i vociferant arguments franquistes. És significatiu que el principal element de l’acusació sigui un militar (fet que no sorprèn massa), al cap i a la fi la pudor de consell de guerra tira d’esquena.

Allò de l’Espanya plural i diversa sempre ha estat una fantasia romàntica, decidir el futur d’un tros de territori és d’una senzillesa extrema: “Democràcia i respecte pel dret a decidir en qualsevol àmbit personal, comunitari i nacional, amb una única condició, utilitzar la via pacífica”. Fàcil, oi? Doncs no hi ha manera.

Voldria deixar clar que l’exclusivitat de la violència només va existir en els “piolins” repartint a tort i a dret. Però això (comença a quedar clar) no va de justícia sinó d’escarni. I tot plegat fa més pinta de consell de guerra que no pas a judici. Algú dels togats (fiscalia inclosa) s’ha dignat a mirar els milers de vídeos que es van filmar, així com les filmacions de les televisions europees, tipus BBC? Filmacions algunes d’elles horribles on la policia carrega contra gent indefensa? Quina mena de copla explica la Fiscalia de l’Estat, o es pensen que són la Inquisició? Muralles humanes desarmades al crit de “som gent de pau”, contra “robocops” armats fins a dalt a l’ordre de: “a por ellos”.

A mesura que passin els dies i el judici avanci, com no vigilin, això serà un judici a Espanya i amb tota seguretat serà condemnada per l’opinió pública mundial, de fet ja ho és ara. Estem gaudint d’una Monarquia parlamentària (contradicció en estat pur), amb dos reis, no elegits i designats per raons genètiques, amb un monarca que es permet menystenir un dels principis democràtics més elementals: “El dret a votar i decidir”. Però clar, monarquia i democràcia són aigua i oli. Les tesis acusatòries de la Fiscalia contra els processats basades en declaracions del monarca, la cosa promet.

Ara que està de moda posar noms a dates determinades per qualsevol collonada, podríem afegir-li, el dia 12 de febrer, com el “dia de la Inquisició”. Les imatges que he vist fins ara (prometo que seran les últimes que veuré d’aquest “auto de fe”) m’han semblat tornar a l’Edat Mitjana.

Gent forana fent cua des del vespre desitjant veure els presos abans de ser cremats a la foguera i insultant els seus familiars. Suposo que aquesta xusma no pararà de bellugar-se per davant la pantalla de les televisions durant el temps que duri l’escarni, no serà el meu cas, haig de preservar la meva salut mental.

Ha donat la casualitat, que el dia 12 de febrer d’ara fa cent anys, el 12 de febrer de 1919, Josep Pla, va escriure en el seu “Quadern Gris”: “Europa és un Cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de Pau és molt ràpid”. Doncs sí, Europa segueix sent un Cafarnaüm perquè no ha volgut ni tan sols veure el què està passant a Espanya, però vigileu que Europa no es trenqui perquè faltaria temps per restablir la pena de mort i la tortura física. Ja que la psicològica i la psíquica no les han abolit mai.

Espanya en el camí de Turquia i els “españolazos” orgullosos de ser-ho. Moments horribles per a Espanya si no som capaços de parar a la ultradreta amb el nostre vot perquè aquesta no governi. S’acosta una regressió populista amb la bandera d’Espanya com a reclam. Els països només avancen amb la negociació i l’enteniment. Temps de retrocés.

miquel mallafré, 14 de febrer de 2019

Related Articles

Deixa un comentari