Si al final es treu Franco del Valle de los Caídos, cosa que ja veurem si al final passarà, serà una molt bona notícia, ja s’havia d’haver fet l’any 1979. I ja es podria aprofitar per volar la gran creu que presideix el monument i per a fer neteja de tots els elements simbòlics atenent a la Llei de la Memòria Històrica. I si la família no vol, doncs que els deixin en una fossa anònima a qualsevol cementiri, que és el que mereix un criminal. El contrasentit a aquest fet és que els seus llobatons de Vox segueixin legalitzats i mantenint el seu ideari. En un país normal ja faria anys que no se’ls permetria anar fent la seva amb tota impunitat i protegits per les institucions de l’Estat.
També aclarir que quan molts parlen del centre polític, aquest no existeix, aquesta és una gran fal·làcia ideològica per amagar les contradiccions del sistema. El centre polític sempre és de dretes, moderades o extremes, això vol dir que sempre l’esquerra ha renunciat al seu ideari i les seves posicions. La quimera de la moderació i de guanyar el centre és en el fons, el gran ideari de la dreta per a garantir-se sempre el seu model de societat i de domini estratègic.
La dreta política, sigui moderada o extrema, no ha de renunciar a res, a més no té ni ètica ni escrúpols, ni té obligacions socials amb ningú, només amb els sectors de poder econòmic i social com l’església catòlica, altament corrupte tant com a organitzacions polítiques com pel control efectiu de les institucions de l’Estat, i sobretot a Espanya on des de la Monarquia fins a la Judicatura així com l’alt funcionariat està totalment podrit des de fa segles. I com és evident els defensors patris que van amb la bandera embolicada (PP, Ciudadanos, Vox, PsoE-Psc), al llarg de la història s’han dedicat a vendre el seu relat, mantenint aquesta perversió i protegint la indecència i la corrupció del que és una evidència històrica.
I l’esquerra, o millor dit, la diversitat d’esquerres, en general, sempre han tingut i tenen el mateix problema, la divisió permanent, les batusses, els personalismes, l’enfrontament inclús fratricida que impossibilita que pugui guanyar i imposar encara que sigui democràticament els seus idearis i programes. Alguns inclús per a una cadira ja renuncien al seu programa. Els grans debats ètics i d’escrúpols, el fet que cada militant té una concepció de l’ideari, aquesta incapacitat que en una reunió de més de quatre, ja es generen enfrontaments irreconciliables. I uns dirigents incapaços de posar-se d’acord per a un objectiu comú i per a un bé comú i col·lectiu, amb uns egos absurds que van en detriment d’aquest sentit col·lectiu, és lamentable, i una gran debilitat que al final provoca que moltes persones convençudes del seu ideari d’esquerres en qualsevol dels seus formats, prefereixi anar-se’n a casa davant d’aquesta disbauxa, que com és evident aprofitarà la dreta per a imposar el seu model.
La diversitat d’idearis i concepcions, llarguíssim al llarg de la història. I si mirem la situació actual aquesta diversitat i complexitat esmicolada d’opcions, ja és de per si una debilitat si atenem al model electoral espanyol, on només es té la possibilitat de guanyar com més unitària i gran sigui l’opció. En aquestes pròximes conteses electorals, generals i municipals, ja es veu que calen grans unitats electorals si de veritat es vol acabar amb el domini de la dreta a Espanya, a Catalunya, a Terrassa. El model andalús amb la irrupció de Vox, ja ens hauria de fer reflexionar i refer estratègies.
I sense anar més lluny, Terrassa serà de nou un exemple d’aquesta divisió absurda, on tothom planteja una concepció ideològica com a defensa de la seva posició, però al final tot es redueix a absurds egos, i a aconseguir una cadira i un sou, important molt poc els interessos generals i la coherència de l’ideari vers la ciutadania, sobretot d’esquerres. I tornarem a assistir a la divisió destructiva de molts ideals i esperances, per desgràcia el gran problema de la nostra història, algun dia aprendrem.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari