Pep Valenzuela
La Mariona Tomàs Sallent és una de les persones més conegudes de la ciutat que la va veure néixer. Condueix des de fa anys el programa El Submarí de Ràdio Terrassa. Una ciutat que, però, va descobrir i començar a estimar ja amb alguna edat. Certament, no li agradava la ciutat dels 80 i els 90, quan per la feina de la mare i el pare, que treballaven a l’Aliança Francesa, passava els estius a París. D’altra banda, era molt del centre. La primera vegada que va anar a casa d’una amiga que vivia a l’avinguda Jaume I, es va perdre. Formada en Filologia Francesa, després d’intentar Art Dramàtic, va començar a la ràdio, i certament la seva relació amb la ciutat i el seu veïnatge es va transformar radicalment.
Quan va ser aquest canvi?
L’últim any de carrera, el 1998, en Lluís Barón i la Rosa Aguado em van avisar que a Canal Terrassa buscaven gent. El Joan Rovira em va proposar un programa per a infants amb la Júlia Maldonado, fent producció. Llavors tenia 25 anys. Tot just a l’hora d’inaugurar-se el programa, la Júlia ho va deixar i vaig haver de conduir-lo jo mateixa.
Es deia Som com som, i venien nens d’escoles, de 6 a 7 anys, i algun convidat especial. Recordo sempre un dels primers programes, quan va venir el llavors alcalde Manel Royes, per mi allò era molt sorprenent, perquè no tenia relació amb la política. Els nens li feien preguntes d’acord amb un guió. Un li va preguntar quina era la seva història preferida i que l’expliqués. El Royes va dir El Petit Príncep, però va explicar la història d’El vestit nou de l’Emperador, i els nens lligaven caps i es petaven de riure.
Bé, així vaig començar a prendre mides, a prendre el pols de la ciutat i què volia dir Terrassa, i des de llavors sóc una incondicional, perquè m’ha donat absolutament tot. A través del mitjà he pogut conèixer, investigar, desgranar… Em vaig passar mesos anant amb el cotxe pels barris…
La ciutat, a més, s’havia transformat estèticament, culturalment, pedagògicament, ja no era una ciutat grisa, havia canviat bastant. El privilegi que vaig tenir va ser començar a interessar-me des de dins.
Quina ciutat és aquesta?
Crec que Terrassa, en aquests 20 anys, és una ciutat que té talent, idees, ganes d’estimar la pròpia ciutat, però que està desaprofitada, perquè qui ho ha de vehicular, que són els polítics, no hi paren atenció, tenen altres problemes.
Tinc la sort de parlar amb molta gent, des d’una xocolatada, una calçotada o un problema de barri o ciutat, gent que té ganes, té talent, que s’organitza i penso: «com m’agradaria formar part d’aquesta entitat que saben treballar, tenen mecànica, aprendria moltes coses, què bo! Però, quina llàstima que quan les coses passen a un nivell superior, no funciona. Crec que la ciutat està desaprofitada per qui la mou. Els moviments i la ciutadania tenen molta més empenta que les institucions.
Parles dels moviments socials, les entitats ciutadanes…
Sí, hi ha molta gent a la ciutat que es pensa que la ciutat no la treballa ningú, però hi ha molta gent. Si tenim el que tenim és gràcies a aquesta gent, però que moltes vegades és invisible, no se li dóna importància. La gent del centre no s’apropa als barris, fins i tot anar a la Plaça Nova els sembla anar a l’extraradi, per això no ha tingut èxit l’espai, perquè pensaven que els del centre hi anirien, però aquests quan arriben a la Rutlla ja els sembla massa lluny, agafarien un taxi.
D’altra banda, molts dels equipaments estan al centre i és més còmode quedar-s’hi, però hi ha barris que tenen moltes coses interessants, teatres, com Les Arenes, però que la gent no ho sap o s’ha d’esforçar per anar-hi. Els polítics haurien de treballar perquè el ciutadà li agradi allà on viu, però el ciutadà també ha de fer l’esforç. Terrassa, crec, és una ciutat que no ens l’acabem de creure.
“La ciutat és qui és, en bona part, per les entitats culturals, elles fan la ciutat”
Què hi ha de més actiu a la ciutat?
Crec que la cultura té un paper molt important. És l’oci que ens nodreix l’intel·lecte i és el més necessari. A mi m’ha sorprès la quantitat d’entitats que hi ha, que creuen en el que fan, que els brillen els ulls quan parlen d’allò que mantenen. I penses: quina llàstima que això sigui cosa d’uns quants, no perquè excloguin els altres, sinó perquè no tenen més suport.
Recordo que em van fer Reina dels Innocents, a la Festa de la Llufa, potser el 2000, no recordo bé… i vaig pensar: «ostres! Per què han pensat en mi? Què he fet jo per la cultura popular o per la ciutat?». Clar que com que era una cara visible de la TV local i començava a estar a la palestra, feia el programa de nens, llavors em van portar a la plaça i de sorpresa em van donar el premi. Jo vaig pensar que la gent que cobrem de la ciutat, potser queda una mica dur dir-ho així, ens devem a ella i li devem el retorn en temps. Cal posar-hi temps, idees, implicació, des del que saps fer…
Destacaries algun moment en especial?
Una de les festes que no m’agradava gens, perquè no m’agrada disfressar-me, és el Carnestoltes. Però el primer acte que vaig fer per TV va ser Carnestoltes, em volia morir, ens van maquillar molt, a més no m’agraden les aglomeracions. En fi, faig la primera pregunta a un que passava, de què anava disfressat, i s’obre la gavardina i li surt una polla de porexpan que quasi me la posa a la boca… no sabia què fer.
Però bé, l’any passat vaig fer el pregó fins i tot, m’ho va demanar la Mascarada, i tot i les prevencions va ser una de les coses més maques que la ciutat m’ha donat. Des del balcó de l’Ajuntament, dient per què m’agrada i per què no m’agrada el Carnestoltes, però entenent que la ciutat ha de tenir cabuda per tothom. Em va fer molta il·lusió. Crec que si la ciutat és qui és, en bona part, per les entitats culturals, elles fan la ciutat.
Altres entitats o moviments?
En el moviment veïnal, sindical i altres crec que hi ha desgast. Així com en el moviment cultural, per força generacionalment ha anat adaptant-se, en els altres segueixen les mateixes generacions que ho van impulsar. Ho dic amb prevenció, ara generalitzo, però recordo la FAVT, associacions de comerciants i altres que fa 20 anys parlo sempre amb la mateixa gent.
Com veus la política?
La veig desgastada en l’àmbit municipal, potser per efecte dominó. Jo em sento ciutadana del món des de la meva ciutat. I veig que falta passió en la política, els polítics són més aviat buròcrates, administratius, gestors… Tenen idees però passa per davant la rutina de partit, els anys que porten, l’agenda administrativa. Crec que són honestos, però han professionalitzat tant la política…
Crec que cal un canvi, però em costa imaginar com es governarà la ciutat en tres mesos. No només pels pactes, sinó perquè no sé si tenen les idees clares, què volen, qui defensarà què… Però cal un canvi, com tot a la vida, no crec en els programes de ràdio de 50 anys, per molt de l’Olmo que sigui, les coses tenen unes dates, cal canviar.
Des de la perspectiva de dona, com veus les coses?
La discriminació s’ha de denunciar, la societat ha de ser-hi. Ho dic des de la posició de mare d’una nena, falten eines, cal fer una radiografia d’on som i empoderar els joves, homes i dones, és a dir la distinció entre homes i dones per una lluita em molesta perquè són un tot. Crec que a Terrassa som privilegiades perquè tenim gent que lluita per les que no lluiten, però tinc la sensació que no es va més enllà perquè no s’exigeix amb accions contundents. És a dir, l’objectiu ha de ser que les persones com jo, apàtiques o vagues, ens han de fer moure, és el gran objectiu, que cadascú es mogui des del lloc on és.
“Veig que falta passió en la política, els polítics són més aviat administratius, gestors…”
I com a periodista?
Terrassa és prou gran perquè n’hi hagi cabuda per més mitjans, no pot ser que no només hi hagi el que hi ha. Pot ser que un Malarrassa no tingui més visibilitat per com està la societat i la comunicació en general, però els mitjans locals tenim l’obligació d’explicar, de fer pensar, donar eines perquè la gent decideixi, i això hi és en el vostre cas. Crec que des d’un mitjà municipal, com és el que hi treballo, tenim l’obligació de ser arreu del territori, d’explicar què s’hi fa, per què… posar noms i cognoms del dia a dia de la ciutat.
I hauríem de volar lliure, sigui qui sigui qui governi. No dic que ara no ho sigui, mai he rebut cap premissa ni directriu, però cal un treball conjunt amb objectius i full de ruta, fan falta més unió de mitjans, col·laboració, siguem un tot cadascú amb allò seu, no ens podem veure com a contrincants, tenim l’obligació d’explicar què som i què fem.
Deixa un comentari