Aquests dies alguns han recordat que estem en ple record de l’exili republicà, per desgràcia aquest record i homenatge, el mateix que la guerra civil, i el cop d’estat criminal del general Franco, amb la transició es va intentar anar oblidant, alguns amagant, i d’altres parlant de mirar endavant, i deixar-se de fer referències al passat.
Per tant, la transició va obligar a una memòria en blanc i als republicans, de fora i dins, a callar i continuar amb el seu silenci, sense demanar comptes i responsabilitats als franquistes. Temps de renúncia i d’amagar el passat d’una forma miserable.
El temps va anar passant a nivell local, i continuàvem veient a franquistes reconvertits a demòcrates de tota la vida, mantenint els seus negocis i el domini de la ciutat, com si no hagués passat res, avui encara tenim algun monument en ple espai públic, i al llarg d’aquests anys l’Ajuntament ha anat fent alguns homenatges a alguns personatges, i encara no s’han retirat alguns impresentables declarats “il·lustres” en el seu edifici. I se suposa que tot això amanit per a un govern municipal que sempre s’ha anomenat “d’esquerres”, però bé, això ara no és el fons de l’article. És més, encara avui, no s’ha restituït el record, ni posats en qualsevol espai públic o del nomenclàtor, a tots els alcaldes republicans fins a l’any 1939, interessadament oblidats, i només s’ha recuperat algun perquè responia a determinats interessos dels poders fàctics locals.
Mentrestant, algunes persones que van patir l’exili o les conseqüències d’aquest, han estat oblidades, és més, un dels primers actes de record i homenatge, és a la Sala d’Actes del Casal de Barri del Segle XX amb la celebració dels setanta-cinc anys de l’exili. Ni tan sols l’Ajuntament al llarg d’aquests anys ha estat capaç ni de fer un homenatge a la República, ni a l’exili, ni ha determinades persones que el van patir. En l’acte fet al Barri Segle XX, el regidor de Cultura assistent a l’acte, davant de la recriminació feta, va indicar que l’Ajuntament no tenia pressupost per a fer aquests actes, cosa que encara és més lamentable i vergonyós.
La desaparició física de moltes de les persones que van patir la guerra, la repressió o l’exili, senzillament, de forma interessada i lamentable, s’han perdut oblidades i la seva memòria oral i el seu record romandran perduts, havent perdut grans oportunitats per a recordar-los en vida aprofitant per a fer-los homenatges de reconeixement. Posar en valor aquesta memòria, volia dir recordar, retornar, recuperar allò que va oblidar la transició de forma interessada. A més, el govern municipal que havia decidit no entrar en confrontació amb els poders fàctics locals, promoure aquest tipus d’accions i recordatoris posava en risc aquesta relació, ja que posava sobre la taula la funció de molts dels prohoms locals, ben considerats i ensabonats, convertits a demòcrates de tota la vida, el seu passat i present de suport al règim franquista. Això si, es continuava fent reconeixements i homenatges a determinats prohoms, per a garantir el sistema de relacions imperants.
Entre molts d’altres que ja ens han deixat no fa gaire, com Joan Ullès, i alguns que encara per sort, són vius i presents, com l’Antoni Font, el Josep Novellón i d’altres, encara tenim l’oportunitat d’aprofitar el temps i trencar l’oblit, una bona oportunitat de restitució del que no s’ha fet, recuperant la dignitat d’aquestes persones mereixedores de reconeixement públic i institucional, i en representació de molts oblidats. I aprofitar d’una vegada, per a refer el nomenclàtor posant a tots els alcaldes republicans, als oblidats de la guerra civil, als exterminats als camps nazis, als que faci falta per a fer el reconeixement necessari, ja que per sort en els temps que corren gràcies als historiadors, avui en sabem noms i cognoms, i deixem-nos de plaques genèriques sense noms, quan ara en sabem molts. Només calen ganes, interès i compromís, deixant-se d’excuses lamentables que no s’aguanten per enlloc.
Cal deixar-se de pensar amb els pactes ocults amb els poders fàctics, deixar-se de manca de pressupost, i d’utilitzar el nomenclàtor de forma retorçada i interessada, com diu algú, el nomenclàtor ha d’intentar entrar en conflictes i ser el més genèric possible. Això vol dir senzillament, continuar tenint un nomenclàtor al servei dels poders fàctics locals que van col·locant als seus afins i limitar un tom d’aquest, reconeixent a molts oblidats.
El millor homenatge i record a aquest exili, és refer tot allò que s’ha oblidat interessadament, i aprofitar el moment per a reconèixer els que encara estan vius.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari