Vagi per endavant que l’humor, la sàtira, la ironia, la subtilesa, la crítica, no agrada massa al poder, per tant et tallen el cap de soca-rel si no els satisfà. A veure si ho entenem: Humoristes gràfics, cantants, titellaires, actors i actrius, escriptors, articulistes, escriptors, programes d’humor… Despatxats dels seus mitjans. D’altres (no cal dir el nom), són bijuteria tronada al costat de segons quins humoristes. Policies dient que volen matar a segons quin polític, o a immigrants, amenaces de mort a alcaldesses, les clavegueres contra Podemos, 13tv defecant dia rere dia, periodistes d’ultradreta mentint i injuriant des de les ràdios i les TV.
Hi ha una diferència quan es critica amb ironia, amb humor; en canvi el delinqüent mafiós i ultra només coneix la mala llet i la utilitza per fer mal, amb l’avantatge que a ells no se’ls pot dir massa res (calla o te’n vas a la presó), perquè al meu darrere tinc a la “meva” justícia que em protegeix.
Els professionals, els dobermans de la mentida tenen barra lliure per escopir verí contra qui sigui i no passa res. Inda, Marhuenda, Claver, Griso, etc., són l’exemple. Després surt el “palangana” en nomina i ens diu que vivim en una democràcia exemplar i que la separació de poders és una realitat, llavors és quan a mi m’agafa el riure tonto.
El problema ja no és la corrupció (que ho és), amb els anys que porten podem dir que ja es tracta de traïció i com a tal s’hauria de jutjar, a uns de manera individual i la resta de forma col·lectiva com a bandes criminals organitzades que són, i que per una Transició que els va sortir de meravella, des de llavors han aconseguit canalitzar les lluites i exigències de la ciutadania durant anys, han agafat el que han volgut quan els ha donat la gana, gràcies al fet que els veritables amos d’Espanya els han deixat. De fet, quan ja s’estaven pagant milions i milions només d’interessos pel deute, és quan comencen a sortir els casos de corrupció que ara tots coneixem.
Que una justícia com l’espanyola criminalitzi les manifestacions pacífiques i la llibertat d’expressió, crea un precedent lamentable. Si el dret de reunió, manifestació i expressió s’han transformat en delicte i, a una bona part del país ja li sembla bé, tenim un problema de dimensions faraòniques i això sí que és humor d’alta volada.
Fixeu-vos que els millors programes o comentaris sobre la política actual només els podem veure en programes d’humor, els informatius de ràdio o TV, són publireportatges de propaganda desinteressada en funció dels canals comprats per les elits econòmiques, la qual cosa diu molt sobre el periodisme que patim en aquest país. Si la premsa d’aquest país fes la seva feina tal com s’ha de fer, el triumvirat PP-Cs-Vox no serien on són ara. És més, ho tindrien magre en les eleccions. Moltes de les coses que estem suportant, són degudes a una premsa mercenària. El més fotut és que sabent que ens la foten doblegada, encara fem humor i riem a pulmó ple.
Insisteixo, el més atractiu de la ironia és que els intel·ligents l’entenen, no així els idiotes, aquests sempre s’ofenen. Quan al poder (la premsa ho és) veu que se li escapa el control de les seves mans, engega la maquinària comunicativa feixista per mantenir els privilegis.
Els governs no volen gent ben informada, ben educada i capaç de pensaments crítics, això va en contra dels seus interessos. Volen persones obedients, persones llestes i preparades que només sàpiguen fer anar màquines, que la paperassa funcioni, gent passiva, submisa, gent que consumeixi i que calli.
Com deia el gran O. Wilde: “La imaginació li van donar a l’home per compensar-lo de com és, i el sentit de l’humor li van donar per compensar-lo del que no és”. L’humor, igual que la felicitat és una festa mòbil. Molta gent (d’aquest país) no té sentit de l’humor, el que tenen és mala llet (cosa diferent) i un sentit tràgic de la vida. En lloc de traure les arestes a la vida, li afegeixen unes quantes més. Riure de tot és la identitat dels imbècils, però no riure de res és d’estúpids.
Fer pensar és molest, encara més si qüestiones el poder. Qui pensa, perd. La fi justifica els mitjans, sempre i quan hi hagi alguna cosa que justifiqui la fi. “La Razón, la COPE, ABC, El Mundo,…” a hores d’ara són burdes paròdies de si mateixos.
miquel mallafré, 8 d’abril de 2019
Deixa un comentari