Hi ha dues actituds possibles davant la realitat que ens ha tocat viure. I aquestes dues actituds, aquesta tria que a totes i tots se’ns presenta en un moment o altre, ens marca com a persones i fins i tot, o almenys en part, ens acaba definint.
El passotisme és, al segle XXI, la plaga bíblica de les societats occidentals. Aquella dita de “qui dia passa any empeny” es fa evident com a mantra de tothom qui decideix que la injustícia que veu o escolta però que no l’afecta explícitament no va amb ella, no va amb ell. Hi ha un poema de Martin Niemöller que recomano insistentment a cada persona que diu: “això no va amb mi”.
“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me a mi, no hi havia ningú més que pogués protestar”.
Hi ha però una altra actitud possible, i és l’actitud de les persones que prenen partit, no per elles mateixes, sinó per la comunitat en el seu sentit més ampli. Ho poden fer i ho fan a través d’una ONG, a través d’un sindicat, a través d’un esplai, a través d’una parròquia, a través d’una AMPA, d’una escola, d’una colla castellera, gegantera, bastonera, a través d’un club esportiu, a través d’un cau, a través d’un partit, a través d’una coral, a través d’una associació de veïns i veïnes i tantes i tantes opcions que signifiquen participar, dedicar-hi hores, patiments, alguna petita victòria efímera i la satisfacció íntima de formar part de quelcom col·lectiu més enllà de l’egoisme imperant.
Totes aquestes expressions són en definitiva la solidaritat i la generositat dels pobles. Digueu-ne bondat, si preferiu. Deia el poeta: Baixa al carrer i participa. Aquest dijous una d’aquestes persones que entre la passivitat i la participació va escollir sempre la segona opció, va marxar sense avisar. Sens dubte avui ja és a un altre lloc, ajudant en allò que pot, com sempre va fer. “Ja ho saps, que en allò que pugui, podeu comptar amb mi”. Ens trobem a les places i als carrers, participant, implicant-nos, comprometent-nos. Et trobarem a faltar.
Carles Caballero, President d’ERC Terrassa
Deixa un comentari