Són la mateixa cosa PP i PSOE en aquests moments a nivell estatal? No és una pregunta trampa. D’entrada diria que tot és una qüestió de matisos. M’explicaré: Voten el mateix quan cal i tenen pràcticament el mateix discurs europeu. Governen per a la mateixa gent. Són iguals els cocodrils i els caimans? No, però els dos s’alimenten de carronya. Diria que en l’essencial, són com dues gotes d’aigua. Eslògans electorals? Similars. Política econòmica? La mateixa. Política social? La mateixa. Això sí, el PSOE condemna el franquisme no massa ostentosament, no fos cas. En canvi, el PP és feixista directament.
S’assemblen més que no pas es diferencien, sobretot en els grans temes, perquè cap dels dos no poden plantejar polítiques que posin el sistema contra les cordes. Desmarcar-se en aquests moments del sistema és quasi bé impossible, sense un trencament total amb el propi sistema. Els dos des de fa molt de temps es barallen per intentar ser de centre, si més no, ocupar el que els politòlegs i tertulians diversos anomenen el centre i, que jo tinc definit com un fals espai creat per aparcar la lluita de classes.
El matís seria que un és de centre i l’altre de centre extrem. El gran què de l’actualitat és veure com el món intel·lectual discuteix si són llebrers o gossos conillers. Que si Antonio Maura o Eduardo Dato. Per acabar cantant com la copla de principis del segle XX: “Lo que nunca viene es el pan barato”. Tu robes? Jo, també. Tu poses a familiars, amics i coneguts? Jo, també. Tu ets corrupte? Jo, també, per tant som iguals. Pactes una llei electoral amb mi? Jo, també. Legisles ERES i quan ningú s’adona pactes derogar la llei i tots els prejubilats de l’ IBEX cobraran de l’INEM? Jo, també. Inaugureu obres públiques en període electoral? Jo, també. Pactes el silenci en el Parlament en temes com la diversitat cultural del país, les llengües de l’Estat o el dret a decidir? Jo, també. Expresidents o exministres són empleats en empreses de l’IBEX, mentre segueixen cobrant pensions d’escàndol de l’erari públic? Jo, també. Per tant són pastats. I així, fins l’avorriment…
PP i PSOE, són lacais del lobby financer i a la pràctica exerceixen d’alts funcionaris del sistema amb mà de ferro. Els dos han deixat a la classe treballadora en quadre i a la classe mitja enfonsada en la necessitat. Els més desvalguts ja ni compten. PP i PSOE, amb l’ajuda inestimable del sindicalisme oficial, han doblegat encara més l’esquena dels treballadors, prenent-los els seus drets econòmics i socials bàsics.
No cal esmentar-los, els tenim en el nostre imaginari, tant els d’un partit com els de l’altre, podrien figurar en un mateix govern bicolor i no desentonarien gens. Fins i tot el pas de la Història ens ha donat dos casos que van estar en els governs de la UCD, el PSOE i el PP (Fernández Ordoñez i Eduardo Serra). Voleu més coincidències?
Per tant la idea d’una gran coalició és per prevenir la gran col·lisió. La gran burgesia espanyola, els bancs i l’Església, a l’igual que Europa volen un govern d’unitat nacional o el que és el mateix, un front únic burgés per la consolidació de l’economia neoliberal i de subsistència i, el control sobre l’Estat espanyol davant l’amenaça d’una ucranització catalana o basca. Continuar la farsa de dos partits ja no té massa sentit.
És molt millor un de sol però bicèfal. Però la cosa no és senzilla, en ambdues formacions hi ha un ramat de dinosaures que es neguen a desaparèixer malgrat els caigui al damunt una gran pluja de meteorits. El PSOE té al seu damunt el perill d’acabar com el PASOK grec, el qual va ser fagocitat per la dreta, de moment té tots els números. Iguals, iguals… les poques llums de Pablo Casado, Pedro Sánchez ho compensa amb el seu cinisme i morro.
miquel mallafré, 14 de maig de 2019
Deixa un comentari