[Miquel Mallafré] La vulgaritat

No Comment

La podríem considerar com una malaltia degenerativa irreversible. La vulgaritat és l’autèntica pesta dels nostres temps. L’atracció per l’ordinari, la incultura, l’escatologia, la porqueria, per tot el que és vulgar, en definitiva per la mediocritat. Tot plegat és l’epidèmia més vistosa d’aquest segle del que ja portem gairebé dues dècades.

Si ens fixem en la TV, per exemple, l’audiència, la que sigui, acostuma a titllar molts programes de televisió d’obscens; però, si tenim en compte el seu èxit, podem arribar a dir que és el que vol la gent.

La televisió ens dóna moltes coses, excepte temps per pensar. El personal d’aquest país no deixa de ser peculiar, mentre s’editen i s’emeten programes infectes tipus: Sobrevivientes, MHYV, Espejo Público, GH, Master Chef (en totes les seves variants), Sálvame, Garrulo busca esposo/a, First Dates, etc. etc. etc., i d’altres deposicions similars, la mateixa televisió destina moltes hores a reunir audiències milionàries per condemnar les obscenitats i despropòsits que estan veient, això sí, sense retirar la vista de l’oceà de merda que estan veient.

Molta gent (aparentment culta, però vulgar), segueix aquests programes per “relaxar-se”, per buscar una informació de la degradació real, amb el petit avantatge que tot el que es veu i es consum s’esgota al final de cada programa. Es mira a l’instant i s’oblida al moment.

La televisió a hores d’ara està inundada de programes on la catalogació de “mal gust” és summament generosa; els conductors d’aquests espais acostumen a ser personatges que utilitzen un llenguatge tronat, barroer i pla, els programes els anuncien com si fossin l’últim crit en comunicació amb un contingut que fa plorar, avui en dia les paraules més tronades les podem escoltar sense cap mena de filtre en la programació de qualsevol televisió.

Resulta summament atractiva l’oferta d’unes històries que, malgrat la manca d’ètica, ofereixen com a resultat una barreja d’ingredients passionals desmesurats. No és un fet casual que una notícia relacionada amb qualsevol desgràcia ocupi un lloc privilegiat en la informació quotidiana. Que el vídeo més buscat a la xarxa hagi estat el que va portar al suïcidi o el maltractament d’una noia, ens demostra un cop més la fètida, macabra, morbosa i corrompuda societat en la qual vivim. Fa fàstic? Diria que sí.

La vulgaritat és un mal congènit, però suposa la forma més curta i directa d’arribar al gra, com més aviat arribem al gra millor i, contra més immediat sigui aquest camí, més simple serà. La subtilesa l’hem de deixar de banda, s’ha de ser ordinari, definitiu i pragmàtic en l’actuació, això enganxa i molt en la cultura d’un país vulgar, no ens hem de sorprendre que tothom participi amb entusiasme d’aquesta inconveniència.

De tota aquesta vulgaritat també forma part a hores d’ara la forma de parlar i la distracció obstinada del llenguatge, no saber posar el subjecte, el verb i el predicat comporta arribar a fer frases catastròfiques. Si amb això no en tenim prou, sempre queda el recurs d’utilitzar l’insult per fer-ho tot encara més autèntic, més sincer.

Cada dia ens fan empassar la vida de gent vulgar, de famosos recautxutats que no han passat la ITV i que tenen una vida que només interessa a gent vulgar. La televisió a hores d’ara, tal com deia F. Fellini, és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural. Els mitjans de comunicació i en especial la TV, ens ensenyen un model de comunicador que no hauríem d’imitar mai, però com que resulta que té la simpatia del públic, dels aplaudiments controlats, ens hem anat convencent que el xarlatà és un exemple a seguir.

El xarlatà (podeu posar el que més us faci el pes) és aquell que acostuma a parlar més fort que els altrws, quasi sempre s’obre pas en els debats mitjançant els insults i les provocacions, és ràpid i temerari en les seves apreciacions de manera que provoca el riure fàcil i així es guanya la simpatia del públic. El xarlatà model televisiu (n’hi ha tants), és aquell que diu el que ha de dir i no té pèls a la llengua. Això, com és natural té repercussió en tota la gent que segueix la televisió i provoca tot un seguit de patrons comunicatius entre persones que reprodueixen allò que es veu a la televisió i que no sempre és un gran encert.

El normal és trobar gent que insulten i diuen espontàniament la primera cosa que els passa pel cap, fent mal a altres persones perquè així es queden més a gust. Gent que xerra amb l’estómac ple, però amb el cap buit, en aquest camp, les estrelles són Susanna Griso i Ana Rosa Quintana, dues cocottes que han confós verbalitzar amb parlar bé, cosa que no té res a veure, ja que una bona conversa necessita també de l’atenta orella del nostre interlocutor. Sembla una obvietat, però hi ha xarlatans/es que no ho tenen massa clar, la comunicació no és simplement dir allò que es pensa o el primer que et passa pel terrat, sinó que exigeix de moltes habilitats que hem de saber desenvolupar, però com que és gent vulgar, la cosa es fa molt difícil.

La comunicació exigeix d’una certa empatia, suposa ser capaços d’identificar-nos amb l’altra persona, posar-nos en el seu lloc, comprendre el seu estat d’ànim i reconèixer les necessitats dels altres. No es tracta d’anar pel carrer preguntant a tothom com es troba i fer una enquesta per valorar el seu estat d’ànim abans d’emprendre una conversa. Simplement no fent ni dient allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres, ja n’hi ha prou. Així de senzill. No t’agrada que et cridin, doncs no cridis. Et molesta que t’insultin, doncs no ho facis. No veus bé que se’n fotin de tu a la cara, doncs no ho facis amb els altres. Posar en pràctica aquest model serà molt més que suficient per començar a desenvolupar formes comunicatives per abandonar els xarlatans de fira, però una cosa com aquesta a la gent vulgar que s’ho passa de meravella amb aquests programes no li agrada, la gent vulgar vol carnassa, si a més aquesta és podrida, millor, així no cal digerir-la massa.

Però aquesta vulgaritat no tan sols és patrimoni dels mitjans audiovisuals. L’adult vulgar no llegeix, prefereix l’impacte de les imatges o el que li diuen, al voltant d’això desenvolupa la seva pròpia filosofia. Hi ha alguna cosa que doni més? Les passions derivades de l’amor no han estat eliminades, les podem viure des del comandament a distància o des del mòbil. Aquesta pornografia enganxa, crea addicció, no cal que ho diguin els entesos. Des de fa un temps i dins d’aquesta oferta televisiva han aparegut programes que són la barreja perfecta entre la merda, la ultradreta i la caspa. Fa temps que s’ha arribat al pou i ja queda poc perquè algú es talli les venes en directe davant les càmeres o es rebenti el cap d’un tret. Apostem?

Com deia la gran Bette Davis, la televisió és meravellosa. No tan sols produeix mal de cap, sinó que a més en la seva publicitat trobem les pastilles que hi posaran remei.

miquel mallafré, 1 d’agost de 2019

Deixa un comentari