[Amaia Txabarri] “Som melmelada de maduixa”

No Comment

Avui m’he despertat i com ja és habitual els diumenges estava fent el ronso al llit. He agafat el mòbil i he començat el dia mirant les xarxes socials. M’he trobat un tuït* d’ahir, un fil d’un company de Terrassa, recordant que avui, el 15 de setembre, fa 10 anys de l’assassinat del veí terrassenc Jonathan Carrillo a mans de la policia municipal de Terrassa. Se m’han posat els pèls de punta, són justament els anys que jo porto vivint a Catalunya. Ha passat molt temps, però el record d’allò que va passar, les mobilitzacions infinites, els enfrontaments amb la policia, les conversacions i abraçades amb la família i la frustració per una justícia que no responia, estan molt presents.

M’he llevat i he començat a fer l’esmorzar, em comença a arribar una olor de un cremat i em sembla que se m’ha torrat una mica massa el pa. La pudor ha torrat, quasi cremat, em porta el record de moments d’ira a les mobilitzacions al carrer, quan la mateixa policia municipal, amb els mateixos acusats cobrien la concentració. Bé, en aquell moment, diria que més que olor de cremat, feia olor de podrit. Un ajuntament i el seu cos policial, que no feien més que encobrir a un assassí. El silenci de les institucions era patent i la indignació popular un fet.

La mantega s’escampa amb lleugeresa sobre el pa. Es va desfent a poc a poc amb la mateixa calor i va desapareixent mentre es fa líquid. Al pa on s’amaga la mantega, li surt una taca que sempre roman, que és gairebé impossible de fer desaparèixer, com la taca que va quedar als cors de tota la família, amics i veïnes que van defensar el cas d’en Jonathan Carrillo. No podreu amagar sota les catifes de les vostres institucions un assassinat, perquè el dolor que vau provocar encara persisteix i el seu record sempre romandrà viu entre nosaltres.

La ciutat de Terrassa no oblida ni oblidarà mai com la justícia, en comptes de defensar la vida del Jonathan, va optar per afavorir els executors per l’únic fet de ser policies. Tot el que va passar ens va fer arribar a les següents conclusions. Que els poders judicials són claus per perpetuar la impunitat policial; que el no reconeixement del dret a la justícia de la víctima és quelcom que no és important per ells i que cicatritzar les ferides causades a la família i amics sense el reconeixement dels fets és impossible. Està clar que no es pot deixar en mans dels botxins la reparació d’un assassinat provocat per la mateixa policia que ells emparen i que un canvi imminent de les polítiques de seguretat és imprescindible.

Arriba el moment de posar la melmelada de maduixa a la torrada. Poso una miqueta, però no és suficient, poso més fins que s’omple tot el pa. La solidaritat és com la melmelada, poses més i més fins que s’omplen els carrers, fins que la força de totes arriba arreu, fins que ens empoderem , fins que es curen les ferides provocades pels de dalt. La solidaritat col·lectiva és la que trenca el blindatge davant la seva impunitat. Recordeu companyes, totes juntes som melmelada de maduixa! Totes som Jonathan Carrillo! Una abraçada gran a la família i amics.

JONA GERMÀ, NINGÚ T’OBLIDARÀ!

 

Amaia Txabarri

* https://twitter.com/guifos75/status/1172963721855082496?s=19

 

Related Articles

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Poesia i Drets Humans

    octubre 24 20:00 - 22:00
  2. Mercat de les Puces

    octubre 26 10:00 - 14:00
  3. MITJANIT: Taller de poesia infantil a partir de 8 anys

    octubre 26 12:00 - 13:30
  4. Concert 70 vidas de Sabina

    octubre 26 19:00 - 21:00
  5. [Espai de Paraula] “Els camins dels somnis”

    octubre 29 20:30 - 21:30
  6. [Vermut musical al Bau House] Malafunk (funk-rock)

    novembre 3 12:30 - 16:00
  7. Mandarina Market

    novembre 9 11:00 - 19:00
  8. [Centre Cultural] Patricia Guerrero

    novembre 9 20:00