Diu el tòpic que el professorat (no tot) es queixa de què els pares només els interessa tenir els seus fills als centres educatius el màxim nombre d’hores per poder compaginar l’educació d’aquests amb la vida laboral.
Un altre tòpic ens diu que els pares es queixen de què els polítics no paren de fer infinites reformes educatives amb l’única intenció de, segons la seva ideologia, canviar la forma (més o menys subvencions a les privades) o el contingut (més o menys religió) i, finalment, el tòpic de què els polítics es queixen que al professorat només els interessa treballar menys i guanyar més. El pitjor de tot és que en aquests tòpics s’amaga una part de veritat, a vegades més gran i a vegades menor.
De tots ells (els tòpics), el més preocupant és el dels polítics, perquè són ells els que tenen el poder de decidir què es fa a les aules. I el cert és que no s’acaben de decidir mai. Tanta reforma indiscriminada del sistema educatiu demostra que l’educació, entesa com l’ensenyament efectiu de valors universals i de coneixement, és del tot secundari per a ells, perquè en cap cas s’ha concedit el temps suficient i necessari a l’anterior reforma per comprovar si funcionava o no. Mai, per exemple, l’ensenyament secundari havia fet tant d’honor al seu nom com ara, és del tot secundari.
Les reformes haurien de ser estables i consensuades per les parts implicades. Només s’haurien de modificar aspectes formals derivats dels avenços tecnològics o dels canvis demogràfics. La seva realització hauria d’agafar com a punt de partida els models d’èxit a altres països, molts dels quals, amb menys PIB invertit en educació, obtenen uns millors resultats acadèmics.
Doncs bé, una cosa que en principi sembla així de simple, a Espanya és impossible de realitzar. Un exemple seria l’execrable i pervers ministre Wert, el qual va presentar una nova reforma sense consultar a ningú, en la que els únics canvis afectaven la ideologia i a la despesa, dues coses que de cap de les maneres milloraven els resultats del país en cap informe internacional. Una “llei” que et portava al segle XIX i que encara el dia d’avui molta gent està pagant les conseqüències.
A la Universitat només hi podien anar els fills dels metges, dels farmacèutics, dels capellans, dels empresaris, dels banquers i dels terratinents. La resta, encara que fossis un bon estudiant i tinguessis bones notes al Batxillerat, si la teva economia familiar no donava per més, doncs a treballar al camp o a precari. Aquest ministre repulsiu, va eliminar d’arrel les possibilitats de millora de qualsevol alumne de classe mitjana baixa.
Un altra idea fixa que ha deixat empremta és l’obsessió pel català a l’escola, d’aquesta herència el PSOE no ha dit ni mitja paraula. És igual que tots els informes demostrin que el nivell de coneixement del castellà a Catalunya per part de l’alumnat és similar o inclús superior al d’altres comunitats monolingües. L’ús vehicular d’una segona llengua augmenta la consciència sobre la primera llengua. Fàcil d’entendre, no? Doncs PP, Cs i Vox, amb la seva obstinació.
Els instituts bilingües de Madrid, Sevilla o Pamplona en els que les classes s’imparteixen en anglès, obtenen millors resultats en castellà que la resta de centres d’aquestes Comunitats. I això, els successius ministres ho saben, ja que es llegeixen els informes. Per tant, no s’entén que des del ministeri es continuï donant suport a què a Catalunya hi hagi catalans que no sàpiguen manejar-se en català, la qual cosa i de manera evident, els limitarà en la seva futura vida laboral i els convertirà en catalans de segona, perquè això és el resultat del qual viu en un àmbit en el qual coexisteixen dues llengües però només parla una d’elles.
La nova llei Celaá, no equidista gaire de la del seu predecessor en el càrrec, i els efectes seguiran sent tòxics pel futur de tothom. Què vol dir que avui en dia tot s’ha de fer per “projectes educatius”? Que les classes magistrals han de desaparèixer? Encara estem amb el funest “aprendre a aprendre”, o que l’alumnat ha de debatre per formar-se sense tenir cap base? En d’altres paraules, tornarà a ser malèfic per a l’educació i per a la formació de tot un país.
Quan la llegeixes t’adones que això és carregar-se l’educació i les possibilitats de milers de joves, allò que a la resta del món civilitzat es considera “el futur del país”. Aquesta “nova” llei torna a quedar reservada pels selectes, o sigui, la gent que tingui diners. L’alumne passa a ser un client més que un estudiant.
Fa temps que crec que tots aquests polítics que pretenen “innovar” el que no s’ha de tocar, se’ls hauria d’imputar per atemptar greument contra l’educació pública. A més, sempre s’asseguren de tenir el suport de la màfia clerical, la qual acostuma a posar uns filtres insalvables. Els fills dels rics (encara que siguin semi analfabets), han de copar els llocs de poder, així ho marca el guió. Els alumnes que no tinguin mitjans econòmics estan condemnats. Torna a ser una llei amb una ideologia molt marcada de dreta rància, arnada i amb una forta pudor a ciri de sagristia, això sí, porta capa de vernís progressista.
L’educació i la formació per a qui pugui pagar-se-la i, sobretot, amb el pretext d’afavorir d’una manera descarada a l’escola privada, si amb això es promou el fonamentalisme i l’adoctrinament, molt millor.
Un altre detall que no podem deixar de banda és l’aspecte lingüístic d’una reforma educativa que respon a interessos ideològics. No cal que us faci un esquema, o sí? Si qualsevol pot accedir a l’educació privada amb l’única condició d’exigir “el español” com a llengua vehicular, és de suposar que molts pares justets (però amb diners) i per als qui el català no sigui la cosa més important, aprofitaran l’ocasió i passaran els seus fills a la privada.
Exemple, tots els pares que considerin que l’educació privada és millor que la pública pels motius que siguin (nombre d’alumnes per aula, presència d’immigrants, material escolar, instal·lacions, etc.). La Generalitat, per tant, haurà de signar acords (ja ho ha fet) amb més centres concertats i es veurà obligada a potenciar per llei l’educació privada.
Com és natural, a les autonomies on no es parla el català hauran de buscar-se una altra excusa (també ho han fet). Si no hi ha classes de religió en algun centre, s’haurà de possibilitar als pares i mares l’opció d’una escola religiosa privada a càrrec de l’autonomia. És així i d’aquesta manera hominoide com han matat dos ocells d’un tret.
Han minat l’escola pública i l’ús del català a les aules i, a més, han tirat endavant una llei de merda (ja ho veurem), i els seus votants han aplaudit els seus esforços en defensa del castellà o espanyol. Per tant, molta ideologia, poca educació i de la formació ja en parlarem. Per cert, a Finlàndia estan prohibits els col·legis privats. Com els fills dels rics han d’anar als mateixos centres que el populatxo, els seus pares s’asseguren que els col·legis siguin excel·lents.
miquel mallafré, 17 de setembre de 2019
Deixa un comentari