[Toni Marcilla] Factors estructurals del sensellarisme

No Comment

Fa un anys, vaig publicar una carta que rebatia el que l’escriptor Juan José Millás sostenia, des de la seva secció “La Imagen” a el país, en la que cada setmana feia una reflexió a través d’una fotografia i que, aquella setmana en qüestió, va titular “Artículo de cuota”.

A l’article es deia que, una imatge d’infants del mal anomenat tercer món, neta, sense mosques, llagues o mutilacions, és una sortida a un gènere periodístic que tradicionalment les ha mostrat al contrari. Al que jo li vaig contestar que tot i estar d’acord en què s’han de trobar sortides per a un gènere periodístic que pretén reflectir la vulneració dels drets de qualsevol ésser humà, també hauríem d’estar atents per lidiar amb la nostra pròpia hipocresia; continuava, dient que estem tan acostumats a les mosques a la boca i als ventres inflats, que seria necessari crear un nou llenguatge per tractar la igualtat que suposen els éssers humans, prescindint de la desigualtat que puguin mostrar les imatges. I això, lamentablement, segueix esdevenint una quimera. Políticament correcte, però molt menys efectiu que mostrar les costelles d’un nen brut sobre un ventre inflat.
De fet, el que volia transmetre no era més que el pensament de que, si del que es tracta és de fer rentable la hipocresia, de ben segur que ho és més, doncs, una imatge desgarradora i colpidora, que presti serveis a través de les “bones consciencies” occidentals que les veuen.

“Hem arribat a normalitzar la “categoria” de les persones sense llar, i hem justificat la seva situació des d’un imaginari d’itineraris personals com ara el consum de drogues, alcohol, els trastorns mentals”

La societat a on ens toca viure, la meva, la nostra, ha creat unes categories íntimament lligades amb aquells mitjans bàsics que són essencials per esdevenir en igualtat de condicions als teus congèneres; per assolir la subsistència en la societat que t’envolta… Però també uns mecanismes per eximir-nos de qualsevol responsabilitat.

I si parlem de la “categoria” de les persones sense llar, per exemple, ens adonem que hem arribat a normalitzar-la tot, vulnerant aquest principi que abans citava d’assoliment de mitjans bàsics; “ens hem acostumat” a ella en l’entorn urbà i hem justificat la situació de les persones sense llar des d’un imaginari d’itineraris personals com ara el consum de drogues, alcohol, els trastorns mentals…

Quelcom ràpid i contundent que pugui apaivagar la possible culpabilitat que es pugui abordar en entrar, de nit a un caixer. Quelcom que no ens permeti preguntar-nos si formem o no part del procés d’exclusió d’aquella persona, en tant que aquest procés és social i nosaltres som societat.
Però el sensellarisme no és un fenomen tant instantani com l’estereotip que li pengem a l’esquena, sinó la conseqüència d’un llarg procés de pèrdues i d’exclusió, de deteriorament de la xarxa social, de les relacions familiars, del trencament de tota referència.

La Taula d’entitats del tercer sector Social de Catalunya, estableix al Dossier Crisi, empobriment i persones sense llar que hi ha cinc tipus de factors que incideixen sobre el risc de les persones de patir exclusió social severa i exclusió de l’habitatge: els factors estructurals: l’evolució de l’economia, la immigració, els drets de ciutadania i del mercat immobiliari; els factors institucionals: l’actuació dels serveis socials, el funcionament dels mecanismes d’ajuda, els procediments i la burocràcia institucional; els factors relacionals: la situació familiar, les xarxes de relació, les situacions de ruptura; els factors personals: l’estat de salut, les situacions de dependència, l’edat; la discriminació o absència d’un estatut legal, un factor que pot afectar en particular i a algunes minories ètniques com, per exemple, les comunitats romanís.

Tots aquests són factors que incideixen en la probabilitat d’esdevenir en persona sense llar, però, més enllà d’ells, més enllà d’aquesta obsessió per establir un perfil dels sensellarisme, de la pobresa, hi ha una certesa absoluta; en el contacte directe amb les persones sense llar, el més impactant és aquesta veritat: que et reconeguis en l’altre. Que descobreixis que aquella persona era tu o jo, abans d’entrar en una espiral de pèrdues que l’ha abocat a un procés d’exclusió.

Així doncs, la pobresa tecnològica, energètica, del temps o el precariat i els anomenats treballadors pobres, com a nova classe social, esdevenen conceptes nous i, alhora, nous factors determinants de processos d’exclusió que han posat de relleu les particulars necessitats de la societat en la quals ens toca viure.

O és que potser no genera la manca, per exemple, d’accés a internet o mòbil, una bretxa tecnològica entre la gent que té accés i la que no a l’hora de buscar una feina o accedir a diferents informacions o formació? I no és això aliment d’una exclusió i d’un aïllament social?

O és que potser la impossibilitat de fer front a la despesa que suposa l’electricitat o el gas no està lligada a una desigualtat, a uns efectes sobre la salut i, alhora, comportar una exclusió social? I, quan el treball no garanteix l’accés als recursos per cobrir una existència amb dignitat, quan això s’associa a una afectació no només econòmica, sinó familiar, psicològica, física, mental, i quan aquesta categoria és endèmica, a l’empara d’ aquesta nova i precària societat que hem construït al voltant de la crisi, lluny de dignificar no esdevé en una forma d’exclusió?

Quan una crisi, en un país desenvolupat com el nostre, és suportada pels ciutadans i creada pels seus dirigents, no tenim dret a sentir-nos estafats? Aquest nou paradigma de la política neoliberal ha esdevingut en una estafa neoliberal que ha trencat amb les promeses que garantien un sistema de protecció quan les coses van amb maldades.

Són tants i tant prims els fils dels que pengem i són tants els aspectes que minvaran en el cas que un d’ells es trenqui, entrant en un llindar o altre de pobresa (limitació d’accés a una determinada educació, salut, alimentació, vivenda …) que caldrà un enfocament multidimensional, perquè és el que discriminarà més acuradament quines són les opcions i oportunitats que han estat negades.

“El sensellarisme no és un fenomen sense gènere[…] Que sigui menys visible no significa que no existeixi”

No puc més que coincidir amb Spicker, P. (2009) quan diu que: “la pobresa no és una condició única, fàcilment identificable”, (tot i que alguns mitjans i l’imaginari social s’entesti en fer creure que només està relacionada amb la subsistència), “sinó un conjunt fluctuant de situacions; i que, un enfocament multidimensional suposa una postura flexible davant una ample varietat de problemes, jutjats per diferents criteris en lloc d’un de sòl d’estandaritzat”. Coincideixo amb l’autor quan diu que la pobresa, “no es limita a una dimensió, com per exemple l’ingrés, sinó que es manifesta en totes les dimensions de la vida com la vivenda, educació i salut”.

És per això que crec, que el sensellarisme es defineix per l’existència d’un patró de privacions més que per la privació concreta. En una societat del risc que, com deia Beck, ha creat un cultiu de factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social, ens afecti a tots.

Una darrera dada per intentar superar l’estereotip del sensellarisme; el sensellarisme no és un fenomen sense gènere. Si busquem una imatge en tancar els ulls, segurament recuperarem la d’un home, però… que sigui menys visible no significa que no existeixi; segons les dades que recull la XAPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar) l’any 2018, de les persones que dormien al carrer, un 8,36% eren dones i de les persones que pernoctaven en albergs, el 24% eren dones.

 

Toni Marcilla
Treballador social

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Poesia i Drets Humans

    octubre 24 20:00 - 22:00
  2. Mercat de les Puces

    octubre 26 10:00 - 14:00
  3. MITJANIT: Taller de poesia infantil a partir de 8 anys

    octubre 26 12:00 - 13:30
  4. Concert 70 vidas de Sabina

    octubre 26 19:00 - 21:00
  5. [Espai de Paraula] “Els camins dels somnis”

    octubre 29 20:30 - 21:30
  6. [Vermut musical al Bau House] Malafunk (funk-rock)

    novembre 3 12:30 - 16:00
  7. Mandarina Market

    novembre 9 11:00 - 19:00
  8. [Centre Cultural] Patricia Guerrero

    novembre 9 20:00