Lluís Rambla: Llibertat sexual, jazz, arquitectura: desig, compromís i vocació

No Comment
Lluís Rambla, durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV

 

Pep Valenzuela

Arquitecte, músic i productor de jazz i militant LGTB; vocació, professió, activisme i desig s’hi barregen amb resultats més que notables en la vida d’en Lluís Rambla, terrassenc, superant ja els 70 anys i encara actiu en tots els fronts: «m’he dedicat i segueixo sobretot a l’arquitectura, amb la meva afició a la música, el jazz concretament, i amb no tanta continuïtat a l’activisme polític, concretament gai o LGTB».

Com és el teu interès per l’arquitectura?

Aquesta professió té dos vessants, l’artística i la d’ofici, saber construir bé, les dues importants; però jo dono més importància a l’ofici: o sigui, allò que projectes ha de funcionar. Això és important destacar-ho, perquè a partir dels anys 80 va sortir la dita arquitectura postmoderna i es van veure bestieses que expressaven més l’ego de l’arquitecte i el promotor que no pas la funció de l’edifici. No rebutjo el vessant artístic, però crec més important que sigui funcional, l’arquitectura s’ha d’utilitzar, no és una escultura.

Què dius del teu recorregut professional?

Mai he tingut un gran despatx. Vam començar amb tres companys: en Francesc Bacardit, el Pere Vidal, que es va dedicar a la política, va ser regidor de Cultura a Sabadell, amb Toni Farrés; i en Pau Monterde, que després es dedicà totalment al teatre. He fet tota mena de coses, però sobretot rehabilitació d’edificis i intervencions a l’espai públic, encàrrecs municipals clar.

Això de la rehabilitació ha estat molt de temps menystingut.

Hi va haver molta feina sobretot a partir de l’alarma pel problema de l’aluminosi, accidents per col·lapse de forjats en bigues. N’hi ha molts pisos, sobretot a Ca n’Anglada, i allà amb el Lluís Satorras, company arquitecte, vam fer bastants intervencions de consolidació estructural.

Això té molt d’interès no només per la feina en si, si no també perquè estàs treballant en l’edifici mentre la gent hi viu dintre, i això té més implicacions que les estrictament tècniques, has de conèixer la gent, fas quasi tant de psicòleg com d’arquitecte, és un altre interès. També he fet obra nova i altres, però menys.

I en relació amb les intervencions públiques?

És molt interessant. Amb cada feina es produïa una paradoxa repetitiva: quan intervens en un lloc que la gent està acostumada a utilitzar, d’entrada, sempre hi ha unes crítiques ferotges. Per exemple, la plaça Vella, que vam fer amb altres despatxos, moltes crítiques per ser plaça dura, cosa que produïa rebuig. Després s’ha demostrat que el que la plaça Vella necessitava era una superfície pavimentada, perquè allà s’hi fa de tot, fires, castells… Al cap de poc l’usuari s’adona si el que has fet és una bona intervenció, però d’entrada, hi ha crítiques ferotges. Això ho he viscut en totes les intervencions.

Presentació del FAGC, 1977, a la Sagrada Família, Terrassa. Pep Aguilar, Laureà Mota, Lluís Rambla, Armand de Fluvià.

A la Universitat, primers anys 70, no et vas implicar políticament?

Tot i que el meu entorn d’amics i arquitectes eren de l’entorn del PSUC, jo no vaig tenir cap activisme polític fins que va esclatar el moviment gai. He de dir, però, que m’he equivocat sempre. Ho dic perquè tot i que el meu entorn era majoritàriament del PSUC, jo em negava a incorporar-me a cap partit d’esquerres perquè jo el que em sentia, per sobre de tot, era homosexual i per això tan rebutjat per les dretes com per les esquerres, era una situació molt bèstia.

Tot un dilema, no?

Els partits d’esquerres deien que l’homosexualitat era una decadència del capitalisme, i les dretes que l’homosexualitat és una perversió de les esquerres. En el meu desconeixement de la política, jo trobava que tothom estava contra això. Era un moment en què hi havia un esclat o una aspiració de democràcia enormes, però jo pensava: democràcia de què? Si sempre aniran en contra meu.

Em vaig adonar de l’error, primer, en la primera manifestació d’alliberament sexual a Barcelona, on a més de gais i lesbianes, transsexuals i travestis, hi havia molta gent de sindicats i d’esquerres; vam omplir les Rambles. El mateix 1977 vam fer la presentació a Terrassa del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), i va venir gent d’AV, sindicats, dels partits d’esquerres.

Era necessari unir lluita LGTB i esquerres?

És important reclamar, des del punt de vista de la memòria històrica, la repressió del franquisme, empresonaments i tortures, l’homosexualitat, considerada delicte comú i oblidada i fins i tot menystinguda. A partir de la Lei de Peligrosidad Social era delicte ser homosexual, no que t’enganxessin en un escàndol públic, si no pel sol fet de ser-ho et ficaven a la presó. Fins que el moviment gai no ha reivindicat la seva memòria perquè la seva repressió no ha sortit a la llum.

Com era el moviment a Terrassa?

Hi havia un grup del Vallès occidental. L’activitat més important que fèiem era donar xerrades, explicar-nos. A partir del 1976 hi havia una gran demanda de saber, a instituts, escoles d’adults, i explicàvem què era l’homosexualitat front totes les bajanades que corrien i segueixen corrent, perquè déu n’hi do… Llavors em vaig afiliar al PSUC, però la meva activitat política ha estat sobretot en el moviment LGTB, i en segueixo ara.

Creus que el moviment ha canviat?

Hi ha aquesta proliferació d’identitats que no entenc massa bé. En començar, el moviment gai érem una mica il·lusos, preteníem que la paraula gai fos tota la llibertat sexual, aquest era el lema del FAGC, un alliberament de la sexualitat. Però també s’ha de reconèixer que cada grup pateix un tipus d’opressió, i si la gent s’identifica amb un col·lectiu, així la reivindicació és més forta.

D’altra banda, s’ha de reconèixer que de vegades hi ha un comportament masclista per part de gais; i no només masclista, també racista, i s’identifica gai amb home, blanc, occidental, amb possibles econòmics, això ve molt dels USA. Jo m’identifico més amb la proposta queer, que rebutja el binarisme i fixació d’identitats.

Ara participes en el grup LGTB Terrassa

Després d’un temps inactiu, em vaig reincorporar, el 2010, en una fundació a Barcelona, Enllaç, que atén gent gran LGTB en situació de vulnerabilitat i dependència; perquè hi ha gent que, després de portar tota una vida fora de l’armari, s’hi ha de tornar a ficar, s’ha de tornar a amagar davant el rebuig quan ha de fer servir serveis socials, residències o atencions diverses; rebuig per part de professionals d’aquests i també d’altres usuàries. Estic també al grup LGTB Terrassa, on jo sóc el més iaio, però hi ha joves, de totes les edats. I després, l’explosió del fenomen transsexual, mai havia sortit tant com en els últims anys, s’han fet molt fort, tenen el protagonisme.

Com ho has viscut personalment?

Quan em vaig donar a conèixer com a militant i com a gai, el que es diu sortir de l’armari, home! sí que hi ha coses que canvien! Mai m’he sentit rebutjat, però l’actitud… A més en una ciutat petita com Terrassa; trobar-te amb la gent que has estat sempre però des d’una altra perspectiva, i dèien: ostres! El Rambla és gai!

I al mateix temps, també tocant el piano i organitzant festivals de jazz…

M’agrada molt la música i, en especial, el jazz. Vaig començar a estudiar piano amb 14 anys, sense pretensions de dedicar-m’hi. Em vaig incorporar al club de jazz de la ciutat als anys 70, sembla que tot començava en els 70, quan es va fundar la Jazz Cava, al carrer Sant Quirze. Érem autodidactes, no hi havia escoles de jazz com ara. També organitzàvem concerts i activitats, també sobre la marxa, no hi havia màsters de gestió cultural ni similars.

Vam fer el primer festival de jazz i la cosa va créixer molt. Jo seguia treballant d’arquitecte, però a la meva agenda hi havia més coses del festival que d’arquitectura, i a més feia de músic també, vaig arribar a gravar un parell de discos. Però ho vaig deixar, perquè el jazz és una música nocturna, anava a la Cova del Drac a Barcelona, tornava tard. Ara hi col·laboro, però molt poc, tot i que gestionar el tuiter és molta feina, déu n’hi do! Però és la meva única col·laboració actualment.

Què n’opines de la situació actual, en general?

Sóc molt pessimista, fins i tot més enllà de l’actual creixement de l’extrema dreta. Opino que fa anys que no hi ha esquerra; més ben dit, l’esquerres, tots els partits d’esquerres s’enganyen pensant que poden fer quelcom i enganyen els votants fent-los creure que es pot fer. Crec que, amb la globalització, des de la política dels estats poca cosa es pot fer. El principal problema és el capitalisme financer internacional, i des d’un estat no es pot lluitar contra això si tots els països del món no es posen d’acord, cosa que no passarà mai. Tenen un poder brutal. Penso que les coses que es poden fe és tapar forat i recollir engrunes, no veig manera de lluitar-hi. Per sort, mentrestant, ens queda la música, les amistats.

Related Articles

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Poesia i Drets Humans

    octubre 24 20:00 - 22:00
  2. Mercat de les Puces

    octubre 26 10:00 - 14:00
  3. MITJANIT: Taller de poesia infantil a partir de 8 anys

    octubre 26 12:00 - 13:30
  4. Concert 70 vidas de Sabina

    octubre 26 19:00 - 21:00
  5. [Espai de Paraula] “Els camins dels somnis”

    octubre 29 20:30 - 21:30
  6. [Vermut musical al Bau House] Malafunk (funk-rock)

    novembre 3 12:30 - 16:00
  7. Mandarina Market

    novembre 9 11:00 - 19:00
  8. [Centre Cultural] Patricia Guerrero

    novembre 9 20:00