[Felicitat Llop] Sereu com Déus!

No Comment

Com fer suportable la vida humana? Els humans hem inventat relats mítics i religiosos que ens acompanyaven en els moments crucials de la nostra existència, quan aquesta es fa més insuportable, en la mort i la malaltia.

La filosofia, però, ens ha encoratjat a utilitzar la raó crítica per conèixer tot el que ens envolta i per conèixer-nos nosaltres mateixos, saber quines són les nostres potencialitats i els nostres límits, i com conduir la nostra vida per fer-la el més reeixida possible.

Hem de pensar uns valors ètics  que s’han de basar en el desig de construir (generar) vida, com són el respecte, l’equilibri, la humilitat i el coneixement.

 

 

 

SEREU COM DÉUS!

Als  humans  ens costa acceptar la nostra condició d’éssers vulnerables, es a dir, d’éssers finits, mortals, dependents els  uns  dels  altres i de la natura.

Aquesta  rebel·lió contra la nostra  condició ja apareix en els  relats  mítics  més  antics. Hem volgut ser com déus, que en l’imaginari humà sempre han aparegut com a éssers immortals, omnipotents i sense cap mancança. Aristòtil deia que l’home és més que un animal i menys que un Déu. Estem per sobre de la resta d’éssers vius amb què compartim el planeta (almenys és així com sempre ens hem percebut en el que coneixem com a món occidental). Així ho va dir el Déu cristià: «t’he fet a imatge i semblança meva, i tu seràs l’amo i senyor de la terra».

Aquesta mateixa idea apareix en el mite de Prometeu. Els déus van encarregar als germans Prometeu i Epimeteu que repartissin els dons entre els diferents animals de la terra. Epimeteu va voler ser ell l’encarregat de dur a terme la tasca i així va anar repartint la velocitat per fugir dels enemics als uns, la potència de les mandíbules i les dents als altres, les ales per volar a les aus i als peixos les brànquies per respirar sota l’aigua… Quan va arribar a l’home es va adonar que ja no li quedava gairebé res. Aleshores Prometeu va voler arreglar aquesta injustícia i va robar el foc als deus per donar-li a l’home. Com podem veure, una vegada més apareix l’home com a portador d’una qualitat divina que el diferencia i el fa superior a la resta d’animals. Hem de tenir en compte que el «foc» i la «llum» sempre han simbolitzat el coneixement.

Però amb això no en tenim prou, i aquesta consciència de la incompletitud, de la finitud i vulnerabilitat i el desig de ser complerts, eterns i invulnerables va permetre que «la serp» ens temptés amb la promesa de ser com déus, i vam acabar menjant la fruita de l’arbre del coneixement.

D’aquesta supèrbia que ens porta a voler ser com deus els grecs en deien hybris. Hem de lluitar per eixamplar els límits del possible, però no podem assolir allò impossible.

Com fer suportable la vida humana? Els humans hem inventat relats mítics i religiosos que ens expliquen el perquè de la nostra condició, el lloc que ens pertoca en l’àmbit natural; relats que ens acompanyen en els moments crucials de la nostra existència, quan aquesta es fa més insuportable, en la mort i la malaltia pròpia i aliena.

La filosofia ens ha encoratjat a utilitzar la raó per conèixer tot el que ens envolta i per conèixer-nos nosaltres mateixos i saber com conduir la nostra vida per fer-la el més reeixida possible.

També hem fet ciència i hem desenvolupat  tecnologia per tal que la maledicció del treball sigui menys feixuga. Hem desenvolupat coneixement científic per vèncer les malalties i, si resulta possible, fins i tot la mort ( però no podem oblidar que només hem menjat la fruita de l’arbre del coneixement, no de l’arbre de la vida!).

El coneixement i la tecnologia ens han fet poderosos, però al mateix temps que ens han obert petites portes del cel, també ens n’han obert algunes de l’infern. Hi ha una dita hindú que explica que tot nen quan neix ho fa amb una clau que tant pot obrir la porta del cel com la de  l’infern.  Obrir l’una o l’altra depèn de nosaltres.  Hem desenvolupat  armes d’un gran poder destructiu, ens matem, oprimim i explotem els uns als altres. La ciència i la tecnologia ens han fet tant poderosos que juntament amb la nostra irresponsabilitat i supèrbia hem posat en perill, si no està ja tocada de mort, la terra, casa nostra.

Els il·lustrats van pensar que la religió no era res més que superstició i que degudament utilitzada pel poder era l’eina perfecta per mantenir el poble sotmès pels poderosos, suportant condicions de vida inhumanes. Els pensadors del segle de les llums van pensar que l’educació era la solució. Com que l’home és un ésser racional cal educar-lo per tal de desenvolupar les seves capacitats superiors, de tal manera que sigui capaç de pensar per si mateix de forma crítica sense deixar-se entabanar per promeses de redempció i paradisos ultraterrenals mentre es porta una vida insuportable.  La raó, el coneixement, la ciència i la tecnologia trauran l’home de la seva minoria d’edat i iniciarem un camí progressiu, inexorable i irreversible cap a l’adveniment d’un home nou i una societat més justa en la qual tothom podrà assolir altes quotes de benestar i felicitat. I aquest és el gran mite del progrés, en nom del qual hem espoliat, explotat, dominat, conquerit  territoris i persones. La promesa d’un paradís en aquesta terra també ha servit, com la promesa del paradís ultraterrenal, per justificar i perpetrar tota mena d’abusos.  Habitualment presentem la revolució industrial com a paradigma del progrés, però obviem que aquesta mateixa època és el gran moment de l’esclavisme, no només en les plantacions cotoneres dels Estats Units, sinó també en les fàbriques dels burgesos europeus, on els obrers eren explotats de manera inhumana.

De tota manera cal tenir present que el mite del progrés te dues versions, una des del punt de vista capitalista i una altra des del punt de vista marxista.

Per al capitalisme el progrés és bàsicament  prosperitat material, repartida de manera desigual, i que vindrà de la mà de les descobertes tecnològiques, el desenvolupament de les forces productives i el domini de la natura. Marx no entenia el progrés d’aquesta manera. Per el socialista el progrés s’ha de basar en un repartiment equitatiu de la riquesa i en un benestar social per a tothom o no serà progrés.

De tota manera Marx pensa dintre dels paràmetres de la concepció il·lustrada del progrés, és a dir, des d’una concepció lineal del temps, amb un esdevenir històric mogut per la llei inexorable de la lluita de classes (tan determinant com la llei de la gravitació universal) que conduirà la humanitat a una societat igualitària sense classes on cadascú aportarà en funció de les seves capacitats i rebrà en funció de les seves necessitats. Marx parteix també de la concepció roussoniana de l’home,  segons la qual l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el perverteix, i per tant només ens cal canviar la societat perquè sorgeixi el nou home.

La qüestió és que no hi ha cap home nou per sorgir. L’home és el que és i ell mateix és capaç de generar el millor i el pitjor.

El marxista i jueu Walter Benjamin és qui critica les ideologies del progrés i la temporalitat lineal i abstracta. Ho explica a partir de la metàfora de l’àngel de la història, basada en el quadre Angelus Novus del pintor Paul Klee. Es tracta d’un àngel que amb les ales desplegades, la boca oberta i els ulls esbatanats (desorbitats) mira amb horror alguna cosa de la qual es vol allunyar. Benjamin diu que aquest és l’aspecte que deu tenir l’àngel de la història: «…ese es el aspecto que debe mostrar necesariamente el ángel de la historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde se nos presenta una cadena de acontecimientos, él no ve sino una sola y única catástrofe, que no deja de amontonar ruinas sobre ruinas y las arroja a sus pies. Querría desmoronarse, despertar a los muertos y reparar lo destruido. Pero desde el Paraíso sopla una tempestad que se ha aferrado a sus alas, tan fuerte que ya no puede cerrarlas. La tempestad lo empuja irreversible hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras que frente a él las ruinas se acumulan hasta el cielo. Esa tempestad es lo que llamamos progreso».[1]

Allò que anomenem progrés s’ha construït sobre la massacre i el patiment dels oprimits. Benjamin també criticarà la idea de progrés del que ell en diu «el materialisme vulgar» (l’estalinisme) que considera que la dinàmica progressiva de la historia conduirà per si sola i necessàriament a l’adveniment del canvi revolucionari.

Benjamin no veu la història com un progrés constant i lineal que ens porta necessàriament a un futur millor, sinó com una acumulació de barbàrie, de catàstrofe constant, dirà ell, que si no s’interromp suposarà l’autodestrucció de la humanitat. Paraules profètiques si tenim en compte la situació actual d’emergència climàtica en la que ens trobem a causa de la dinàmica depredadora i la fugida cap endavant en què ens han situat el capitalisme i el neoliberalisme.

No hi ha paradís ni en el més enllà ni en aquest món. J. M. Esquirol defineix la condició humana d’una manera molt poètica en el seu recomanable llibre La penúltima bondat,[2] on diu que la condició humana és la dels afores d’un paradís inexistent.

Som fora del paradís, estem a la intempèrie. Estic dient que ens hem de resignar? En part sí i en part no. Tornaré a la mitologia grega per parlar de Dèdal i el seu fill Ícar.

L’arquitecte Dèdal i el seu fill Ícar van ser empresonats en una de les torres del laberint de Creta que havien construït , amb la finalitat que no poguessin revelar a ningú el seu secret. Evidentment pare i fill volien escapar i es van construir un parell d’ales cadascun per sortir volant. Dèdal va advertir el seu fill de les limitacions de les ales, no podria volar ni massa alt, perquè  aleshores el sol fondria les ales, ni massa baix, perquè  l’aigua del mar les esquitxaria, es tornarien pesades i no podria volar. Ícar va desobeir el pare.  Entusiasmat, embriagat pel poder que li conferien les ales va voler arribar fins el carro d’Hèlios, però això no va agradar al déu que va cremar les vulnerables ales d’Ícar, el qual es va precipitar inevitablement i va morir.

Dèdal no li demana al fill que es resigni a la situació d’empresonament, ans al contrari construeixen conjuntament les ales que els permetran sortir d’aquesta situació; però en canvi sí que adverteix el fill dels límits que tenen les ales i que, si no els tenen en compte, lluny de permetre l’alliberament  els conduiran a l’aniquilació. A aquesta supèrbia humana que menysté els límits propis de la nostra condició humana els grecs en deien Hybris i ja ens van advertir dels seus perills. Es tracta de saber què podem fer i què no podem fer. Es tracta de millorar tant com puguem les condicions de la vida humana en la intempèrie, però tenint en compte que el paradís no és possible.

No hem de renunciar al coneixement. La ciència i la tècnica ens són útils sempre que les posem al servei de la generació de la vida i no de la degeneració (Esquirol).[3]

Hem de lluitar en el temps-present, com deia Benjamin, hem de posar el fre a aquesta tempesta històrica del progrés lineal depredador. Com fer-ho? D’una manera absolutament revolucionària, nedant contra corrent.

Marina Garcés a Nova il.lustració radical[4] ens commina a fer servir la raó, aquesta capacitat tan definitòria de l’home, aquesta capacitat que ens permet, com a Dèdal i Ícar, construir ales i saber quines són les nostres potencialitats i els nostres límits. Garcés reivindica la raó il·lustrada en el seu sentit més genuí, com a raó crítica que ens permet desmuntar els relats del poder; un poder que avui fa que bona part de la població mundial no pugui viure una vida vivible, una bona vida humana, que no és mera supervivència sinó una vida digna. Una raó que ens ha de permetre pensar-nos com un «nosaltres» i la recerca de les «…eines conceptuals, històriques, polítiques i estètiques que ens retornin la capacitat personal i col·lectiva de combatre dogmes i els seus efectes polítics».

Hem de pensar els valors ètics que ens han de guiar en «els afores i la intempèrie», que segons Esquirol s’han de basar en el desig de construir (generar) vida, com el respecte, l’equilibri, la humilitat i el coneixement.

Judith Butler basa la seva ètica en els conceptes de precarietat i vulnerabilitat. Precarietat i vulnerabilitat són característiques comunes de tots els éssers vius. Som cossos dependents i amb necessitats i som cossos vulnerables al dolor i la destrucció. Des d’aquesta consciència de la nostra precarietat i vulnerabilitat hem de lluitar per fer possible una vida digna, una vida vivible en la nostra terra, en la qual, seguint una expressió  d’Hanna Arendt, ens trobem tots en una condició de «cohabitació no elegida», però en la qual hem de fer possible la convivència de la diversitat.

Felicitat Llop Catedràtica de Filosofia a Ensenyament Secundari

[1] Löwy, Michael, Walter Benjamin: aviso de un incendio, FCE, México, 2012, p. 101.

[2] Esquirol, J. M., La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana, Quaderns Crema, Barcelona, 2018.

[3] Esquirol J. M., op. cit.

[4] Garcés, Marina, Nova il.lustració radical, Editorial Anagrama, Barcelona, 2018.

Related Articles

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Poesia i Drets Humans

    octubre 24 20:00 - 22:00
  2. Mercat de les Puces

    octubre 26 10:00 - 14:00
  3. MITJANIT: Taller de poesia infantil a partir de 8 anys

    octubre 26 12:00 - 13:30
  4. Concert 70 vidas de Sabina

    octubre 26 19:00 - 21:00
  5. [Espai de Paraula] “Els camins dels somnis”

    octubre 29 20:30 - 21:30
  6. [Vermut musical al Bau House] Malafunk (funk-rock)

    novembre 3 12:30 - 16:00
  7. Mandarina Market

    novembre 9 11:00 - 19:00
  8. [Centre Cultural] Patricia Guerrero

    novembre 9 20:00