[Javi García] Frustració

No Comment

És innegable que una part de la societat catalana està frustrada. Segurament no sigui per un únic motiu, però el que sí que és clar és que el desenvolupament que està tenint el «procés» és una de les raons d’aquest sentiment. La frustració apareix quan un no veu satisfetes les expectatives creades (ja sigui per un mateix o per un tercer) i normalment es tradueix en conseqüències bastant desagradables. I, com gairebé tot en aquesta vida, hi ha uns responsables d’haver generat aquest sentiment en moltes persones, i hauria d’haver-hi uns altres que fossin capaces d’arreglar el problema que tenim entre mans.

A ningú se li escapa que, fa uns anys, quan el sentiment independentista va començar a calar cada vegada més en una part de la població catalana, alguns líders sobiranistes van fer promeses i previsions (la majoria en clau electoral) sobre quin seria el futur polític de Catalunya, i, a més, en un període curtterminista. Molts recordem aquelles proclames com “Ho tenim a tocar” o “Aquest any sí” que en cada mobilització per a la Diada alguns líders s’encarregaven de pregonar. Van crear unes expectatives, van prometre la independència de Catalunya a unes persones que, amb major o menor racionalitat, perseguien aquest anhel, i que van acabar creient-se’l. Una irresponsabilitat molt greu, tenint en compte que els qui estaven darrere era uns líders polítics que sabien que mai arribarien a aconseguir tal objectiu, però moguts per l’ànsia d’obtenir vots, van deixar a un costat la responsabilitat que tot polític ha de tenir i es van ocupar d’enganyar a la gent.

Les conseqüències d’aquest sentiment fallit no són bones. Les estem començant a veure al carrer, i segurament encara no han acabat. Són persones que, amb raó, se senten enganyades. Se senten estafades. I se senten frustrades. Però aquestes persones, en lloc de reclamar als responsables de l’engany, ho fan als que ja fa temps que venim advertint de la frustració que generarien les falses promeses. Les manifestacions haurien de ser en contra dels líders d’ERC i JxCAT (o com s’anomenin ara) que van prometre coses que sabien que no podrien complir. Però en lloc d’això, les fan contra els que des del primer moment hem estat honestos i hem explicat que hi havia algunes coses que mai es podrien permetre. La frustració és perillosa perquè fa que algunes persones es radicalitzin. I les conseqüències les paguem uns altres, com els regidors del Grup Socialista que, reunits preparant el ple de l’Ajuntament de Terrassa, vam patir un atac sense precedents en el qual vam ser agredits en la nostra seu política. Una acció que, a més de feixista i antidemocràtica, venia dirigida per “líders” socials d’entitats com l’ANC de Terrassa.

I això té uns responsables. El Sr. Puigdemont (aquell que porta dos anys de vacances per Bèlgica mentre les seves excompanys estan a la presó) va dir en sessió plenària del Parlament de Catalunya, a principis de 2016, que en 18 mesos declararia la independència de Catalunya (sabent que no ho faria). Un alt càrrec del Govern d’Artur Mas (exsecretari de Comunicació) va reconèixer que “es va enganyar” durant el procés independentista quan s’afirmava que “les estructures d’Estat estaven en marxa”. Un altre gran líder que ens ha deixat el procés és Santi Vidal, aquell jutge que es va convertir en senador per ERC, i que va reconèixer que “va exagerar algunes coses” en aquestes conferències on pregonava els assoliments que mai arribarien a aconseguir. Però la gent que, de bona fe, es va creure aquestes mentides, ara paguen la seva frustració amb qui no deu, i mantenen als responsables com a herois, alguns; i com a màrtirs, a uns altres. Suposo que serà qüestió de temps.

I, davant aquesta situació, la pregunta es fa inevitable: “I, ara, què? Qui ho arregla?”. No crec que la resposta sigui senzilla, però sí que és obvi que no ens podran treure d’aquest camí que sembla que no té sortida els mateixos que ens han ficat en ell. La ciutadania mereix polítics que els parlin amb franquesa, amb honestedat, i que no els prometin allò que saben que no podran complir. Necessitem líders que no diguin el que la gent vol sentir i que diguin la veritat. Molts ja avisem en el seu moment que aquestes promeses comportarien sentiments negatius en aquells que se les creguessin. Van ser líders com Miquel Iceta els qui, sabent que potser la seva opinió no seria molt popular, es van atrevir a parlar clar. I ara ha arribat el seu moment. Ara necessitem líders que gestionin la frustració que uns altres han creat. I no serà fàcil, però tampoc impossible.

Javi García
Secretari d’Organització del PSC Terrassa i regidor a l’Ajuntament

Related Articles

Deixa un comentari