[Xavi J. Prunera] El silenci dels anyells

No Comment

El meu avi Sebastià va morir d’un infart de miocardi el 15 d’octubre de l’any 1977, quan jo tenia tan sols nou anys. D’ell, doncs, recordo ben poques coses. Que li agradava pintar quadres, que era tímid però sorneguer i que, de tant en tant, fumava caliquenyos d’amagatotis. Naturalment, amb el temps i l’ajuda de la mare i els meus oncles, vaig anar coneixent més coses d’ell. Entre d’altres, que va arribar a Terrassa amb tretze o catorze anys procedent d’Almatret (un poblet del Segrià), que li agradava el futbol i la boxa, que simpatitzava amb Esquerra Republicana i que el seu cantant preferit era el Bing Crosby. També vaig saber que va lluitar a la Guerra Civil al bàndol republicà, és clar. Però a banda d’haver participat a la Batalla de Terol i de restar tot un any empresonat, no comptava amb més informació. La meva mare em va dir que a casa seva aquell era un tema tabú i que, per tant, ni la seva família més propera coneixia detalls més precisos.

Fa qüestió d’uns mesos, però, vaig decidir posar fil a l’agulla i començar a investigar pel meu compte. Primer de tot, òbviament, vaig fer un primer intent de recerca per internet. Del meu avi no vaig trobar res de res però sí, sorprenentment, d’un germà de la meva àvia, el Josep. El seu nom figurava a la llista de persones encausades per procediments judicials militars Sumaríssims de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona i segons aquest llistat el Josep havia estat sotmès a un consell de guerra al 1939 que l’havia condemnat a mort.

Sortosament, però, el meu oncle avi fou finalment indultat. Tot i així, fou condemnat a trenta anys de presó dels qual només en va haver de complir set. Quan va tornar a casa l’any 1946 tothom creia o deia (probablement per por o vergonya) que havia estat exiliat un temps a França però el cert és que des de finals de la guerra el Josep havia passat successivament per La Modelo i per les Colonias Penitenciarias Militarizadas (o camps de concentració, vaja) de Montijo (Badajoz) i Bustarviejo (Madrid). El seu delicte, pertànyer a la Unió de Rabassaires penedesenca, un sindicat de pagesos estretament vinculat a Lluís Companys i a Esquerra Republicana.

Trobar informació del meu avi fou més complicat. Primer vaig anar a l’Arxiu Municipal de la nostra ciutat, on l’Alan Capellades em va recomanar que contactés amb la Caserna del Bruc i, sobretot, amb l’Arxiu General Militar d’Àvila, on li constava que existia moltíssima documentació de l’exèrcit republicà. Els d’Àvila ni em van fer ni cas però a la Caserna del Bruc almenys van tenir el detall de remetre’m a l’Arxiu General Militar de Guadalajara. Òbviament, al principi vaig pensar que uns es passaven el mort als altres però vet aquí que, poc després, els de Guadalajara em van enviar per mail l’expedient d’un BDST (Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores, un eufemisme més del que coneixem com a camp de concentració) que certificava, ja de forma oficial, que el meu avi havia estat detingut a Alcañiz després de la Batalla de Terol (concretament, el 30 de març de 1938) i que, posteriorment, havia estat empresonat a Santoña (Cantàbria) i a Miranda de Duero (Burgos) fins que, finalment, havia estat alliberat a Madrid el 27 d’agost de 1939.

Veient-ho amb perspectiva, ara entenc perfectament per què tant el meu avi com el meu oncle avi mai van voler parlar de la guerra amb propis o estranys. No només pels dolorosos records que d’ella se’n derivaven, si no també pel que va venir després: la crua i venjativa repressió franquista de postguerra. No crec que sigui gens fàcil sobreviure a un camp de concentració. Ni per les condicions extremes de fam, fred, calor o fatiga ni per les situacions degradants i vexatòries que, de ben segur, hagis de viure dia rere dia com a pura i dura ma d’obra esclava. Per això mateix una opció vàlida per superar-ho pot ser perfectament la que van escollir el Josep, el Sebastià i, molt probablement, la majoria de vençuts supervivents un cop van tornar a casa: evitar parlar de traumes i esperar que la pau, el temps i el silenci (sobretot el silenci) alleugerissin, al menys, uns danys col·laterals probablement irreversibles. I si no, recordeu al respecte la perversa pregunta que l’Hannibal Lecter li feia a una turmentada Clarice Starling a The Silence of the Lambs quan aquest famós sociòpata burxava en els dimonis interns de la detectiu federal: “Què tal, Clarice? Ja han deixat de xisclar els anyells?”

Il·lustració de Jaume Vilaseca

Deixa un comentari