[Toni Marcilla] Preguntes diverses o diverses preguntes

No Comment

Parlar de diversitat funcional és parlar d’una dimensió plural i, també, de quelcom anterior a aquesta característica. És parlar de l’ésser humà; un bon inici si del que es tracta és de partir d’una mirada que atengui a la diversitat com una qualitat.

Potser aquest inici pugui resultar desconcertant per a alguna (espero poca) gent. Tant de bo el desconcert desperti la curiositat, perquè és des d’aquí, d’aquesta pretesa atenció i recolzat pel que es pregunten els autors Calderón, I., Calderón, J. G. i Rascón, M. T. (2016) autors de l’article De la identidad del ser a la pedagogía de la diferencia, des d’on ofereixo les primeres “preguntes diverses” per a reflexionar:

¿Y si la característica que nos define no es la que homogeneiza al ser humano sino la que atiende la diferencia?” (p. 46)

Reflexionar sobre el que els autors sostenen, que la normalitat com a concepte determinant, donaria pas a la particularitat com a definició, obre un horitzó que trenca amb el dogma que ha imperat en les darreres dècades; deixant, així, sense sentit el fet que la diferència esdevingui estigmatització i discriminació i alhora, en establir “la diferencia como esencia del ser”, no caldrien, doncs, categories definitòries de desigualtat.

Parlar de diversitat funcional és parlar de desconstruir exclusions i, sobretot, d’acceptació de la diferència: “lo común a todos los seres humanos es precisamente lo diferente: no hay un ser humano igual a otro, no hay un ser humano que no cambie” diuen Calderón, I., Calderón, J. G. i Rascón, M. T. (2016, p.55)

I és que, és aquest concepte de desconstrucció el que, crec, és bàsic a l’hora d’apropar-nos al significat de diversitat; perquè comporta qüestionar i implica dubtar, d’un discurs normalitzador (que no ens hem atrevit a contradir), que introdueix fronteres (que no ens hem atrevit a traspassar). Implica un dubte, una pregunta que, al meu parer, es configura com la possibilitat d’accedir al coneixement, a la racionalització.

Que “las fronteras dividen, clasifican y ordenan respecto al poder. Incluyen y excluyen (…) son a la vez los límites del ideario que las sostiene”, és una veritat inqüestionable i, alhora, esdevé un retret a la pròpia consciència individual.

Diu Martínez, O. (2014) que “la diversidad funcional nos lleva a plantear que es el sistema el que genera que tengamos que poner marcas (…) es el entorno el generador de las limitaciones de las personas. Por lo tanto, sitúa la mirada en aquellas circunstancias que hacen que determinadas persones no puedan gozar de los mismos privilegios que el resto únicamente por no tener características de normalidad estadística” (p. 16).

El concepte de diversitat trenca amb la “versió clàssica” de la discapacitat i genera un nou concepte i una nova idea amb la qual, és necessari, ens sentim més identificats. Una idea més justa que, alhora, ha d’assenyalar la responsabilitat de la (també diversitat) que l’envolta: societat, organismes, empreses, polítiques; perquè, com diu Martínez, O. (2014) “Así como anteriormente la persona debería de adaptarse todo lo posible para no ser discriminada, ahora todo aquel responsable del entorno figura como posibilitador de que todas las persones puedan desarrollar su vida sin dificultades añadidas”.

Si hem aconseguit passar del concepte de minusvalidesa al de diversitat humana (o si més no, tractem de fer-ho), ara del que es tracta és d’evolucionar, també i com diu l’autor, en la manera de tractar l’accessibilitat (una altra frontera); cal, doncs, superar la “supressió de barreres” i començar a pensar en el disseny universal, el disseny per a tothom, l’accessibilitat integral; a les primeres pàgines del “I Plan Nacional de Accesibilidad 2004-2012, es diu que “El disseny per a tothom suposa assumir que la dimensió humana no pot definir-se mitjançant unes capacitats, mesures o estàn­dards, sinó que ha de contemplar-se d’una manera més global on la diversitat sigui la norma i no l’excepció”

Caldrà doncs, començar a fer-se diverses preguntes o preguntes diverses si el que volem és desterrar una concepció comparativa, catalogant… excloent de la diversitat. Si el que volem és contemplar la diversitat com una característica i no com una diferència. Garcia, M. (2014), proposa unes quantes, que poden ser un bon final per aquest article o… un bon començament per a la reflexió: per què, per a qui estan fetes les coses?, per a qui dissenyem els nostres pobles i ciutats?, quin és l’estereotip de persona mediàtica que, suposada­ment, correspon a la mitja aritmètica?

Toni Marcilla, Treballador Social

Calderón, I.; Calderón, J.M.; Rascón, M. T. (2016). De la identidad del ser a la pedagogía de la diferencia. Teoría de la educación. Revista interuniversitària, 28-1, 45- 60. Recuperat a:

http://revistas.usal.es/index.php/1130- 3743/article/view/teoredu20162814560

Garcia, M. (2014). Accessibilitat i disseny per a tothom: avançar en la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat. Barcelona: Taula del Tercer Sector Social de Catalunya. Recuperat 1 de setembre de 2015, a: http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/dossier_accessibilitat_i_disseny_per_a_tothom.pdf

Martínez-Rivera, Óscar. (2014). Entre la discapacitat i la diversitat funcional: El professional davant dels canvis de paradigmes i no només de paraules. Educació social. Revista d’intervenció socioeducativa, Núm. 58, 11-24. Recuperat a:

 http://www.raco.cat/index.php/EducacioSocial/article/view/284915

Related Articles

Deixa un comentari