A la feina, a casa, al carrer… fins i tot a la barra de qualsevol bar. Indefectiblement, del coronavirus (o per ser més precisos, del Covid-19) tothom en parla. A qualsevol lloc i a qualsevol hora. Com no podia ser de cap altra manera, en aquest país d’entrenadors frustrats tothom parla del que sigui sense cap tipus de prudència, pudor o vergonya. I el Covid-19, òbviament, no podia ser cap excepció. L’altre dia, per exemple, escoltava amb total estupor com un d’aquests alarmistes exacerbats proclamava, sense cap mena de fonament ni molt menys vergonya, que ja calia que ens calcéssim perquè el Covid-19 ja s’havia carregat el 3% de la població xinesa. Naturalment, no el vaig voler contradir. Ja fa força temps que miro de no debatre amb curts de gambals i el cert és que em va fer molta mandra explicar-li que el que realment havia escoltat ell és que –sempre segons les estadístiques del govern xinès– en aquell país havien mort el 3% dels infectats, no pas el 3% de la població total. En xifres pures i dures, que fet i fotut havien mort 3000 persones, no 40 milions. Suposo que la diferència és clara, no?
Tot i així, qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra. I jo, respecte al coronavirus, també he d’entonar el meu particular mea culpa i admetre que m’he equivocat. Sobretot quan respecte a les víctimes mortals en algun moment he gosat de dir: “tranquils, la majoria eren gent gran amb patologies prèvies”. I no, no perquè m’equivoqués en l’essència del missatge (que és tan cert com despietat), sinó perquè de tranquils, tranquils ara per ara no podem estar-ho gens ni mica. No mentre el col·lectiu de gent gran sigui un grup de risc. No mentre els nostres pares i avis (amb patologies prèvies o sense) estiguin amenaçats per un virus potencialment mortal. No mentre el nombre d’infectats i víctimes no remeti a escala internacional i comencem a controlar la situació.
Així doncs, sense necessitat de crear cap tipus d’alarma social (per això ja tenim altres medis que ens bombardegen dia sí, dia també) preocupem-nos una mica més de la nostra gent gran i siguem empàtics (jo el primer) amb ells, si us plau. Ser gran i tenir una patologia prèvia (però controlada) no hauria de ser motiu suficient per justificar o banalitzar cap víctima mortal. Ser gran i tenir una patologia prèvia hauria de ser motiu, en tot cas, d’una protecció i d’una cura extraordinàries.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari