Que s’escapava a les nits de la Zarzuela en moto per anar a fer una bona neteja de sabre, ho sabia la Guàrdia Reial i el poble sobirà. Les aventures puteres del ‘campechano’ eren de domini públic, igual que les seves cadenes de favors i les comissions. La pregunta és: A qui volia enganyar a aquestes alçades de la tragèdia?
D’una de les seves avantpassades, la reina més corrupta de totes i amb fortes coïssors als baixos, María Cristina de Borbón Dos-Sicilias, “la gobernanta”, vídua de Fernando VII, reina regent i embolicada amb un sergent de la Guàrdia, don Agustín Fernando Muñoz, Duque de Riánsares, conegut com a “Fernando VIII”, es deia: “La Regent és una dama casada en secret i embarassada en públic”.
El “semental reial” li va donar vuit fills, va ser expulsada d’Espanya dues vegades, sempre enduent-se uns ‘estalvis’ fora del país, aquesta harpia cobrava comissions fins i tot pels esclaus enviats a Cuba. Amb l’arribada d’Alfons XII al tron va ser: esposa, mare i àvia del rei. Maco, no? Aquest només és un exemple de tota una nissaga de viciosos, tarats, lladres i dèspotes. Una família modèlica que ens va torna a caure a sobre a través d’un dictador.
La monarquia és un gran negoci familiar de què participen tots i tots recullen beneficis. Per tenir un negoci d’aquestes característiques compten amb infinitat de col·laboradors en els mitjans de comunicació. Premsa monàrquica? No tan sols l’ABC, a hores d’ara la tenen tota al seu servei (hi ha excepcions), és més, no es mou ni una coma.
Els grans partits polítics no veien res? Clar que sí, però ho segueixen ocultant, ho silencien, es converteixen en els còmplices voluntaris. Cap a on mira la ciutadania? És més que evident, però la gran majoria de la societat ignora o prefereix mirar cap a una altra banda i, la monarquia, se n’aprofita.
Responsabilitat? En especial, de la classe política, dels mitjans i de la quantitat de gent que ho ha permès. Tothom ho sabia però tots al mateix temps han estat els portaveus del regne, és a dir, uns estómacs agraïts i muts (fins el dia d’avui), ara bé, la cosa ja no la poden amagar més. Aixecaran la catifa?
Felipe VI es va assabentar ara fa un any de la quantitat de merda que havia surat? No. Això dels diners, ho sabia ell, tu, jo, aquest i l’altre des de feia anys. Sobre les nostres espatlles pesa la cultura de la por i el servilisme, cada vegada que intentem aixecar el cap, algú ens recorda sota amenaça amb tornar enrere.
No hi ha res a agrair-li a l’hereu de Franco perquè només ha mirat per a ell i la seva posició, tot el que ha passat ara se sap des de la seva presa de possessió, quan ja sabia de què anava el joc i després perpetrant aquell infaust 23-F, és més, ha continuat en cada ocasió que ha volgut protegir els seus interessos. Un país de serfs, actua de manera servil amb els mandataris, és més, se’ls perdona que fotin la mà al calaix, és la tradició dels cacics que arrossega el país.
És més que evident que gran part de la responsabilitat de la flagrant corrupció borbònica, correspon, en gran mesura, a la premsa. Una ‘omertà’ i blanqueig de les activitats lucratives protagonitzades per l’emèrit han definit durant moltes dècades l’actitud dels mitjans de comunicació. La seva negativa a fiscalitzar uns fets lamentables no han fet altra cosa que apuntalar la inviolabilitat i la impunitat, que per decret constitucional gaudeix la figura.
La imatge idíl·lica i familiar de la reialesa i el seu discurs de sòlida unitat nacional (transmès de forma continuada a la ciutadania) han quedat de sobte esfondrats al quedar al descobert les tèrboles martingales que, a l’ombra, el rei emèrit duia a terme. Ja no són “pelillos a la mar”, l’huracà de merda és insuportable.
En aquests moments, existeix un sentiment generalitzat d’ofensa i indignació, és el que domina a gran part de la ciutadania del país. D’altra banda, els fràgils fonaments sobre els quals en l’actualitat se sustenta la institució monàrquica, auguren una vida no massa llarga de la mateixa. Els seus dies estan comptats. És una vergonya que l’única referència civil amb possibilitat de ser independent, la premsa, s’agenolli davant uns interessos tan allunyats de la societat en la qual viuen.
Els canvis, mai es poden esperar de qui ostenta el poder. Però són imprescindibles, sans i saludables. En un món que canvia a una velocitat de vertigen no ens podem quedar atrapats en aquest armari ple d’arnes, d’anòxia i pudent. A la monarquia només ens queda donar-li la darrera empenta. Ja no ens serveix ni un referèndum, aquest temps ja ha passat. Els darrers esdeveniments han precipitat el recorregut, a curt o mitjà termini, és sí o sí, que se’n vagi, que se’n vagin tots els borbons i la seva consanguinitat, que no tornin mai més, no tan sols ‘el campechano’.
Un poble exhaust i esgotat de tant pillatge i robatori continuat, a vegades, igual, reacciona. No se m’acut cap altra manera de què Felipe VI pugui recuperar la seva honorabilitat per la monarquia espanyola. L’única via de sortida (no cal que sigui honorable) que li queda és per terra, mar o aire, però abans que retorni tota la morterada.
miquel mallafré, 23 de març de 2020
Deixa un comentari