Fa algun temps, vaig conèixer un professor de filosofia, d’aquests que sembla tenir resposta per a tot. Compartíem més o menys la sensibilitat existencial social, i l’opinió que el món hauria de canviar la dinàmica funcional individualista perquè ens aboca a un risc personal i a un patiment innecessari, i l’extinció com a societat i qui sap si com a espècie. L’últim dia, quan ens acomiadaven d’unes classes populars que ell donava i on jo assistia, l’hi vaig preguntar- què podem fer per canviar tot aquest relat social actual, que viu per sobre de les persones, però al qual només podem arribar alterant la sensibilitat de cada individu? I fer que aquest canvi sigui autèntic, no imposat, acceptat per la majoria social perquè sigui possible portar-lo a terme d’una forma inclusiva, pacífica i sense causar les crisis humanitàries ni confrontaments entre les persones? Ell em va contestar – l’únic remei és injectar un virus!
Injectar un virus, dit per un professor de filosofia (amant de Sòcrates) i dins el context en el qual es va dir, volia dir, a parer meu, crear un qüestionament per aconseguir que la persona arribi a l’empatia social per la mateixa deducció sensorial i enraonada. És a dir, aconseguir provocar el pensament de si mateix (persona) com a part d’un tot (societat). O explicat d’una altra manera, aconseguir que les persones visquessin la societat com una entitat única de contingut divers a la qual pertany i no com un context on desenvolupar-se. Aconseguir fer-se qüestionar l’establert, i s’impliqui en la proposta de fórmules noves que qüestionin les carències i la qüestionada finalitat real del sistema actual. Aquest és el virus del qual parlava. O el que jo vaig voler entendre.
Avui, dia 23 de Març, després de deu dies amb la societat confinada a casa per decret d’alarma causat per un altre virus, m’esdevé una reflexió respecte al món dels virus.
El Covid-19 (coronavirus) és un virus d’origen biològic que s’ha materialitzat dins de la nostra societat amb un origen oficiós que el situa a un ratpenat de la Xina i un origen més oficialitzat als carrers que diu, “prefereixo no opinar per si m’estan escoltant” o “ni confirmo ni desmenteixo”. Són les persones científiques les que determinen el seu comportament d’aquest virus dins la societat i les seves conseqüències.
Amb aquestes dades, es donen unes recomanacions als organismes gestors de la societat, els governs. Aquests fan les seves consultes (bàsicament respecte a l’impacte econòmic i humà del fet en qüestió, per aquest ordre) i prenen mesures. Llavors neix un altre virus social d’origen no biològic.
El nostre statu quo canvia radicalment. De cop les notícies arriben abans de succeir les coses… Les primeres persones sensibilitzades i “connectades” amb el que està passant en l’actualitat comencen a reaccionar. Volem informació!, i tan aviat ens arriba la compartim per les xarxes socials. De cop és urgent informar-se i informar. Tant que de cop un creixement exponencial d’aquesta informació far perillar el relat. Però alguna cosa està passant. Tancaran les escoles! Hi ha perill i la canalla no ha d’anar a l’escola! I ho hem de saber com més aviat millor! Hi ha perill… hi ha por. I la por es converteix en un altre virus que s’escampa per la societat amb altres mecanismes propis, però no per això no estudiats i coneguts.
El pitjor de la por és que qualsevol informació no és suficient si el seu contingut no és que ja s’ha acabat tot el mal! Dins de la por, totes les comunicacions que hi ha autoalimentat la por, i s’escampa aquesta com un virus. Un virus que cada persona modifica amb la seva motxilla personal i el transmet a l’altre. Cap persona està exclosa d’aquesta cadena. Jo mateix m’he adonat que la por, em transforma en sarcàstic, i això poques vegades ajuda a solucionar els problemes quotidians. Per tant, la por és l’altre virus escampat i, en aquest cas, en l’àmbit global, hem de vigilar que vagi compensada amb el fet en qüestió i que ens ajudi a ser curosos dins la calma social.
Total, que tenim dos virus pels carrers; el Covid-19 i la por. El coronavirus causa febre, esgotament, i ataca els pulmons. Pot ser letal especialment per a persones amb patologies i gent gran. Es pot evitar el contagi evitant el contacte físic. Per tant, s’han d’evitar al màxim aquests contactes. La coherència em diu que s’aturi qualsevol producció industrial i la societat se centri a combatre la situació treballant exclusivament en treballs necessaris i bàsics, i amb els mitjans de protecció estrictament adequats. Estem preparades? Hauríem d’estar-ho!
“La prioritat continua sent mantenir un sistema econòmic que no ens serveix en casos de pandèmia, perquè es continua volent mantenir un estatus econòmic d’uns pocs, sinó incrementar-ho, abans d’abordar la crisi com un problema de totes sense distincions.”
L’altre virus, el de la por, pot ser el pitjor. Les seves seqüeles ens poden condemnar per anys d’endarreriment social i no evitarà cap mort. Normalitzem coses com que això és com una guerra, que l’exèrcit té alguna cosa a fer pels carrers, tot emmarcat dins una crisi sanitària. Normalitzem que ha d’haver-hi un poder paternalista que decideixi com cuidar-nos i la seva decisió es basa en segon lloc en els informes tècnics científics i, en primer lloc, en els informes econòmics que prèviament els hi han fet els lobbys econòmics. Normalitzem que hem de sobreviure d’aquesta manera. Que no existeixen alternatives perquè, en realitat, qui té el poder, ha decidit que no ha d’existir altra alternativa. Per això la prioritat continua sent mantenir un sistema econòmic que no ens serveix en casos de pandèmia, perquè es continua volent mantenir un estatus econòmic d’uns pocs, sinó incrementar-ho, abans d’abordar la crisi com un problema de totes sense distincions. Ara, la meva pregunta és: quin sentit té aturar a mitges la societat? Potser han fet números i és el que els hi surt a compte, alguns contagis més per mantenir una estructura productiva que té les consumidores tancades a casa? Per mi un “sense sentit” més d’aquest sistema.
“Mentrestant, un altre virus viu confinat en moltes cases, dins moltes persones. Un virus molt debilitat en l’àmbit social per les injeccions constants de consum innecessari i relacions socials contagiades per l’individualisme neoliberal globalitzat”
Mentrestant, un altre virus viu confinat en moltes cases, dins moltes persones. Un virus molt debilitat en l’àmbit social per les injeccions constants de consum innecessari i relacions socials contagiades per l’individualisme neoliberal globalitzat que ens predomina. Aquest virus, debilitat per l’estructura d’entreteniment sociocultural predominant i les injeccions de recursos que fa el poder per tal de potenciar mites imaginaris competitius i elitistes. Mentrestant, el virus que en Joan Carles em va parlar, aquest que hi és amagat als discursos dels filòsofs humanistes, però també al cor de molta gent, mentrestant el virus busca un relat que l’escampi molt més ràpid que el coronavirus, que el neoliberalisme individualista i depredador, i qualsevol autoritat paternalista, que insisteixo s’evidencia en aquests casos que no serveixen per cuidar l’ésser humà i fer sostenible la seva existència.
El virus, que encara no té nom (o sí, però no seré jo qui ho digui), viu dins la coherència de la solidaritat social com a responsabilitat. Viu dins el bé comú com el millor remei per protegir-nos. Viu dins els drets fonamentals reconeguts com una llavor esperant germinar dins la societat. Viu dins el respecte (i recomanable l’amor) a l’altre com el camí més curt per apropar-nos i conviure. Aquest virus té el seu origen a l’Ubuntu (el teu bé, és el meu bé). Contagiem-nos d'”Ubuntu” per acabar amb els “corona-virus”! Cuidem-nos entre totes!
Santi Moreno, membre de l’AMPA Escola Agustí Bartra
Deixa un comentari