La notícia que ja sabem del Coronavirus és que aquests mesos de març a juny de 2020 seran els més trasbalsadors de la nostra societat vallesana d’aquest segle, i els que acabaran conformant la nova societat del segle XXI al Vallès. Haurem de ser a moltes cerimònies socials per assumir el que ens està passant, de la “fase de rebuig” que ens durarà fins a l’estiu, producte de l’elevada victimització i defuncions malgrat la tasca lloable del servei de la sanitat pública, de manca de mitjans que no ens ha permès salvar més vides; després la “fase de dol” de plorar pel que i els que hem perdut i per com se’ns ha escapat de les mans, també de persones pròximes; i després vindrà la “fase d’acceptació” del record de què deixem enrere per fer vida cap endavant, i només des d’un cert treball comunitari, trobarem que cal donar sentit a la vida, de cuidar persones veïnes, familiars i/i companyes del treball, amigues i conegudes, viure més per treballar per tothom, i treballar des de les entitats.
En aquesta tasca d’acceptació que rebérem com herència, ens fa costat la frase que dèiem sempre en va, “el més important és la salut”, i que lo altre és secundari, i això ho haurem de personalitzar i fer quotidià, de viure amb menys recursos i gaudir de treballar i fer coses de forma diferent, i fins i tot fer-ho més repartit.
“Només des d’un cert treball comunitari, trobarem que cal donar sentit a la vida, de cuidar persones veïnes, familiars i/i companyes del treball, amigues i conegudes”
I ens toca fer un repàs amb majúscules de les tres crisis del segle XXI que ens han canviat a totes i que ens afecta de forma important; la primera va ser la crisi financera del 2009, la de la desfeta econòmica i laboral pels ciutadans i per l’accés a l’habitatge, es va salvar els bancs més grans i va caure tot lo altre, on tot es va parar sense que res canviés, però va precaritzar una generació sencera de joves sense treball ni salari mínim i l’accés a l’habitatge, i va dibuixar en els estats malgastadors del mediterrani (Grècia, Italià, Espanya i Portugal) el que s’ha anomenat la generació del precariat.
La segona va ser la crisi humanitària de la gran migració 2012-2015 d’Orient Mitjà i el mediterrani producte de la “Primavera Àrab” i la situació extrema de Síria, i vàrem ajudar només com a societat civil amb l’Openarms i vàrem aportar una poca solidaritat amb refugiats “welcome refugee” però no ens va canviar tant la vida, tot i les entrades per Gibraltar, tot i que h fet un nou canvi demogràfic rellevant, on més d’un 10% de la població catalana i del Vallès, en menys d’un segle és una nova societat amb un col·lectiu important de refugiats i migrants econòmics, que malgrat les mancances, agreixen viure en un espai de pau social raonable, i fins i tot de drets, respecte del món d’on venen.
La tercera és una crisi sanitària i ambiental, i em permeto barrejar-la perquè és la crisi ambiental denunciada per la Greta Thunberg, i és la crisi ambiental del canvi climàtic i de la contaminació que ens fa viure en un món on les partícules contaminants entren en el nostre cos per tot arreu; pel menjar que mengem contaminats de la globalització ple de productes químics, per l’aire que respirem ple de partícules i contaminants, i per l’aigua i els líquids que bevem, de la xarxa pública o embotellada i plastificada amb polímers que incorporem al nostre cos, i que ens fan una anatomia emmalaltida d’una societat plena de problemàtiques; respiratòries i cardiovasculars, d’al·lèrgies i d’alteracions, de degradació cel·lular de càncers, i també de problemàtiques d’envelliment social, amb una societat que viu molts anys però que no conviu gaire entre generacions.
“La crisi ambiental del canvi climàtic i de la contaminació ens fa viure en un món on les partícules contaminants entren en el nostre cos per tot arreu; pel menjar que mengem contaminats de la globalització ple de productes químics, per l’aire que respirem ple de partícules i contaminants, i per l’aigua i els líquids que bevem”
I ara, en el moment àlgid de la crisi ambiental, arriba aquesta crisi ambiental del Coronavirus, on trobem un nou factor de risc social, l’allunyament social entre generacions, entre persones que viuen soles, i oblidem la distància entre drets i deures de viure sol, en una societat que no ha sabut o volgut crear una administració social i demòcrata capaç amb serveis bàsics per a tothom, amb més autoseguretat de la ciutadania, allà on no arriba la família de cadascú i l’entorn social propi, o que des de les xarxes no és capaç d’arribar-hi, per la incomunicació social i personal.
Sortir d’aquesta última crisi existencial en aquest trimestre de la nostra vida, reconeixent la necessitat existencial del contacte amb la natura, per recuperar protocols socials de viure i conviure en grup, o alguns molt dolosos del “dol en diferit” pels que ens hauran deixat i la dificultat d’acomiadar-se dels éssers propers, i la necessitat de la proximitat de ser, d’abraçar-se i saber seguir estimant, tot serà una lliçó de vida que ens marcarà i ens acompanyarà en els dos decennis propers de problemàtiques ambientals i humanitàries.
De tota aquesta situació, la ciutadania i els polítics podem aprendre tres lliçons vallesanes que està bé posar sobre la taula:
COM DE PROP I LLUNY ESTEM LES CIUTATS I VILES DEL VALLÈS. Vivim a prop i no tenim gaires coneixences del que fa el municipi veí, i potser la revista VALLESOS ens ajudaria més a gaudir de la globalitat del Vallès, de la seva natura, del seu patrimoni històric i l’activitat cultural, i de les seves entitats locals compromeses amb la nostra societat i que fan una veritable “pedrera” amb la cohesió social i la formació, amb les iniciatives culturals i la divulgació de la natura, sense haver de “baixar” a Barcelona a consumir idees, receptes i lliçons de cultura.
COM D’IMPORTANT ÉS CONTAMINAR PER MOURE’NS O NO. Hem descobert que ens movíem tant però no anàvem enlloc, ho fèiem proactivament sense pensar si era útil per anar a treballar, pocs eren capaços de sortir caminant des de casa i anar caminant al municipi veí i moure’ns de forma més sostenible; a peu, en bicicleta o patinet, o amb un transport públic eficient, vivint compartint aquest espai públic que aquests dies hem hagut d’abandonar. Potser haurem descobert en pocs dies, el poc important que és voler el QUART CINTURÓ, i com d’important és la fibra òptica per comunicar-nos entre totes nosaltres, sense patir una fractura digital.
I COM D’IMPORTANT ÉS LA COHESIÓ SOCIAL DE L’ESPAI PÚBLIC. Aquesta cohesió social d’anar a comprar en proximitat al nostre entorn del barri, de passejar mascotes que donen equilibri a persones grans i soles, de sortir a veure la Festa Major i participar en les activitats de la teva vila, de tornar a recuperar la part positiva de la vida quotidiana dels pobles, aparcant la part negativa dels rumors, i gaudir de l’espai comú de les entitats amb activitats de natura, de l’esport i de la cultura, de les activitats d’integració social que ens fan fer més resilients com a “comunitat humana”, com a ciutat, país o república, com a ciutadania europea o del món, podem posar un petit gra de sorra formant part d’entitats globals, Human Rights, Amnesty, SOS Racisme, ILGA, PenClub, Greenpeace, Intermon, les associacions que vulgueu i trieu, com aportació global del segle XXI a la noció d’humanitat que bé o malament, feien les “religions” i els “ismes” dels segles passats com diu Yuval N. Harari.
En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. “Com el Vallès no hi ha res.” Pere Quart fragment “Corrandes d’exili” (1947)
Josepa Camps Venut, geògrafa UAB
Deixa un comentari