[Racó del cinèfil] ‘Mali Twist’, un país postcolonial obert a una improbable revolució socialista

No Comment
Cartell amb el títol original

 

Títol: Mali Twist

Repartiment:

Stéphane Bak (Samba Touré)
Dioucounda Koma (Namori)
Issaka Sawadogo (Lassana)
Alicia Da Luz Gomes (Lara)
Bakary Diombera (Badian)
Ahmed Dramé (Bakary)

Any:  2021
Durada:  125 min.
País:  França, Canadà i Mali
Director:  Robert Guédiguian
Guió:  Robert Guédiguian
Fotografía:  Pierre Milon
Música:  Olivier Alary
Gènere:  Drama romàntic

Emili Díaz

Vull fer una observació prèvia abans d’entrar en el comentari d’opinió d’aquesta pel·lícula; …..

Vàrem anar a veure-la el passat divendres dia 8 de juliol, al Cinema Catalunya, a l’última sessió en versió original, els únics espectadors vam ser la meva companya i jo, és a dir que vam estar sols a la sala de cinema.

Aquest fet no és nou, crec que poden haver-hi diferents causes que hagin fet coincidir aquesta situació de falta de públic a la sala, però a mi em sembla i em fa pensar que el problema de fons, més enllà de la constatació ja diagnosticada per altres, de la crisi que pateixen les sales de cinema enfront de les plataformes digitals i altres formats audiovisuals que avui tothom té al seu abast a través dels diferents dispositius electrònics. El problema principal de fons com dic, no està resolt, i potser tampoc no hi ha gens d’interès a resoldre-ho, i, per tant, no és cap altre que entendre que el cinema projectat en les sales, ha de ser una proposta i qüestió de servei cultural a la ciutadania i no un producte més de consum “d’usar i tirar”, seguint els dictats de les grans productores o plataformes audiovisuals, que majoritàriament només aposten pel negoci.

És evident que aquest servei cultural, de gestió pública tal com el desitjaríem alguns, i que a la nostra ciutat té el referent com equipament de sala de cine; el Cinema Catalunya, i que a més és l’única sala de cinema en una ciutat de 220.000 habitants, doncs bé com a trist resultat de tot plegat, sembla que està clar la falta d’una voluntat política cultural en matèria audiovisual, a l’hora de seleccionar i programar el tipus de pel·lícules que es volen projectar a la sala i, per tant, que té un responsable que no és altre que l’equip de govern del nostre Ajuntament.

Jo em pregunto; ¿caldria obrir un debat, sobre el que és cultura cinematogràfica?, i el que no ho és?, la resposta és que entenc que potser sí!, ¿els gestors quins objectius tenen i es proposen, més enllà del cine com espectacle?, ¿que es pretén?, “potser només entretenir, distreure al ciutadà, i donar-li un producte només de consum”?, i/o al contrari donar eines amb continguts de fer pensar, tant en l’apartat estètic com a l’ètic i filosòfic, de valors humans universals, que ens facin reflexionar. Segur que de tot això no hi ha només una sola mirada de veure-ho, però crec que val la pena provar-ho!!

Ho dic des del pessimisme de saber que les sales de cinema estan ferides de mort, i que majoritàriament els continguts en general són els que són, tal com ara aquestes sales les tenim i veiem (exemples: multicines, en àrees de parcs temàtics-comercials), a les rodalies de les grans conurbacions urbanes, on només es pretén estimular el consum. I també una altra causa és que la producció cinematogràfica ha sigut engolida per la financerització del model capitalista, que com a sector amb uns costos de producció elevats, mira com a objectiu prioritari els guanys econòmics i el retorn de la inversió en el menor espai de temps possible, fent grans campanyes publicitàries de màrqueting del producte que volen distribuir. Això deixa fora del circuit cinematogràfic a molts autors, que fan un cinema amb històries, relats i arguments més compromesos i arriscats, i que per aquest motiu els hi és molt difícil donar-se a conèixer, i el resultat ja el veiem, en aquests casos es corra el risc que les sales de cinema estiguin buides. I només per acabar aquesta reflexió en resta dir; que el llenguatge i el relat cinematogràfic s’expressa de moltes maneres!!, i una d’elles és reconèixer que l’espectador/ciutadà, pot i deu pensar per si mateix, i, per tant, se li han de donar les eines perquè tingui la seva pròpia opinió, i el cinema compromès és una bona eina per aconseguir aquest fi.

Al meu entendre, és una llàstima que els ciutadans no gaudeixin de l’oportunitat de veure bon cinema!!

Aquest és el cas del film que ara comentaré.

Rodant una escena

Comentari del film

Aquest film està ambientat en el Mali postcolonial dels anys 60. El cineasta francès Robert Guédiguian regressa als cinemes amb el seu últim treball, Mali Twist, una pel·lícula que ens parla de la història de Mali un cop proclamada la seva la independència de França, un temps revolucionari en el qual se cercava instaurar un socialisme panafricà. La pel·lícula ens relata com els joves de la capital Bamako viuen aquells moments, ballant el twist a ritme del rock and roll acabat d’importar d’Occident i somiant en veure possible el canvi polític.

Samba, un jove socialista, durant una de les seves missions en la selva, es troba i s’enamora de Lara, una noia de caràcter viu i despert. Per escapar d’un matrimoni forçós, ella fuig en secret amb ell a la ciutat.

Però l’espòs i el germà de Lara, així com les famílies respectives de Lara, empesos per les tradicions ancestrals, a més de la seva religió, tampoc ho permetran, i, a més, la Revolució no trigarà a proporcionar-hi doloroses desil·lusions mentre els dos enamorats s’entesten a somiar amb un futur compartit entre ells dos.

Guédiguian es llença amb aquesta pel·lícula a mostrar-nos un drama romàntic en un moment ple de canvis en l’àmbit social, però també polític, pretesament i intencionadament a través d’una història d’amor, treu a colació a propòsit de la colonització imposada per França i Europa, perquè intentem entendre quins errors vàrem cometre com a potències colonials, i és que per a combatre en Europa el retorn intel·lectual i moral del feixisme, el cineasta creu que és millor que entenguem la nostra pròpia història, i siguem pedagògics i honestos amb la població. Per poder tractar aquest tema de la forma que a ell li interessava ens porta a aquest període concret de la història, ja que el procés d’independència de Mali es va caracteritzar per la pau i la tranquil·litat, amb la qual el llavors president del país, Modibo Keita, va crear una comunitat humana amb una visió panafricana.

Una pel·lícula que podia haver estat un documental

El director ens explica que:

Mali Twist; fou rodada en el Senegal pels problemes d’inseguretat existent actualment en Mali, i el germen de tot es troba en una exposició de fotografies realitzada els anys 60 i protagonitzada per joves que es diverteixen en les festes dels clubs, sent aquest fotògraf un testimoni d’excepció d’aquests moments de felicitat i canvi. Aquestes fotos són mostrades durant el metratge de la pel·lícula, integrades perfectament amb la història, i el que ben bé podria haver estat un documental va acabar sent un més que excel·lent llargmetratge per pantalla gran.

Una vegada abandonada la idea de realitzar un documental, està clar que havia de trobar a la parella protagonista, els dos protagonistes són un encert a l’hora de resultar naturals i autèntics en els seus respectius papers, però també gràcies a la química que va creixent entre tots dos. El personatge principal, el protagonista, bé podria ser un alter ego del director, ja que en el moment en què s’ambienta la història ell tenia 18 anys i era un jove revolucionari comunista i idealista en França que, a més, ballava twist i rock and roll inclús millor que Samba, el seu protagonista, a qui curiosament va arribar a prestar-li la moto que condueix al llarg de la pel·lícula.

Però més enllà dels intèrprets escollits per Guédiguian, crida l’atenció els no escollits, perquè en aquesta ocasió el cineasta s’ha rodejat d’un grup d’intèrprets diferent del que habitualment l’acompanyant en els seus projectes, com Ariane Ascaride o Jean-Pierre Darroussin. Però tot així, sense aquests actors coneguts per els quals estem acostumats a veure i seguir l’obra del cineasta, aconsegueix que emfatitzem amb el compromís del relat que ens presenta, tant en els seus moments de felicitat com d’emotivitat, que també s’aconsegueix, gràcies a la meravellosa banda sonora d’Olivier Alary, que fa reforçar encara més la precisa direcció de fotografia.

Mali Twist és un exemple de bon cine capaç d’explicar una història que ens faci reflexionar sobre el nostre passat, i potser aprendrem quelcom que ens ajudi pel nostre futur, una pel·lícula encertada i precisa que dona en la diana i en recorda que aquelles fotos en blanc i negre sempre amaguen molt més que el que mostren a simple vista.

Per acabar cal dir que a Guédiguian, cal estimar-lo. Bàsicament perquè creu fermament en el que explica, i a més sap transmetre-ho com pocs. ‘Mali twist’ és pur cine. I ho és per la universalitat de les seves emocions, pel classicisme de la seva història d’amor, pel retrat viu d’aquest Mali postcolonial que s’obre a una improbable revolució socialista.

15/7/2022

Related Articles

Deixa un comentari