Va aixecar la tapa i mirà. Res que valgués la pena. Una mica més enllà, va tornar a fer el mateix: alçar, mirar… i tancar.
El senyor Gorina, de professió comptable, de vocació comptable, i d’ocupació ex-comptable, tenia massa orgull per humiliar-se i anar a mendicar. Ell, que havia estat tot un senyor d’americana i corbata, pantalons amb ratlla ben planxada i camisa d’executiu, no tenia cap intenció de rebaixar-se. Abans preferia posar-se quatre parracs i anar a remenar pels contenidors. Vestit així, ningú no el reconeixia. I si un dia estava de xamba i arreplegava una mica de ferralla… en tenia per a un entrepà.
Ja els he dit que a l’empresa on treballava se’l van treure de sobre tan bon punt es van girar les coses, oi? L’acomiadaren sense contemplacions. Per sort, el pis ja era seu des de feia més de trenta anys, explicava a la concurrència, amb cara de circumstàncies, la senyora Engràcia, veïna del senyor Gorina.
A ell, un pobre home, baixet i escanyolit; vidu de feia molts anys, sense esperit ni fills, tot allò el va acabar d’enfonsar, continuava la dona amb aire saberut.
A les dues rengleres de butaques de pell negra, hi havia, a tot estirar, quatre persones. Asseguda a la del mig, la senyora Engràcia continuava la seva dissertació.
Sí, ja s’ho poden ben creure, el senyor Gorina era un tros de pa: un dia es presentà el seu únic nebot per demanar-li que li avalés el pis que es volia comprar. Es veu que al nebot les coses no li anaven gens bé i el pobre home va haver de fer-se càrrec de la hipoteca, va dir ella baixant la veu. Així va ser com ho va perdre tot. Sort en tenia el nebot de la pensió del seu oncle, que si no…
A la sala número cinc del Tanatori, el nebot del senyor Gorina entrà a mirar el mort que presidia el taüt: Redéu, oncle! Però com t’ho has fotut per morir asfixiat dins d’aquell cony de contenidor? M’has ben cardat! Ara, hauré d’anar-hi jo, a remenar pels contenidors.
1 Comment
Roser
29 gener 2015 - 20:39M’ha encantat.