HISTÒRIA D’UN ENXANETA
I
Hi havia una vegada
un nen molt bellugadís,
que ja estava al segon pis
quan tothom era a l’entrada.
Molt mogut, més que sumís,
i sa mare preocupada,
doncs la roba l’estripaba
i no jugava al parxís.
Si el perdien, el buscaven
tan sols mirant cap amunt
i pels arbres el trobaven
o enfilat sobre d’un punt.
Si de cas, no el detectaven,
fil per randa, un per un.
II
Com la mare no volia
ofegar neures d’infant
va pensar que el portaria
a un lloc, per ell, inquietant.
A un lloc on ell grimparia,
com quasi tots que hi estan,
i així el controlaria
fins que s’anés atipant.
Un bon dia passejant,
sola amb el fill a l’escola,
i el diari fullejant
li vinguè una idea nova:
el duria, tot jugant,
a una gent, amb una colla.
III
Colles per fer l’animal
molt xivarri i molta gresca,
colles de caire social
dirigides a una festa,
i totes són gent com cal:
unes surten a la fresca,
i altres, amb el sol ben alt,
cal veure quina s’empesca.
Mes trobà una Castellera,
que era la més adient,
per conservar la manera
perque pugués anar fent,
seguint la seva falera
d’escalar sobre la gent.
IV
Així arribà a Minyons
que a més de ser prou puntera,
era aquella més propera
i que, a més, fan excursions.
En entrar, iniciacions,
s’ha d’aprendre la manera
de pujar i baixar, planera,
respectant les posicions.
Un castell és una massa
de gent amb un objectiu
que primer treballa a casa
poc a poc, i amb l’ull ben viu,
per després, a una festassa,
poder tenir bon caliu.
Deixa un comentari