La representació de la tercera obra del concurs, Play Strindberg, va oferir unes bones interpretacions.
Diumenge passat, al Premi Ciutat de Terrassa de teatre, es va tornar a veure una altra gran representació. Aquesta vegada de la mà de la Companyia Els Carlins de Manresa, que van interpretar l’obra Play Strindberg, una versió pròpia d’un text de Friederich Dürrenmatt. I quan dic interpretar vull dir precisament això, perquè els tres actors ens van donar tota una lliçó.
L’argument ens trasllada a una petita illa, suposadament del nord d’Europa. Allí, l’Edgar, un vell capità retirat (Joan Torrens) viu amb la seva dona, l’Alícia (Àngels Torrens). Viuen en una torre de defensa militar, a sota de la qual hi ha una antiga presó. Aquest punt de partida ja ens indica alguna cosa: com de tancats i aïllats estan els personatges en aquesta torre. Aïllats física i metafòricament. Perquè degut al caràcter agre, sorrut i dominant del militar no tenen amics, només un coronel amb qui l’Edgar es relaciona de tant en tant. Per postres, el matrimoni està arruïnat i l’Edgar malalt: pateix unes “absències” transitòries que l’aïllen encara més de la realitat.
Així, l’Alícia, una dona oberta que de jove somiava ser actriu, s’ha anat consumint, desgastant i resignant al llarg de 25 anys de matrimoni. Viu reclosa i ofegada sota la voluntat d’un vell militar a qui ja no suporta però que, a la vegada, no és capaç d’abandonar. Una relació tòxica sense fi.
Tot sembla canviar quan el matrimoni rep la visita inesperada del cosí de l’Alícia, en Kurt (Pere Font). Una visita gens benvinguda pel vell militar, òbviament, però que sembla tot un raig de llum i esperança per a l’Alícia. Una visita d’altra banda desconcertant: feia 15 anys que tots tres no es veien. I també perquè de seguida descobrirem que en Kurt i ella van mantenir un afer amorós de joventut. Ja se sap, com més cosins…
Amb aquesta visita, doncs, la trama està servida: Revifaran les brases de l’antic amor? Per què després de 15 anys en Kurt els visita, precisament ara? Què hi ha anat a fer a una illa perduda dels mars del nord? I l’Edgar, com s’ho prendrà? En definitiva, en Kurt serà capaç de capgirar-ho tot o no? I l’Alícia, veurà en ell l’oportunitat de fugir de la torre on viu reclosa?
Sigui com sigui, l’obra ens parla de moltes coses: de les capacitats que tenim per canviar les coses i de les possibilitats reals de canviar-les. Quantes vegades hem deixat escapar oportunitats que ens passaven pel davant? Vam fer bé? Potser sí o potser no. També ens parla de traïcions. Quantes vegades ens semblava que algú era d’una manera i ha resultat ser d’una altra? I també ens parla de masclisme, de relacions turmentades i d’opressions.
El punt fort d’aquesta obra tensa i difícil són les interpretacions. Es necessiten bons actors capaços de mantenir uns personatges recargolats, durs i potents. I sens dubte que ho han aconseguit. Sobretot cal destacar la magistral interpretació d’en Joan Torrens, en el paper del vell militar. Feia temps que no veia una actuació tan completa: el seu posat, la dicció perfecta, els canvis d’humor del personatge, els tocs de cinisme, l’autoritarisme, el domini de les pauses. Ens va regalar moments fantàstics com les “absències” del personatge o com actua després de l’atac de feridura.
Però, sens dubte, si la seva actuació excel·leix és perquè està ben acompanyat a l’escenari. L’Àngels Torrens sap posar-se en la pell de la dona frustrada i desgastada que abans comentava. Una dona, però, que també sap jugar les seves cartes. De la seva interpretació en destaco la foscor que desprèn i com sap transmetre què sent a cada moment. Finalment, trobem el personatge d’en Kurt, l’home de negocis que retorna 15 anys després. En Pere Font sap fer el canvi que el personatge requereix: de l’alegre cosí que retorna, a la insensibilitat de l’home que es treu la màscara quan descobreixen qui és realment.
En definitiva, a la Sala Crespi es va poder veure una bona obra, magistralment interpretada. Potser es va fer un pèl llarga i els foscos entre escena i escena van ser excessius, però sens dubte els tres actors van fer un gran treball.
Diumenge que ve, dia 20, una comèdia: Bojos per la pasta!, de Sébastien Thiery, a càrrec de la Inestable ceretana, de Puigcerdà.
Eloi Falguera
Deixa un comentari