Direcció: Alejandro González Iñárritu
Guió: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo
Director de fotografia: Emmanuel Lubezki
Música: Antonio Sánchez
Nacionalitat: EUA (2014)
Riggan Thomson és un actor de Hollywood encasellat sota l’ombra d’una coneguda saga d’un superheroi dels noranta. Per tal de recuperar la seva moribunda carrera, s’embranca en l’ambiciosa adaptació a Broadway de l’obra De què parlem quan parlem de l’amor? de Raymond Carver. Arran d’aquest fet Riggan comença a qüestionar-se la seva vida personal i professional.
Aquest cinquè llargmetratge d’Alejandro González Iñárritu té nexes comuns amb les seves anteriors pel·lícules (mons foscos, introspectius i d’un drama inexorable), però Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) va un pas més enllà.
Amb l’evident paral·lelisme de Michael Keaton (atrapat com a Batman de forma vitalícia) i el personatge que interpreta, entrem en l’univers de qui, en la recerca d’una segona oportunitat, es troba tête a tête amb els seus errors i les seves pors, i, incapaç de suportar el propi declivi, és víctima i botxí dels seus dimonis (en aquest cas un alter ego volador que sembla orquestrar tots els seus moviments).
A cavall entre la realitat i la ficció, destaca pel seu humor negre i per la manca d’una càrrega dramàtica excessiva, que fa que la interpretació i la sobreactuació dels actors (que realitzen un exercici de cinema dins del teatre) són tan creïbles (com demencials) i en consonància directa amb obres com A Perfect Blue o Black Swan, en què la lluita per la fama i una profunda fragilitat mental destrueixen els personatges.
Rodada en un fals plànol-seqüència, trobem referències a Bergman i Wilder (per citar-ne dues) però en quant a la fotografia (a cura de l’Emmanuel Lubezki) un dels clars referents és Alfred Hitchcock, cosa que en conjunt confereix a la narració una sofisticació que endinsa als budells del teatre.
Broadway és llums, és foscor, és l’aire dens pels somnis trepitjats i les oportunitats perdudes… I és el lloc on el jazz hipnòtic de bateria dut a terme per Antonio Sánchez es converteix, gairebé, en un personatge més.
En resum, una excel·lent sàtira del teatre, de les superproduccions i un digne retorn de Michael Keaton.
Sidhe
Deixa un comentari