La noia que any rere any es pren els dies de festa que pot per veure una mitjana diària de quatre a cinc pel·lícules, “els parroquians habituals” que assisteixen cerimoniosament a les maratons, els acèrrims que entrepà en mà corren d’un cinema a l’altre, embogits, esperant arribar a temps a una de les projeccions… A tots ells, i a molts més, els pots trobar a qualsevol de les cues que s’han format a la 48ª edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Una gent que, amb la seva fidelitat anual, han anat convertint un certamen impulsat per les administracions en un festival que pertany realment al públic.
Un Festival que, en l’edició d’enguany, amb la imatge del cartell oficial —el simbòlic tros de capsa de cartró sanguinolenta de l’impactant final de David Fincher— ha estat un homenatge al thriller policíac Seven, en el 20è aniversari de la seva estrena.
Foto: cedida
Però, posem fil a l’agulla. Aquest any, entre els convidats a destacar hi ha noms de personatges brillants. Per exemple, Oliver Stone (Platoon, JFK, Asesinos natos) que va recollir el Premi Honorífic i va oferir una Master Class. També va explicar com el públic americà i els mitjans de comunicació dels Estats Units ignoren els seus documentals polítics i com no ha estat convidat a presentar públicament el seu nou llibre, i va afegir que els Estats Units s’estan comportant com una potència imperialista des de l’última dècada del segle XIX i que s’han immiscuit fins a noranta vegades en els afers de diversos estats, afavorint dictadures terribles o impulsant guerres absolutament innecessàries. Girant a plànols més artístics, Stone va explicar el que segons ell són les claus per ser un bon cineasta: «visió, imaginació, inspiració», i per acabar, va explicar que «quan algú em diu que alguna cosa no es pot fer, això m’excita».
Un altre convidat a tenir present va ser Sion Sono (els amants del gore japonès segur que recordeu quan va arribar Suicide Club a les nostres pantalles, als inicis del nostre segle, o quan, més endavant, vam poder gaudir de la delirant Love Exposure), que va rebre el Premi Màquina del Temps a la seva trajectòria. Cal aprofitar l’ocasió per presentar les seves tres noves pel·lícules: Love and Peace, comèdia sobre un oficinista que vol ser cantant de pop i de l’aventura viscuda per la seva tortuga en llançar-la pel vàter; Tag, una bogeria de sang i fetge sobre el tracte masclista que pateixen les dones al Japó; i, per acabar-ho d’adobar, l’humor gruixut de The Virgin Psychics, cinta que tracta sobre un loser verge que, de cop i volta. és torna telèpata… però no serà l’unic en tenir poders sobrenaturals, al mateix temps altres joves adquireixen habilitats psíquiques que utilitzen amb fins sexuals, motiu pel qual el protagonista es farà abanderat de la lluita en contra del que anomena terrorisme sexual…
Tampoc podem oblidar la presència de Takashi Miike, habitual cada any, (recordeu el seu Ichi The Killer?) presentant Yakuza Apocalypse: The Great War of the Underworld, en la que ha barrejat yakuzas amb vampirs. Ni la de Terry Jones (ex Monty Python), que va presentar la comèdia lleugera Absolutely Anything, ni la de Charlie Kauffman, a qui recordareu per signar els guions d’Adaptation (El ladrón de orquídeas) i de la recomanable Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Olvídate de mí), que ha presentat amb bones crítiques Anomalisa, feta íntegrament en stop-motion.
Saltant de gènere, trobem una barreja d’humor i remember del terror clàssic dels anys 80, la multipremiada The Final Girls de Todd Strauss-Schulson.
Ja acostumats a la pluja i a córrer d’una cua a una sala, ens trobem amb Youth de Paolo Sorrentino, director que com sempre, produeix divisió d’opinions i que aquesta vegada, encara que tingui figures com Michael Caine, Jane Fonda i Harvey Keitel parlant de la vellesa —i la bellesa— i la decadència existencial, no surt ben parat.
Com a cada edició, hi ha hagut grans vencedors. The Invitation, de la nord-americana Karyn Kurasama (directora de la infumable Jennifer’s Body i de la discutible Æon Flux), un thriller sobre la trobada d’un grup d’amics que feia uns anys que no tenien contacte, amb els secrets i les intrigues que genera la reunió, ha estat premiada com la millor pel·lícula. I per no estendre’m massa en totes les categories, s’ha de destacar la justa mereixedora del Premi del Públic, la divertida i apocalíptica I Am a Hero, de Shinsuke Sato.
Com sempre, infinitat de pel·lícules i documentals que, destinades al circuit més comercial o que han tingut bona sort, arribaran als cinemes un cop estrenades al Festival. No deixeu passar l’oportunitat de veure la divertida Le tout Nouveau Testament, de Jaco van Dormael, la inquietant The Gift, de Joel Edgerton, o Experimenter, de Michael Almereyda, encertat biopic sobre Stanley Milgram, un psicòleg social que va fer experiments sobre l’obediència en els que un dels participants feia unes de preguntes a un altre i, si aquest responia de forma incorrecta, li aplicava descàrregues elèctriques, tal com manava una figura de suposada autoritat.
Per últim, recordar Nicolas Winding Refn, el director de la gran Drive, que també va ser guardonat amb el Premi Màquina del Temps en reconeixement a la seva carrera.
Tom Savini. Foto: cedida
El ritme frenètic del festival, fa que, a vegades, encertar sigui fruït de l’atzar. A l’hora de veure documentals, va ser molt afortunat assistir a la projecció de Smoke and Mirrors: the Story of Tom Savini, de Jason Baker, on es revelen detalls de la vida íntima de Tom Savini, reconegut maquillador d’efectes especials i doble d’escenes d’acció dels anys vuitanta, i del seu periple com a fotògraf al Vietnam, pels circuits del teatre amateur i el cinema splatter, que va arribar al gran públic amb el seu paper com a SexMachine a la sorprenent Abierto hasta el amanecer, de Robert Rodríguez. Amb declaracions de familiars i d’amics (Alice Cooper, Robert Rodríguez, George A. Romero, Greg Nicotero, entre d’altres), el punt àlgid va ser la intervenció del propi Savini que finalitzada la projecció, va respondre les preguntes del públic i va revelar el seu secret per fer córrer sang a la pantalla gran. En el fons, va ser molt entranyable veure tête à tête a SexMachine.
Si seguim amb els documentals, cal dir que ens va produir una absoluta inquietud Dark Star: H. R. Giger’s World, un fidedigne retrat de Hansruedi Giger, responsable absolut dels dissenys d’Alien, de Ridley Scott, que, al obrir les portes del seu estudi i el seu museu, ens descobreix la vida d’un home marcada pel suïcidi de la seva primera dona i les seves excentricitats: té un trenet que creua el seu jardí, unes cares de nadons a un mur i el cos momificat de la seva germana morta quan era ell petit, així, tal qual ho llegiu!
Una edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb una lleugera davallada pel que fa a visites d’estrelles internacionals (no va assistir-hi, per exemple, David Fincher, al qual es va retre homenatge per la ja esmentada Seven) i amb una programació amb pocs riscos en els gèneres que abasta, però que en general tampoc ha defraudat.
Sidhe
Deixa un comentari