A la 1 de la matinada del diumenge 13 de març de 2016 (no la matinada de dilluns, s’entén) es va esdevenir una Sessió Golfa Swing a la Nova Jazz Cava, a càrrec de la Bumpy Roof Band. No tinc la dada de si sessions així s’han esdevingut en anteriors edicions del Festival de Jazz, el cas és que no va ser un concert per a escoltar i paladejar des d’una cadira, sinó una sessió de ball amb la platea de la Nova Jazz Cava buidada de cadires i completament expèdita. I amb música en rigorós directe.
La música? Dixieland i Swing de la vella escola, sense innovacions i a pinyó fixe. No vol dir pas dolent, en absolut. Juli Aymí, clarinetista, i Josep Tutusaus, trombonista, van fer un molt bon paper, a la vegada que Martí Elias dominava l’ambient amb el seu excel·lent treball a la bateria. Més en segon pla, Queralt Camps, contrabaixista, quedava enterrada en mescla malgrat donar sensació de ser eficient i proficient, i potser Kike Angulo, guitarrista, no brillava tot el possible (donant la sensació que ell i la seva magnífica Gibson de semicaixa se solen trobar millor en contextos cool jazz). En tot cas, el propòsit de la sessió marcava les limitacions: quasi exclusivament música “amb ritme” per a servir de claqueta per a ballarins, i una mica plana i indistinta. Ben executada, això sí.
Va acomplir això l’objectiu? Si parlem de l’objectiu immediat d’entretenir a possibles ballarins, indubtablement sí: la Nova Jazz Cava estava plena a vessar, i el que volia el 95% del públic era ballar, cosa que van fer amb estil i entusiasme, celebrant allò que els tocaven dalt de l’escenari.
El problema, si de cas, és quan mirem el context més ampli: a veure, és el prestigiosíssim Festival de Jazz de Terrassa, i en la seva 35ena edició. En qualsevol altre context jo hagués acabat la meva ressenya a “l’escenari”. Però reconec una certa inquietud que em prové de la roda de premsa on es va anunciar el programa d’aquest any i en la qual es va parlar del “baix pressupost” del Festival. No hi haurà mala música, però la 35ena edició té pinta d’acabar passant una mica desapercebuda a l’àmbit de Catalunya (pel pressupost, precisament?). Em puc equivocar, i molt, afirmant això, i jo mateix us animo a fer tots els comentaris que vulgueu aquí a sota si teniu alguna dada que se m’escapi. Ja sé que alguns afeccionats han pogut gaudir d’estrelles com Dave Holland, Gary Bartz i Cécile McLorin, però és que jo, personalment, només que en un any, he passat de sentir en aquesta mateixa sala els grandiosos Nels Cline Singers a assistir a una sessió que hagués estat molt més a lloc a la sala Fred Astaire. I això no és allò a què l’organització del Festival de Jazz ens tenia acostumats, oi?
Deixa un comentari