Canto jo i la muntanya balla

No Comment

Ho reconec, aquest llibre em va entrar pels ulls. La portada amb animals prehistòrics en un llibre que saps que no té massa a veure amb la prehistòria per força crida l’atenció. I també, ho reconec, em vaig deixar arrossegar per les opinions d’amics lectors i crítiques, tot lloances unànimes. Coneixia de nom a Irene Solà (1990) per haver guanyat el Premi Documenta 2017 amb Els dics (L’Altra Editorial) i ara es presenta amb la seva segona obra, guanyadora ni més ni menys que del Premi Llibres Anagrama de Novel·la. O sigui, molt de hype darrere aquesta autora i d’aquesta obra, però per a mi la seva escriptura seguia sent una incògnita.

Canto jo i la muntanya balla és una història coral amb molts tocs de realisme màgic ambientada entre Camprodon i Prats de Molló, zona fronterera de muntanya plena de llegendes, mites ancestrals i primordials, i d’històries tràgiques que són el terreny fèrtil on la prosa poètica d’Irene Solà alça el vol. I vola ben amunt per oferir-nos el que es podria considerar una mena de crònica sentimental d’aquelles contrades precioses i alhora salvatges.

L’estructura del llibre, en forma d’obra coral o conjunt de relats que mica en mica van encaixant, demostra el gran enginy i capacitat narrativa de l’autora. Perquè molts d’aquests capítols podrien funcionar perfectament com a contes o relats curts tancats; cadascun d’ells és prou rodó com per funcionar per sí mateix. També demostra subtilesa en el joc de l’espai i el temps, anant endavant i endarrere de forma constant (cosa prou complicada) sense que la història se’n ressenti (com passa tantes altres vegades).

Es fa difícil explicar de què va aquesta novel·la perquè no té pas un argument concret, així que em guardaré prou d’intentar-ho. Però en aquests continus salts en el temps les històries en parlen de la caça de bruixes, de la Guerra Civil i la ruta de l’exili, d’accidents de caça, de tradicions ancestrals i de relacions familiars turbulentes, però també quotidianes, per posar-ne només alguns exemples. El que destaca d’aquest llibre, i que m’ha encantat, és la varietat i originalitat dels punts de vista en què estan narrats els diferents capítols, les diferents històries. Perquè qui ens parla són persones, habitants d’aquelles contrades, però també animals i d’altres elements naturals. A tot hora, i això potser sigui fil conductor de la novel·la, ens ressonen ecos naturals, d’alta muntanya, olor d’herba molla i brisa lleugera. L’escriptura d’Irene Solà és tel·lúrica, ve de les entranyes, seves i de la terra, com ens demostra en el capítol «L’aürt», un dels que més m’han flipat, en «Les trompetes» o en «El nom de les dones». Hi destaca també la visió femenina sobre la vida, la mort, el naixement, la medicina, l’amor o la sororitat. Les veus de mares, filles, àvies, bruixes, llevadores o germanes ens guien a través de gran part dels capítols rics en matisos i amb un llenguatge poètic que costa d’oblidar i de deixar de llegir.

La veritat és que no el podria comparar amb cap altre llibre que hagi llegit darrerament o en els darrers anys. Canto jo i la muntanya balla és una obra original, que es frueix a cada pàgina, una d’aquelles obres que no vols que acabin. No en vull dir massa més, simplement que la llegiu, us enamorarà, i com deia un altre bon lector, us farà estimar aquest tros de terra, encara que no el conegueu molt.

Jordi Sellarès

Fitxa bibliogràfica
Canto jo i la muntanya balla
Irene Solà

Anagrama, Barcelona, 2019
189 pàgines

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre