L’estiu, especialment, el mes d’agost, té el do de regalar-nos allò que tant anhelem: la vida a càmera lenta. Els dies i les hores s’estiren, i s’esfilagarsen les tardes i els capvespres. És un temps que convida a l’abstracció. A la quietud. A cercar una altra forma d’habitar la vida. Una que sigui diferent d’aquella de la qual ens nodrim durant la resta de l’any. Aquella que, amb les presses per engolir les hores i fer-les el màxim de profitoses, ens obliga a oblidar el més important: viure-la. Simplement, ens l’empassem a mossegades ràpides, un fast food que sovint pot resultar indigest.
I és també durant aquest temps de les hores manses quan més i millor ens podem dedicar a un dels exercicis del qual tenim el privilegi de gaudir la humanitat, la lectura. Llegir! L’emoció per recuperar aquell llistat amb tot de títols que hem anat incorporant al llarg de l’any, i deixar-nos endur per la màgia de la literatura. El magnetisme de les paraules. La música de les lletres. Passar pàgines i pàgines, i emborratxar-nos amb l’olor del paper d’impremta. I anar tatxant de la llista títols i, sense adonar-nos, tornar a caure en el parany i afegir-ne més i més. I un llibre ens porta a un altre i a un altre, i a un altre…
Aquest estiu, aquest temps “mort” al calendari dels dies útils i productius que ens marca el sistema, han passat per les meves mans i els meus ulls un munt de llibres dels quals tindria feina per decidir quin ha estat el que més m’ha omplert i m’ha fet fruir. Tot just ahir, vaig tornar a passar per la biblioteca del meu barri a recollir el darrer que havia demanat en préstec (i aquí obro un parèntesi per elogiar la gran tasca cultural que fan les biblioteques públiques), com deia, el que tinc ara mateix al meu davant porta per títol El dolor, de Marguerite Duras. Poètic i sec alhora. Dur. Dolorós. Pur i contundent. Un text de joventut escrit quan formava part de la Resistència i del partit que més tard l’expulsaria, el Partit Comunista francès. Dies de desolació, de deliri i d’espera pel retorn del marit deportat al camp de concentració de Dachau.
La força del llibre rau en ser un relat de joventut, recuperat més tard, escrit i viscut en primera persona, res de ficció. Un cop de realitat que esclata en mil bocins per la força de la realitat. L’anterior lectura em va permetre descobrir l’escriptor Theodor Kallifatides, d’origen grec i exiliat a Suècia des dels vint-i-set anys, Madres e hijos. A la novel·la autobiogràfica ens explica els darrers sis dies que va passar amb la seva mare a Atenes, amb motiu d’una visita quan ell tenia seixanta-vuit anys i la seva mare noranta-dos. Tendresa en superlatiu. Nostàlgia pels dies llunyans, present i passat intercalant-se per mostrar-nos la fragilitat i el poder dels records, sota el prisma d’una veritat universal enfocada en l’amor a la mare, a totes les mares.
Abans d’aquest, m’havia submergit en Sonka de l’autor polonès Ignacy Karpowicz el qual em va fer viatjar fins a un racó perdut d’Europa, entre Bielorússia i Polònia, en plena Segona Guerra Mundial. Una història de desenganys, humiliacions i amors prohibits explicats per la vella Sonka a un jove dramaturg que no desaprofitarà l’ocasió per traslladar el relat al teatre.
Amb la ploma del francès d’origen marroquí Mahi Binebine, Los Caballos de Dios, vaig viure la bogeria del pitjor atemptat terrorista succeït a Casablanca, l’any 2007, perpetrat per una colla de nois, gairebé adolescents, adduïts pel fonamentalisme. Carn de canó, bèsties humanes que habiten en un dels barris més pobres i indignes del país. Escòria que la societat vomita i que llença als braços del dogmatisme religiós perquè no és capaç d’oferir-los res més que misèria i mort.
Però, també he tingut temps per delectar-me amb dones escriptores de més recent actualitat, com l’autora de L’instant abans de l’impacte, Gloria de Castro. Un dietari de 365 dies, a través del qual anem veient com la protagonista (una mena d’alter ego de l’autora) víctima d’un m’obing laboral, pel fet d’acollir-se als seus drets de mare, es veu defenestrada, boicotejada i marginada professionalment. Curiosament, l’empresa és una sucursal de France Telecom, actualment Orange. Empresa francesa que va tenir “l’honor” de ser la precursora d’un dels episodis laborals i socials més vergonyosos del nostre temps: l’onada de suïcidis que es va produir entre 2007 i 2010 com a resultat d’una política laboral d’extrema injustícia, l’assetjament moral per fer viable el Pla de reestructuració de 22.000 llocs de treball i aconseguir adaptar-se a la liberalització del sector. I canviant radicalment de tema, me’n vaig a Les musses de Jordi Cussà, un autor català digne de ser entre els millors del nostre país. Amb un exercici d’imaginació suprema, Cussà t’agafa de la mà i t’endinsa per les vides dels genis més creatius de la història de les arts. Però, què s’amaga rere aquestes ments privilegiades? Va ser la ingesta d’un beuratge el que va provocar aquests llampecs d’inspiració? Llull, Dante, Da Vinci, Cervantes, Mozart, Gaudí…, però també Susanna Shakespeare, Clara Shumann, Patti Smith… Llàstima que Cussà ens va deixar ara fa un any.
Bé, aquí ho deixo, malgrat que podria seguir… Ah! M’oblidava de l’extraordinària Elisabeth Strout i la seva deliciosa Llum de febrer. No podia tancar aquesta ressenya sense elogiar la capacitat de l’escriptora per fer-nos estimar i entendrir-nos amb un personatge tan esquerp com és el de l’Olive Kitteridge. Com diu la contraportada de la novel·la: ella és eixuta, rondinaire i franca i, malgrat tot, ens captiva. S’ha endolcit, l’Olive, amb el pas dels anys? Ho deixo sense resposta per tal que ho pugueu esbrinar vosaltres si us animeu a llegir-la.
I ara sí, acabo, que tampoc es tracta de provocar un enfarfegament de lectures. Aquí queden apuntades per si us ve de gust i en teniu ocasió. Totes són estretes de les biblioteques públiques, concretament de Figueres, ciutat molt propera per a mi, tant geogràficament com sentimental, i de Terrassa, el meu espai vital. A les bibliotecàries d’ambdues poblacions, els agraeixo la seva tasca, la seva eficàcia i, sobretot, la seva eficiència i bona disposició per trobar aquells títols que a vegades resulten difícils d’aconseguir. Malgrat l’estiu, malgrat la calor, malgrat els torns de vacances, que no sempre permeten la tan desitjada conciliació familiar, elles i ells, funcionaris públics, sempre són allà. Cobrint el lloc de guàrdia. Com sentinelles de la cultura. Ah! I amb un somriure. A totes elles, gràcies!
Dolors Frigola Comas
Agost 2022
Deixa un comentari