De la fi del periodisme ja fa dies que es parla, sobretot pel que fa a les publicacions en paper. Si fos el cas, haurien de tancar uns quants establiments dedicats a la seva venda i distribució de les mateixes. Hem fet una primera conversa al respecte. Al banda el fet de corroborar en bona mida la hipòtesi citada, em pogut assabentar-nos d’altres aspectes interessants.
Com de costum, hem passat a recollir el diari. Somrient, com sempre també, el dependent saluda i comenta el temps; en donar-nos el canvi, encara un “què, tot bé?!” o, potser, aquell avís de cada mes: “ha arribat la seva revista”.
Costa pensar que els quioscos acabaran en els museus. Diuen… Sí, hom sap que, a la fi, tot acabarà o podria acabar en algun museu o, més aviat, a les deixalleries de la història. La qüestió, tanmateix, sembla ser només si això succeirà tan aviat o no com alguns proposen. Potser, fins i tot, aquest pensament no sigui més que una nostàlgia avançada d’un adéu pressentit i encara no racionalitzat.
Segurament, de totes formes, seria més apropiat demanar no pel futur dels quioscos sinó pel dels productes que allà s’ofereixen: les publicacions periòdiques impreses, revistes i diaris bàsicament, amb tota la quincalla que els guarneix o adorna, des de fulards fins a paelles, passant per ganivets, xandalls, ulleres… Paper sobre el qual s’ha escrit i imprès ja tant de paper anunciant la seva desaparició.
Per intentar entendre de forma més concreta, hem fet una primera aproximació a la realitat material i immediata, hem parlat amb un quiosquer prou conegut a la ciutat, al centre al menys, amb més de trenta-cinc anys d’experiència en el sector. En Joan Garcia assegura que feina, de moment, no falta. Ara, afirma que s’estan vivint canvis que ho posen tot en dubte. Això, en tot cas, no és exclusiva de la distribució de publicacions impreses.
D’entrada, s’haurien de diferenciar dos processos. Primer, un de més llarg abast, tot i que avança molt ràpid, el dels canvis produïts per la implantació i desenvolupament imparable i exponencial de les noves tecnologies de la informació i la comunicació.
El segon, més curt en el temps, aquell que des dels poders reals anomenen “la crisi”; el resultat –i excusa per aprofundir- de canvis importants en l’economia i el món del treball i la conseqüent destrucció del pacte social i polític dit Estat del Benestar.
Quan el Joan començava a treballar amb el seu germà Víctor, final dels anys 70, combinant amb els estudis, el negoci “anava molt bé”. La decisió d’obrir un quiosc al local on abans hi havia funcionat un magatzem de paper pintat va ser del pare, tot considerant experiències reeixides, com la propera de la papereria i quiosc Atenea al carrer Gavatxons.
Tan bé que s’animaren a obrir en altres punts de la ciutat, com ara la Rambla i la carretera de Matadepera. Aquests quioscos continuen oberts. Un altre a l’avinguda Jacquard, tot i que, traspassat ja fa alguns anys. I un altre més, al carrer Fontvella, obert quan encara hi passaven cotxes, que amb la desaparició del trànsit va quedar fora de joc i el van haver de tancar.
I així, anar fent fins que comencen a no sortir els números. De l’efecte dels canvis assenyalats, en Joan coneix bàsicament els resultats concrets en el seu treball. Sense atrevir-se a parlar d’economia, sociologia o noves tecnologies sap bé que “les coses han canviat moltíssim” i que no ha sigut per millorar. “Tornem als orígens”, declara, “a treballar tots els dies de l’any, sense excepció”. El petit grup de gent que hi treballa arriba just a cobrir les necessitats.
La veritat és que les vendes han caigut bastant, “es nota molt que la gent gasta menys”. Aquí, la (mal)dita crisi segur que té molt a veure, al menys com a efecte immediat. Aquesta és una dada certa, garanteix en Joan. Altre element que intervé, però que és més difícil de comptabilitzar amb quina força, és el de les ofertes de publicacions digitals gratuïtes.
També afecta notablement la venda, afirma en Joan, la distribució gratuïta de diaris que porten imprès un preu a la portada i, al menys en teoria, s’haurien de pagar. És el cas, per exemple, de La Vanguardia o El Periódico, publicacions totes dues que molt sovint es regalen de bon matí en alguns dels trens que fa el trajecte Terrassa-Barcelona.
Fins aquí, la part més dura, per dir-ho d’alguna forma. El cantó positiu és que “aquest món enganxa, per treballar amb les publicacions i per la relació amb la clientela”. Producte i clientela són dos aspectes que ens interessaven, precisament. Les publicacions campiones, les més venudes són, amb distàncies, les conegudes popularment com a “premsa rosa” o del cor.
Això assenyala directament a les dones com a clientela més important d’aquest comerç o distribució. Liderat reforçat pel que són també les principals consumidores de les molt venudes revistes de cuina, decoració i tota mena de cures físiques. Encara en el món de les revistes, destaca en Joan la venda de les dedicades a la Història. I ben pel darrere, les de motor. La resta es venen molt poc. No és estrany haver de tornar els en general pocs exemplars rebuts. L’excepció en aquest sector és la revista Interview, que passa el temps però es manté.
Pel que fa als diaris, el producte més emblemàtic del quiosc, tot i que sabem que no el més venut i que és un dels més afectats per la crisi i els canvis d’habits de lectura, sí que és un dels que més feina continua donant, per les raons òbvies de periodicitat i volum.
D’acord amb el rànquing particular el Joan, el diari més venut al centre de la ciutat és La Vanguardia, seguit per El Periódico. Després, un resistent com el Diari de Terrassa. I ja en un altre nivell, El País, el PuntAvui i l’Ara. A més distància, alguns del diaris de la premsa de Madrid: El Mundo, ABC, La Razón…
Comenta aquest experimentat venedors de publicacions impreses que el sorprèn i no aconsegueix explicar-se el fet que tot i la crisi i canvi d’hàbits dels que es parla, als bars la lectura de diaris sembla mantenir un nivell molt alt. No es refereix a cap enquesta seriosa, només a l’experiència pròpia contrastada amb clients o lectors coneguts. Aquests són, de fet, uns dels clients més exigents i segurs del quiosc.
Dos qüestions més que criden l’atenció. Primer, la poca gent jove entre els consumidors d’aquests productes. En Joan calcula que la majoria de la seva clientela marca ja els 40 anys i cap amunt. Aquí, però, no s’atreveix a dir si hi veu canvi o no en relació al passat. Confessa, de fet, no recordar haver vist mai massa joves pel local. Clar que, tot i tenir explicacions plausibles una dada com aquesta, potser també influeix el fet que els seus ulls també van canviant de perspectiva.
Finalment, pel que veu i escolta, diu que no s’atreveix a fer cap valoració sobre el color que poguessin tenir les opinions de la clientela habitual. La gent no parla massa en la majoria dels casos, garanteix, “menys quan guanya el Barça o en alguns moments d’aquest procés sobiranista, que la gent sí que arriba amb ganes de dir i comentar”.
Disposat a mantenir-se al peu del quiosc tot el temps que sigui necessari encara i tot confessant que és una feina que realitza de bon grat i agraït, conclou que la tendència que ell veu és ser aquesta una feina que perd espai.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari