El 75 aniversari de la mort de Sigmund Freud la darrera setmana va passar sense pena ni glòria pel que fa a la memòria del fundador de la psicoanàlisi. Tot i que morí el 23 de setembre de 1939 a Londres, el registre d’aquesta efemèride es va limitar a un sol ‘twitt’ des de la seva antiga casa de Hampstead, avui Museu Freud, sense que hi hagués actes especials, congressos o articles d’aniversari o programes de televisió. Serà que això és reflex d’un oblit més general?
No ho creu així en John Dugdale, crític literari i periodista del diari anglès The Guardian, qui, en un recent article en aquest mateix diari (traduït i publicat a la revista Sin Permiso), cita uns versos del poeta W.H. Auden en un poema dedicat: “In memory of Sigmund Freud”- on el retrata com a figura heroica, quasi divina, que descendeix a l’inconscient com Dante a l‘infern i amenaça “el monòlit de l’Estat”- afirmant que Freud “no era ja una persona/sinó un clima d’opinió”.
L’omnipresència dels conceptes i termes freudians (tot i que domesticats i desposseïts del poder subversiu que tenien per Auden) mostra, afirma en Dugdale, que el clima continua penetrant el discurs quotidià: l’ego, la libido, el complex d’Èdip, repressió, instint de mort i d’altres han entrat a formar part dels comentaris quotidians sobre les més diverses qüestions: el referèndum escocès o el cansament d’artistes famoses.
En general, però, matisa en Dugdale, la psicologia “popular” utilitza aquest vocabulari sense tenir consciència dels seus orígens o marcs teòrics; al temps que literatura i cinema han fet ús de la psicoanàlisi des dels anys 20 d’una manera que ja no podia ser més obertament freudiana, ja que la majoria dels psiquiatres protagonistes de novel•les i pel•lícules són clarament substituts (de vegades disfressats) del propi Freud.
Així, assenyala el crític anglès, encara que barrejats i/o deformats els personatges apareixen de forma notable a la ficció de l’italià Italo Svevo, de l’anglesa Virgínia Woolf, la francesa Simone De Beauvoir, del nordamericà Salinger, de Nabokov, Sylvia Plath, Lessing, Iis Murdoch o Philip Roth; com també a les pel•lícules i sèries de Hitchcock i tants d’altres, fins als anys 90.
Ara, sembla que aquesta figura de perfil tan notable ha quedat relegada a les sales de consulta i el món acadèmic. A la novel•la de Nathan File guanyadora del Premi Costa, el passat mes de gener, l’heroi esquizofrènic visita un psiquiatra, però això ja només al final del relat i d’una forma molt normal. Sembla, afirma en Dugdale, quasi un adéu a l’heroi creat per la ficció sobre Freud durant quasi cent anys. De qualsevol manera, una presència constant i encara crítica i revulsiva que no es deixa domesticar.
Deixa un comentari