[Escrits (im)prescindibles] FOGUERES

No Comment

 

Una porta per ventilar i compartir el pensament… Arts, solidaritat, dubtes, certeses…

cropped-img_2867-fris



Fa quasi 50 anys, jo vivia en un carrer sense asfaltar, en el que la pluja excavava rierols de fang, que desbancaven per sota la vorera i la deixaven flotant en l’aire; rierols que es convertien en profundes cicatrius quan el sol ressecava la terra grogosa.

No devia tenir jo més de 6 o 7 anys quan les màquines grogues, gegantines, van cobrir la nostra riera particular de quitrà negre, fumejant i pudent. Però la urbanització del barri es feia  a pedaços, i aquí i allà hi havia ferides obertes de terra, fangosa o polsegosa segons l’època de l’any, i marges d’herbots ressecs on hi hagués hagut d’haver vorades de granit.

Els patis i galeries de les cases del meu carrer es tocaven amb els patis i galeries de les cases del carrer del darrera. Però dir-ne carrer era un eufemisme, perquè davant d’aquelles cases s’estenia un gran camp sense desbastar de la mida de quatre illes de l’Eixample. Ni voreres ni pedres de límit per marcar els futurs carrers; només hi ha havia un camí ondulant que et portava a l’escola pública del barri i als carrers asfaltats de les fàbriques que marcaven la frontera amb el centre de la ciutat; un camí i la carcassa abandonada d’un vell cotxe que igual podia ser castell que tanc o diligència.

Entre el camí i els portals dels veïns, apilàvem fustes velles durant una setmana: la cadira coixa; la calaixera rosegada pel corc; caixes de fruita, d’una fullola tan fina que era fàcil esqueixar-la amb un cop involuntari; cistells que havien perdut el fons o les nanses; marcs atrotinats… La canalla portàvem a la pila les andròmines de casa i ajudàvem a carretejar les dels veïns més grans. Sempre hi havia algun adult que es feia càrrec d’apilar els trastos amb una certa gràcia, el mateix, segurament, que s’encarregava d’encendre la pira arribat el moment.

M’agradava ballar i córrer al voltant del foc. Des de la galeria de casa veia el reflex de les flames acabades de néixer i cridava a ma mare que s’afanyés, que ens afanyéssim, abans no s’hagués consumit tot. Sortia de casa amb un tros de coca a la mà i, arribats davant la gran foguera, veia els grans passar-se el porró, i uns quants ganàpies llençar piules i algun tro escadusser. Els petards em feien por, i la meva germana, sempre més coratjosa que no pas jo, era encara massa petita per a reivindicar un rol en la nit màgica del solstici d’estiu. Però no n’hi havia gaires, llavors, de petards. Per a nosaltres, per a molta gent del barri, resultaven un luxe massa onerós.

Moltes nits de Sant Joan recordo aquella foguera gegantina i el sentiment de purificació, de neteja, de renaixement, que el foc et transmetia mentre reduïa a brases allò més vell, allò inservible. Ara em costaria trobar una foguera prop de casa, però també em seria difícil trobar andròmines de fusta per a fer-la cremar. Potser per això, perquè no hi ha gaire fogueres, hi ha aquest desfici de petards, que dura des de fa hores. En el nostre món d’ordre, on ens protegim de la incertesa amb protocols i metodologies, necessitem, de tant en tant, cremar-ho tot. Senys i rauxa, diuen.

Temps de solstici, temps de neteja i de canvis. Miro fascinada les brases que titil·len en la imatge del meu record i espero pacient a veure caure l’estructura incandescent ja convertida en cendra. Penso en tot el que crema al meu voltant i m’adono que hi ha més coses que potser hauran d’anar a la foguera. Tanco els ulls i imagino que allargo la mà i trobo la teva, i que junts donem un gran, gran salt, per sobre de les flames.

Adela Farre

im-prescindible.net

In : Cultura

Related Articles

Deixa un comentari