Les manifestacions artístiques i literàries d’una època reflecteixen —i a vegades fins i tot els anuncien abans de que s’imposin— els valors que més caracteritzen una època, els més apreciables, però també el més rebutjables. La missió més important d’un historiador de l’art és doncs estudiar el paral·lelisme existent entre los formes polítiques i econòmiques, així com les condicions materials d’existència i les necessitats vitals i espirituals, que imperen en una societat en un determinat moment de la història i les creacions artístiques que es produeixen en el seu context, però també com aquestes creacions són rebudes per la gent de mirada atenta i com fan desenvolupar la consciència humana cap a nous estadis intel·lectuals i afectius.
Fer evidents alguns d’aquests paral·lelismes és l’objectiu del cicle de conferències «L’art com a mirall de la societat» que oferirà Ana Fernández, doctora en Història de l’Art, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals durant els propers mesos d’octubre i novembre.
- Dimecres 10 d’octubre de 2018, «De culs i de natges: del puritanisme a l’exaltació mística en l’art».
- Dimecres 24 d’octubre de 2018, «La invisibilitat femenina: d’objecte a subjecte».
- Dimecres 14 de novembre de 2018, «Violència de gènere i art: de Prosèrpina a La Bella y la Bèstia».
- Dimecres 28 de novembre de 2018, «Entre dos segles: Hermen Anglada i Camarasa».
«De culs i de natges: del puritanisme a l’exaltació mística en l’art» tractarà sobre com l’art occidental, enmig de la contradicció que suposa l’acceptació de la representació d’imatges i els sovintejats períodes de fonamentalisme moral, ha sabut torejar la disjuntiva que significa presentar l’anatomia humana, tant com a objecte d’exaltació mística, com a plasmació del desig i de la passió, de tal manera que, com a resultat artístic, gaudim d’un ric mostrari on l’anatomia relacionada amb els imaginaris eròtics masculí i femení esclata amb un vigor esplèndid.
A «La invisibilitat femenina: d’objecte a subjecte» es partirà del pressupost de com l’activitat creativa les dones catalanes, entre la fi del segle XIX i principis del segle XX, va ser una de les mostres més evidents de la lluita que van haver de mantenir per aconseguir ser reconegudes dins l’àmbit artístic professional. Un àmbit controlat pels homes i on tenia lloc una de les paradoxes més iròniques: la dona, continu objecte representatiu en l’art, tenia molt difícil el reconeixement públic de les seves creacions.
«Violència de gènere i art: de Prosèrpina a La Bella y la Bèstia» partirà del moment en que Bernini, entre els anys 1621 i 1623, va realitzar les seves obres «El rapte de Prosèrpina» i «Apol·lo i Dafne», dues de les millors manifestacions sobre el desig i el rebuig, per demostrar que des de han estat poques les aportacions originals sobre la violència de gènere dins l’art. Quasi tot l’imaginari col·lectiu plàstic modern no ha fet altra cosa que repetir la formula i oferir variants poc imaginatives sobre aquest concepte i com, malauradament, l’evolució de les conductes humanes respecte les relacions entre home i dona tampoc han avançat en aquest sentit, un fet que les estadístiques corroboren, tot denunciant la vigència d’aquesta nafra social que continua estant present en nombroses i diverses manifestacions plàstiques.
Per últim «Entre dos segles: Hermen Anglada i Camarasa» presentarà a partir de l’obra d’aquest important artista plàstic català com, dins d’una tessitura semblant a la que actualment ens està pertocant viure, el traspàs del segle XIX al XX va implicar una radical transformació de la societat. Per a la professora Ana Fernández l’art d’Hermen Anglada i Camarasa és un dels exemples paradigmàtics de com la plàstica sempre ha sabut reflectir els canvis socioculturals.
Deixa un comentari