Memòria del 50 aniversari de la “Manifestació de les pedres”, 27 d’octubre, Parc dels Catalans

1 Comment

Divendres, 27 d’octubre, es commemora el 50è aniversari de la famosa “Manifestació de les Pedres” a Terrassa. Aquesta manifestació va ser convocada per CCOO en el marc d’una jornada de protesta a tot l’Estat espanyol contra l’atur, els expedients de crisi i per la llibertat dels militants obrers empresonats. En la pancarta és podia llegir “Sindicats lliures, Llibertat i Fora el salari de 96 pesetas”. La càrrega policial va deixar moltes persones ferides i la detenció de desenes de manifestants.

Per tal de posar en valor la història i el compromís de la gent de CCOO amb els drets laborals, socials i nacionals, amb la llibertat i la democràcia, l’Espai de la memòria i dels valors democràtics de Terrassa organitza un acte per recordar un dels fets més significatius el moviment antifranquista a Terrassa.

Serà, doncs, divendres, a les 18.00 hores, al mateix lloc on va tenir lloc la manifestació: al Parc dels Catalans. Hi intervindran Domènec Martínez , sociòleg i membre de l’Espai de la Memòria i dels Valors Democràtics de Terrassa, Vicenta Gallardo i Joan Rofes, participants a la manifestació, Enrique Rodríguez, secretari general de CCOO del Vallès Occidental-Catalunya Central, i Jordi Ballart, alcalde de Terrassa.

A continuació, el recull de l’Enric Cama explicant aquesta manifestació:

Història de Terrassa: La manifestació de les pedres (27 d’octubre de 1967)

La història de Terrassa ha estat vinculada durant molts anys a fàbriques, xemeneies i fum. Fàbriques majoritàriament del ram del tèxtil, amb els seus propietaris com a classe dominant a la ciutat i amb la majoria de la seva població treballant assalariada als telers. La ciutat anava creixent i les fàbriques necessitaven cada cop més treballadors i treballadores que asseguressin l’expansió industrial. Això es va fer més evident encara quan després de la guerra civil Terrassa va conèixer un notable creixement de la demanda dels seus productes. Aquest creixement va fer necessària mà d’obra que omplis les naus industrials de obrers amb sous baixos, amb tres torns de treball al dia.

Per altra banda, la situació social, i també política, d’Andalusia, Extremadura i d’altres indrets de l’Estat, va provocar, després de la guerra i especialment els anys 50 i 60 del segle passat, un gran moviment migratori amb l’objectiu de millorar les seves precàries condicions de vida. La necessitat de mà d’obra i el moviment migratori van trobar a Catalunya la síntesi, la conseqüència de la qual va produir un gran canvi en la fisonomia del país. Alguns barris de Barcelona i de poblacions del seu voltant, van veure com es transformava radicalment la composició de la seva població, amb el que representava de canvi social i cultural. Terrassa no va ser una excepció. La ciutat va multiplicar per dos els seus habitants entre 1950 i 1970. El 1962, el 63% de la seva població ja era immigrant.(*)

Aquesta característica fabril i la concentració de població obrera farà inevitable la confrontació social i el conflicte derivat. En aquest sentit, Terrassa té en la seva història un gran reguitzell de lluites obreres i de moviments reivindicatius. Aquestes lluites i reivindicacions del moviment obrer van anar acompanyades, amb més o menys força, de mobilitzacions de veïns que reclamaven millores en els seus barris, que mancaven dels serveis més elementals. Moviment obrer i moviment veïnal van anar, doncs, molt units i les seves lluites van constituir una de les senyals d’identitat de la nostra ciutat.

L’altra vessant important que caracteritzarà la història de Terrassa, especialment durant els anys de la dictadura del general Franco, al segle passat, serà l’activitat política d’oposició a la dictadura. Les reivindicacions de la ciutadania per millorar les seves condicions de vida i treball tenien molts cops un fons polític que identificava les deficients condicions de vida amb polítiques pròpies de governs que afavorien l’explotació d’una població assalariada. El govern impedia qualsevol reivindicació obrera i veïnal mitjançant una repressió exercida per unes forces «d’ordre públic» la missió de les quals era bàsicament evitar el desenvolupament d’organitzacions contraries al règim sorgit de la victòria a la guerra civil.

Aquesta característica de la ciutat portarà, lògicament, a la proliferació d’activitats reivindicatives, en especial en el moviment obrer i en el moviment veïnal..Vagues històriques per la seva durada i la seva duresa. Vagues que van des de les de principi de segle (1902 i 1911), fins a la de l’AEG (1970) que encara està viva en la memòria de molts ciutadans. Aquesta gran activitat reivindicativa s´expressava també per mitjà de manifestacions al carrer que van arribar a formar part del paisatge urbà, com l’anomenada «manifestació de les pedres» del 27 d’octubre de 1967.

La manifestació

El 27 d’octubre de 1967, ara fa cinquanta anys, es va realitzar una manifestació que ha quedat enregistrada de manera especial en la història de la nostra ciutat. La manifestació la van convocar les Comissions Obreres en el marc d’una jornada de protesta a tot Espanya contra l’atur, els expedients de crisi i per la llibertat dels militants obrers empresonats. La capacitat de convocatòria d’aquella jornada de lluita va expressar el gran impuls organitzatiu de les Comissions Obreres i, com hem dit, fou un dels esdeveniments més significatius del moviment antifranquista terrassenc.

La jornada de protesta va acabar amb manifestacions arreu del país, que van transcorre en general pacíficament, excepte a Madrid i especialment, a Terrassa. A la nostra ciutat la policia havia detectat feia dies una intensa acció de propaganda de les Comissions Obreres convocant a la protesta. El mateix alcalde Onandia havia insistit al Governador civil del seu temor que es produïssin greus alteracions d’ordre públic contra el régim donat que, segons la seva pròpia expressió, «Terrassa es una ciudad tan castigada por las fuerzas subversivas».

La participació en la manifestació va ser discutida a molts indrets de la ciutat, especialment a les parròquies obreres. Els capellans compromesos socialment es van reunir a les dependències parroquials del barri d’Ègara i van acordar assistir-hi de manera visible, fins i tot es va acordar que tres d’ells es col·loquessin al front de la manifestació.

A l’hora convinguda, a les set de la tarda, prop de cinc-centes persones es van concentrar al final de la Rambla darrera una pancarta que reivindicava «Sindicats lliures», «Llibertat» i «Fora el salari de 96 pessetes». Van començar a pujar Rambla amunt i quan havien recorregut uns 100 metres la policia va intervenir carregant violentament contra els manifestants i provocant la dispersió del grup. Alguns van córrer pels carrers adjacents a la Rambla, però d’altres van ser acorralats al pas a nivell de la carretera de Montcada i davant els cops de porra dels policies alguns manifestants es van defensar llançant rocs de la via del tren. La policia aleshores va utilitzar armes de foc i va ferir de bala un manifestant al qual un company seu va traslladar a un dispensari que hi havia prop de la clínica del Remei.

Va començar una vertadera batalla campal on la policia va haver de retirar-se momentàniament amb uns quants ferits a les seves files degut a les pedres. Passat un breu temps, una nova carga policial va intentar dissoldre al grup que s’havia parapetat al costat dels murs de les vies del tren. En aquesta càrrega la policia va tornar a utilitzar armes de foc ferint dos manifestants més.

L’emissora de la policia, sintonitzada pels organitzadors de la manifestació, reflectia amb claredat la situació. Deia la policia: « (Comandament) Adelante Terrassa. (Terrassa) No podemos resistir, nos llueven piedras hasta del cielo, no podemos resistir.. (Comandament) Mantengan la serenidad, es una orden».(**)

Un cop de nou organitzats, es va produir una altra càrrega policial que intentava dissoldre el nombrós grup que s’havia agrupat al costat dels murs de les vies del tren. La policia va tornar a utilitzar armes de foc i es van produir nou ferits pels dos cantons, uns de bala i altres de pedres. La situació va esdevenir tant crítica que van arribar fins i tot destacaments de policies de poblacions veïnes i reforços de la Guardia Civil per poder, finalment, controlar la Rambla i els carrers dels voltants. Una cosa mai vista a la ciutat i que va sorprendre les forces policials.

La manifestació va acabar amb diversos ferits i amb la detenció de desenes de manifestants, especialment militants de Comissions Obreres i del PSUC. També les comunitats cristianes de base foren objecte de repressió.Terrassa va viure aquella nit i en dies posteriors una forta persecució policial contra els sectors democràtics, i fins tot l’Ajuntament va publicar una nota informativa on es comunicava que la ciutat quedava sota vigilància i que s’actuaria amb «el màximo rigor en la represión» contra qualsevol tipus de desordre públic.

La jornada tingué un fort ressò mediàtic i va incrementar la preocupació de les autoritats de la ciutat per l’enfortiment del moviment obrer, fonamentalment de les Comissions Obreres. El 7 de novembre la Policia Armada i la Guàrdia Civil van ocupar la ciutat desplegant nombroses forces pels seus carrers. Alguns collegis i botigues van tancar i algunes treballadors que sortien de les seves feines van ser obligats a tancar-se a casa immediatament. La Policia i la Guàrdia Civil van procedir a realitzar detencions a domicili de persones incloses en llistes de «subversius», inclosos joves de la JOC i alguns sacerdots.

La violència de l’enfrontament del 27 d’octubre de 1967, desconeguda fins aleshores, va sorprendre tothom i va confirmar que Terrassa era una ciutat que s’anava convertint en un icona de la lluita contra la dictadura.

Aquella batalla de bales contra pedres va quedar com una fita de la lluita de Terrassa per la llibertat. Ara en fa cinquanta anys.

La ciutat ho recorda.

(*) «Terrassa segle XX» (pàg.250), Ed. Diario de Terrassa,1993

(**) “Combat per la llibertat” (pág.275), Josep Lluis Lacueva, Manel Marquez, Lourdes Plans.

Fundació Torre del Palau. Terrassa. 2007.

Related Articles

1 Comment

  1. antonio cazorla

    cada uno cuenta la historia como se la cuentan ?
    pero para saber realmente lo que paso ese día ? ay que investigar mas ” se da mucho bombo a quien no estaba tan de acuerdo en la llamada manifestación de las piedras y no se cuenta la realidad de como fue? espero que no se ofenda nadie pero la memoria histórica la investigación es fundamental ” gracias

Deixa un comentari